Acariciant la memòria

La ruta de les llaminadures

 

Una ciutat ofereix múltiples recorreguts, segons les preferències de cada ciutadà. Al llarg dels anys seixanta, a Manresa, es podia seguir una ruta d’interès només per a gormands.

Venint com venia del barri de la Sagrada Família, la primera parada del recorregut era a la plaça de St. Ignasi. Una senyora d’edat quedava instal·lada al costat del forn de pa, enderrocat uns anys més tard, on actualment hi ha una zona enjardinada. Es tractava d’una parada ambulant, una caixa de fusta amb rodes, amb una tapa que la tancava. A dintre, s’hi trobaven gormanderies que la mestressa venia per unitats. Normalment, coincidia amb les funcions a la Sala Loyola, amb la finalitat de proveir als espectadors abans d’entrar. En aquest punt, acostumava a comprar pega-dolça, gominoles i sidral.

Pujant pels Drets, una vegada incorporats al carrer de l’Hospital i just al costat de la barana que sortia de la Farmàcia Trapé, quedava instal·lada permanentment una caseta de fusta. De dimensions petites, encabia just el cos del venedor que quedava encaixonat per la variada selecció de productes que oferia, destinats a satisfer la golafreria de la canalla. Ben situat per proveir el públic que anava al Cinema Goya i d’altres vianants que passaven per la zona. També, venia cromos col·leccionables i, si calia, s’acceptaven canvis per completar la col·lecció.

Una vegada iniciada la pujada al carrer del Joc de la Pilota, durant uns anys va estar instal·lada la Xurreria Alba, ara al Passeig, que també disposava d’una secció de llaminadures, no tan proveïda com les anteriors, però molt més visible per ser una instal·lació d’obra amb un aparador de vidre. Aquí, comprava unes càpsules de pega-dolça que m’encantaven.

Més endavant, arribats al carrer Guimerà, cantonada amb el carrer Puigterrà de Baix, una nova caseta de fusta regentada per un ancià que oferia més productes per l’entreteniment alimentari, coneguda com a Cal Jeroni. La ubicació era excel·lent tant per la freqüència de pas dels vianants, com pels espectadors del Cine Olympia o del Catalunya. Era el meu punt preferit per la compra a granel de regalèssia, cigrons i xufles.

Per últim, una altra caseta, situada a la plaça de Crist Rei, tocant el mur de La Metal·lúrgica Tèxtil, acabava de consolidar la ruta de la dolçor. La primera en desaparèixer, l’associo a un paquet de bananes de sucre que algun dia hi vaig comprar. Una delícia, que es desfeia dolçament només entrar a la boca.

Era un paisatge de petits autònoms, persones humils, que explotaven negocis senzills i modestos, orientats a endolcir la vida dels seus clients a base d’uns quants cèntims, dos-rals, pessetes o, fins i tot, d’algun duro.

La ruta, també es podia fer a la inversa, des de Crist Rei fins a la plaça de St. Ignasi. El resultat era igual de dolç. Probablement, altres militants de la golafreria practicaven variants alternatives. Aquesta era la meva. Tot plegat, es tractava de traspassar, de la millora manera, la grisor de la ciutat durant aquella època.

 

 

 

 

 

Últims records

Universitat Catalana d’Estiu a Vic i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat