Pàgines viscudes

La rebel·lió dels PNN i el tancament de l’Escola de Magisteri de Manresa

Els primers dies de 1973 el món de l’Ensenyament era una olla a pressió degut a les tibantors que ja arrossegava el sector de l’any anterior, i que malgrat tingueren lloc en escenaris no estrictament bagencs, és indiscutible que des de la Catalunya central es seguiren molt de prop els esdeveniments que afectaven l’ensenyament els docents, ja que tant en els nivells mitjà com el superior hi havia a la comarca una considerable presència de docents i d’alumnes. Per aquesta raó he considerat que seria d’interès dedicar-hi un capítol.

Immediatament després del canvi de titular al ministeri d’Educació – en Julio Rodríguez Martínez, el ministre que va durar menys al càrrec, va substituir a José Luis Villar Palasí -, el nou ministre va intentar guanyar-se els mestres anunciant augments de sou només pels professionals de plantilla. Però aquesta decisió no va trigar gaire a ésser considerada una tàctica bastant descarada i barroera de convertir els professors i mestres propietaris de plaça en una mena d’estiracordetes de la política educativa governativa. Com no podia ser d’altra manera, varen sorgir protestes arreu en exigència no únicament d’un tracte igual per a tothom, sinó d’una millora de les condicions generals de treball a les escoles, instituts i universitats. La mobilització – en un primer moment encoratjada fins i tot, malgrat fos per interessos diferents, des d’organismes com el Sindicato Español del Magisterio o la poderosa organització dels Religiosos de l’Ensenyament (FERE) – va quallar ràpidament en plataformes professionals reivindicatives.

La protesta va caracteritzar-se per ésser massiva a tots els nivells de la professió, inclosos fins i tot els mestres numeraris que, per la seva situació, responien a polítiques arnades. Si va enganxar tothom tan extensament i unitària, fou degut a haver-se intensificat la desastrosa situació educativa que es traduïa en considerables desigualtats en les condicions de treball per estaments; en una política repressiva i discriminatòria en la selecció del professorat; en un classisme tan fastigós i demagog que prometia la gratuïtat sabent que era fer volar coloms; en omplir-se la boca parlant d’ensenyament públic obligatori tenint i mantenint, al mateix temps, milers de nens sense escolaritzar per manca de places; en fer palesa una manca total de criteris democràtics en la gestió de l’ensenyament i, sobretot, pel que feia als seus continguts pedagògics.

És de destacar, també, que les reivindicacions dels mestres s’estructuraren per primera vegada en el marc d’un tipus d’organització, si voleu embrionari i experimental, ja que en algunes escoles, més a la comarca que a Manresa ciutat, els mestres van aplegar-se quasi espontàniament en un denominat front democràtic i unitari per exigir un ensenyament digne i al servei del país. No obstant això, s’ha de reconèixer que, en general, es tenia de la lluita i dels seus objectius finals una idea força ambigua, incertesa que justificava la mandra dels menys conscienciats a participar en les mogudes. Fonamentalment, però, en aquelles escoles en les quals existien nuclis de mestres més sensibilitzats, s’esforçaven en concretar les dues prioritats principals de la protesta: la necessitat de caminar cap a una democràcia plena en el món de l’ensenyament i de reconèixer la realitat econòmica, social, cultural i política de Catalunya, les característiques comparades de la qual amb la resta de l’Estat ja llavors feien pena.

No obstant això, l’origen i l’entrellat del conflicte es trobava en l’arbitrària distribució d’incentius als diferents cossos del MEC, començant per beneficiar només una selecta minoria: el personal de plantilla, que no arribava al 30% del conjunt del professorat estatal. Però, si bé és cert que el malestar va començar per una reivindicació de tipus econòmic, ben aviat s’hi varen afegir d’altres exigències de caràcter indiscutiblement polític. El 25 de gener de 1973, per exemple, un important col·lectiu de mestres, posaren damunt la taula de negociació les exigències mínimes per acabar amb la protesta:

  • Aplicació immediata del coeficient 316 (unes 10.800 pessetes de sou mensual base).
  • Equiparació d’incentius amb d’altres cossos de funcionaris.
  • Igualtat de sou entre propietaris i interins.
  • Rebuig a la repressió (s’havien produït algunes detencions a Madrid)

 

Aquests punts varen ser ratificats a la Normal de Barcelona per quatre mil mestres arribats de tota Catalunya, amb una destacada representació de la comarca del Bages, la coordinadora de la qual es nodria, principalment, de docents de Balsareny, Sallent, Navàs, Artés i Avinyó, més que no pas de Manresa. Malgrat que el govern mirava de trampejar la situació acordant en el Consell de Ministres del 2 de febrer següent que el sou base de tots els mestres estatals s’establiria en 18.020 pessetes netes, la vaga no es va desconvocar. I no va fer-ho perquè les anomenades retribucions bàsiques “concedides” al magisteri, no es corresponien amb cap dels coeficients vigents, detall en el qual alguns acusats de primmirats i busca-raons hi volgueren veure determinada mala fe. Però, a la llarga es va demostrar que no anaven pas gaire lluny d’osques els que mestretites se’n malfiaven de la “generositat” del govern: a la pràctica, l’augment només afectava, com sempre, els mestres propietaris de plaça que, per cert, tampoc van veure mai aquesta apujada reflectida a les seves nòmines.

Mentrestant, també van declarar-se en vaga els PNN d’Institut, en suport d’una taula reivindicativa pròpia que contemplés un augment de sou, dret a cobrar endarreriments, contractes mínims de dos anys de durada i supressió de la humiliant exigència d’un certificat de bona conducta, avalat per funcionaris franquistes, com a condició imprescindible per accedir a la docència. Per coherència, els PNN posaren de manifest la seva solidaritat amb la vaga de mestres, tot defensant que ells havien d’anar per lliure. Si bé al Bages la vaga activa de mestres passà per diferents alternatives, algunes àdhuc força curioses, la veritat és que la creixent insatisfacció dels docents repercutí de mica en mica en el funcionament de les escoles i féu prendre consciència clara als miops governants d’un règim que estava més que fregit, del greu problema que suposava allargar i podrir el conflicte amb promeses falses i xurriacades repressives.

Per la seva part, els PNN universitaris feren balanç dels seus greuges específics i veient que el saldo era un desastre, anunciaren que s’afegien a la vaga des del 13 de febrer. La reacció del Rectorat fou contundent, per no qualificar-la d’histèrica: l’endemà mateix va ordenar el tancament de les escoles professionals, decisió que comportà una resposta airada a tot l’Estat, convertint el 16 de febrer de 1973 en una de les diades mes calentes, en termes conflictius. Inclòs col·lectius de mestres de la privada es varen afegir espontàniament a la protesta, sumant al principi de solidaritat amb els seus companys un feix de llurs reivindicacions. En faig esment, perquè fent costat a les reivindicacions econòmiques n’apareixen altres de caire indiscutiblement polític, i per primera vegada que la queixa no tractava d’un fet puntual del sector, sinó que es qüestionava el gruix de la política educativa, la qual cosa es palesava simplement donant-hi un cop d’ull:

  • Prioritat a les inversions per a la creació de noves escoles públiques, amb subvencions per material i professorat.
  • Control democràtic (amb participació dels estudiants) en la selecció del professorat.
  • Acceleració de la gratuïtat de l’ensenyament a tots els nivells.
  • Escolarització total i en condicions pedagògiques acceptables.
  • Continguts científics que responguin a les necessitats reals del País.

 

Perquè us en féu una idea de la importància que la jornada de protesta del dia 16 de febrer va tenir a Catalunya, penseu que hi participaren uns cent-cinquanta col·legis privats; tots els Instituts d’Ensenyament Mitjà, menys dos; dinou seccions filials; la majoria de Facultats universitàries, menys Farmàcia i Enginyers. En tota la història del règim no s’havia vist mai un moviment de repulsa tan majoritari a la política educativa del govern, i això que l’Administració va intentar carregar-se la protesta amenaçant d’obrir expedients a tremuja. Varis partits, naturalment des de la clandestinitat imposada per una dictadura que malgrat donava els últims espeternecs es defensava panxa enlaire, valoraren els esdeveniments subscrivint el següent document dirigit a l’opinió pública:

“… Des de l’actual situació caldrà tot un pla de transformació. Caldrà fer intervenir en cada escola els elements que avui encara no hi tenen un lloc; primerament els grans absents que, paradoxalment, són els pares i professors com a conjunt. Les escoles riques hauran de renunciar a les tarifes i, per tant, al classisme; les religioses, al seu dogmatisme i sotmetre’s al control estatal com les altres; les de l’Estat, donant-hi entrada als elements no oficials, obrint un període d’autonomia progressiva del claustre, amb potestat per elegir nous professors fins a constituir un equip docent consistent i homogeni; les privades no religioses, canviant l’orientació del “negoci”, de manera que les subvencions arribin només a les escoles que siguin una veritable col·lectivitat, a fi de condemnar a la desaparició les escoles d’empresari aïllat. Caldrà, a més, en l’aspecte tècnic:

1er.- Fer obligatori l’Ensenyament fins als 18 anys.

2ón.- Fer un Ensenyament igual per a tothom fins als 14 anys.

3er.- Reformar els programes, fent que tendeixin a una formació integral de la persona.

4art.- Establir la laïcitat i la coeducació.

5è.- Solucionar el problema de Catalunya en l’aspecte educatiu, establint l’Ensenyament “en català” i, provisionalment “del català”, pels immigrants.”

 

Després de la jornada de protesta, pares i mestres intentaren posar-se d’acord per coordinar en el futur accions unitàries semblants, perquè eren conscients que allò no s’havia acabat. El dia primer de març, el col·lectiu anomenat “Acció Conjunta de Mestres i Pares per a una millora de les condicions de treball i per a una Reforma Democràtica de l’Ensenyament”, al qual donaven suport uns quants docents del Bages i una minsa representació de pares, varen portar a la delegació del MEC a Barcelona, malgrat la presencia dissuasiva d’un bon grapat de grisos, un escrit que declarava literalment:

“…Que es donin urgents i concretes solucions per part de l’Administració referides a:

– Planificació, creació i dotació de tots els llocs escolars necessaris en cada zona, segons les necessitats expressades per i sota control de les entitats locals representatives de pares, a fi que aquests tinguin gratuïta l’escola que desitgin escollir.

– Responsabilitzar-se l’Estat de pagar als professors d’escola privada la diferència entre el sou del conveni i el sou del professorat estatal amb plenitud de drets…”

 

Punt i a part mereix la política universitària. Des de la primera quinzena de febrer, en quasi totes les Facultats i Escoles es succeïren les assemblees, aturs, concentracions i pintades, degenerant de tal manera la situació, que es van produir enfrontaments d’excepcional duresa entre estudiants i policia. Per acabar-ho d’adobar, el Consell de Ministres del dia 16 de febrer sorprengué negativament l’opinió pública amb l’aplicació a les Universitats barcelonines d’un Decret que representava ni més ni menys que un estat d’excepció universitària, l’abast del qual es coneixia de sobres per haver-se assajat en fase de rodatge, des d’unes setmanes abans, a les universitats de Madrid. Tanmateix, s’anomenà a dit nou Rector, càrrec que recaigué en el Dr. Carreras Llensana, personatge proper a l’Opus Dei i d’una vocació política tan arrelada que es va presentar a les eleccions legislatives de juny de 1977 dintre de les llistes d’Alianza Popular, fent costat al seu gran amic i company de viatge, López Rodó.

Les persones que coneixien a fons la Universitat advertien, amb gran preocupació, que malgrat les disposicions governamentals representava que es prenien aparentment com a reacció obligada a les freqüents alteracions de l’ordre, en realitat no es tractava pas d’una política improvisada a remolc de les emergències puntuals, sinó que formava part d’un paquet de mesures premeditades per apuntalar la política educativa planificada per “deixar-ho tot lligat i ben lligat” quan en Franco estirés la pota, que era en definitiva la política dels règims en descomposició. En les assemblees celebrades d’amagat en algunes Facultats, sobretot a la de Dret, es feia palès que el govern es veia incapaç d’implantar la reforma imprescindible per adequar l’estament universitari a les necessitats docents reals. I per aquesta raó consentia que l’ambient s’enrarís com més millor per justificar que fos la policia armada qui mantingués la pau als campus, amb el clar propòsit de desanimar el moviments d’estudiants i professors díscols. Es denunciava, també, l’establiment de controls selectius molt durs en la tria del professorat, practicant descaradament la repressió ideològica. Pel valor testimonial que pugui tenir, reprodueixo el text d’un full volant que es distribuí per Manresa, com a altres indrets de Catalunya, a bastament:

“El règim franquista no ha renunciat a implantar una universitat talment estratificada i controlada ideològicament amb una selecció molt dura, que elimina d’entrada els elements de les classes populars que hi hagin pogut arribar; una sèrie de nivells intermedis que forneixen quadres subordinats per a sosteniment de les empreses i del propi sistema educatiu i un nombre reduït de places reservat per a individus provadament fidels al sistema, individus destinats a ocupar després els càrrecs dirigents de la societat.”

És, doncs, en aquest context general que s’imposaren per la llei de l’embut mesures urgents, precisament en els dos districtes universitaris més importants i a la vegada més conflictius de l’Estat. Desafortunat decret que en el seu article 16.1 disposava una barrabassada: los departamentos y por lo tanto las facultades podrán ser reorganizadas por el Rector en función de los intereses que protegen el presente Decreto”. I en el 18, reblava el clau de la repressió encoberta: “la Dirección General de Universidades podrá clausurar temporalmente los centros y el Ministerio disponer que las enseñanzas se impartan en localidades y centros que no sean los propios”. No cal pas afegir que les mesures adoptades pel Govern eren absolutament antidemocràtiques i, comparades amb les vigents arreu d’Europa, d’un totalitarisme vergonyós. Pensem que segons la nova normativa era obligació i responsabilitat del professorat mantenir l’ordre i la disciplina a les aules, amb l’ajuda policial que calgués.

Però, el pitjor de tot plegat és que no es tractava d’un decret inoperant, com tants d’altres de l’època autocràtica. Des del primer moment es féu palesa la voluntat de suprimir dels nous plans d’estudis assignatures optatives considerades balderes, com ara la de Llengua Catalana, i prescindir d’una revolada dels PNN que figuraven en llistes negres a causa d’haver-se significat pel seu esperit crític, augmentant paral·lelament la jornada de treball de la resta de docents.

Mentrestant, a les Facultats de Ciències i Lletres de les Universitats barcelonines, malgrat la gran resistència per part dels estudiants, s’imposà el nou pla d’estudis elaborat a Madrid per un subsecretari d’Universitats, Lluís Suárez, que actuava més que com a tècnic com a buròcrata. Durant les vacances – molta gent recalcava fotent-se’n: “aprofitant” les vacances -, aparegué al BOE el decret que donà llum verda al nou Pla, els dos objectius més clars del qual eren retallar pressupostos i reforçar els instruments de control per part de l’Administració del personal docent. Però no s’acabaven aquí els desastres: per a les universitats catalanes, el Pla Suárez representava, de fet, una considerable retallada de la capacitat d’impartir assignatures tradicionals a casa nostra. Per exemple, el departament de Filologia Catalana es feia desaparèixer engargussat pel de Filologia Hispànica, dins del qual el català passava d’ésser assignatura optativa de primer cicle a convertir-se en l’assignatura ventafocs.

D’altra banda, el Pla tenia un objectiu secundari que encara es portava més l’oli: amb la minva d’assignatures es podia prescindir també de part dels PNN i, posats a fer la feina d’esporgar el blat de la palla, els professors significats com a rebecs tenien tots els números per buscar-se colla. Aquesta bel·ligerant actitud del ministeri contribuí a precipitar la degradació del prestigi universitari i, especialment, a cronificar la conflictivitat. A l’ensems que el propòsit de fer entrar per la cabota el clau del discutit Pla Suárez, s’ha d’assenyalar un altre fet destacat, que va acabar amb la paciència dels docents més moderats: es tractava de la decisió de modificar el calendari universitari, pretenent fer coincidir el començament del curs acadèmic amb l’any natural.

Malgrat les explicacions erudites que sobre la conveniència d’aquesta reforma donà el ministre del ram, el senyor Julio Rodríguez, la veritat és que a Catalunya es van valorar com una magarrufa deliberada per tal de guanyar temps i despistar els previstos desordres a l’inici del curs, traient-se de la màniga un ajornament de l’any lectiu. Però no s’acabava aquí la maquinació, al darrere de tot plegat s’hi amagava una càrrega de profunditat: amb l’endarreriment de l’inici del curs acadèmic quedava temps de sobres per realitzar un triatge a consciència dels candidats a ocupar les places d’un nou cos docent que es van treure de la màniga: els “professors adjunts”, predestinats a esbandir legalment dels campus els PNN entremaliats, per si no n’hi havia prou d’embolics.

Varis entesos advertiren que tot aquest enrenou posaria a prova la gestió del nou equip rectoral de Barcelona, si en comptes de procurar posar vaselina a la crispació, es dedicava únicament a fer reverències al ministre. Per desgràcia, el rector Carreras, no solament va actuar sense un mínim de mà esquerra, sinó que van interpretar les instruccions de Madrid amb autèntic esperit de vassallatge, com si totes les seves prioritats consistissin en congriar els mèrits suficients per apuntalar la seva carrera política. La crisi que ofegava la Universitat barcelonina des de feia mesos, amenaçava d’aprofundir-se fins a extrems irrespirables el curs 1973-74 pel propòsit del rectorat d’aplicar sistemàticament els plans d’estudis dictats des de Madrid, sense tenir res en compte, ni l’atur al que condemnava un grapat important de PNN, col·lectiu al qual, entre d’altres coses, se li havia d’agrair haver assegurat a bastament una bona temporada d’ensenyament de qualitat i a baix cost.

La implantació d’una meticulosa fiscalització del desenvolupament de les aules i la personalitat dels catedràtics i professors, així com el rescat a mètodes didàctics caducs, de la més pura carca i repressiva, a pesar que ni la conjuntura política ni l’organització administrativa i burocràtica eren les ideals per forçar una reforma tan forassenyada, constituïen una irresponsable provocació a la comunicat educativa i una font d’incidents en capella del procés 1001 a la cúpula de CC.OO. Fins i tot el menys espavilat dels observadors podia comprendre que no convenia tirar més llenya al foc, però el rector Carreras i el llavors degà de Dret, el doctor Picor, patrocinaren l’absurda idea d’oferir el districte universitari de Barcelona com a laboratori per assajar el nou calendari Julià. El més esperpèntic de tot plegat és que no es volguessin adonar de les tensions internes dintre el ministeri entre diferents grups de funcionaris, les quals eren tan palpables que difícilment podien passar desapercebudes. El propi rector Carreras va tastar en pròpia pell les conseqüències d’aquestes desavinences: mentre ell des de Barcelona s’entestava en fanfarronejar que l’inici del curs s’ajornaria per adaptar-lo al nou calendari Julià, el pare de la criatura el contradeia de pla declarant al diari Pueblo que el curs acadèmic començaria al districte de Barcelona “com sempre”. El rector Carreras, befat públicament, es va considerar dimitit durant tot un dia: el temps just perquè el ministre caigués del burro assegurant que el periodista – com sempre fan els ministres i d’altres polítics quan necessiten espolsar-se les puces del damunt -, l’havia interpretat malament. Com epíleg d’aquesta bufonada, una més de les que podrien il·lustrar la manca de seriositat de la política universitària, una nota oficial del ministeri informava que al districte universitari de Barcelona, la Central sol·licitava adherir-se al nou calendari Julià, mentre que l’Autònoma el rebutjava obertament.

En un clima tan rescalfat, doncs, els incidents no podien trigar a aparèixer. El dilluns 10 de setembre, es reuniren a la facultat de Filosofia i Lletres un parell de centenars d’estudiants per debatre l’assumpte del calendari. Després de criticar-lo sense pal·liatius, una delegació de l’assemblea es va entrevistar amb el rector, que va ratificar el seu compromís de tirar al dret, entre altres raons: “perquè ja era hora que a Barcelona es fessin dos trimestres lectius enters i un mig trimestre i no dos mitjos trimestres i un altre de sencer”. Mentre la delegació d’estudiants parlava amb el rector, al pati de la Facultat aparegué penjada una pancarta de Bandera Roja. N’hi va haver prou amb aquell detall perquè la policia anti-avalots tingués l’excusa perfecta per violar l’autonomia del recinte universitari, arrabassés la pancarta i dispersés a cops de porra els estudiants concentrats.

Pels voltants de migdia, a les Rambles es repartien octavetes explicant el sentit de l’oposició estudiantil. Les signava el Moviment Comunista d’Espanya, Bandera Roja, PCE(i) i PSUC. A partir d’aquí, els incidents varen ser el parenostre diari, sobretot després que el rectorat tingués la poca habilitat d’anunciar que no es toleraria cap tipus gresca, puix la policia tenia ordre d’intervenir dintre del recinte de la Universitat, a totes hores i àdhuc a les aules; i que ja es podien desenganyar de convocar assemblees a l’hora de dinar, perquè la Universitat estaria tancada des de dos quarts d’una fins a les quatre de la tarda. Els estudiants de Ciències, que eren sempre els més moderats van sortir de polleguera i van repartir una nota que rebatia fil per randa els plantejaments del rectorat: sobre la racionalitat del temps lectiu i la planificació del curs acadèmic, costa de creure que es digui que el calendari actual era la causa del memorisme, de la poca informació i de la poca comprensió perquè no es donaven exactes 220 dies de classe. ¿No serà més aviat el com, qui i sobre què s’ensenya? No veiem quin sentit pedagògic tenen dos mesos de vacances d’estiu, tallant el curs en dues parts i trencant la seva continuïtat”.

Tancada la Central, l’Autònoma va acollir els PNN perquè poguessin debatre l’estratègia de cara a la renovació dels seus contractes ja que, seguint les normes del ministeri, cobrarien un sou proporcional al numero de classes que donessin realment, la qual cosa suposava d’entrada retallar les retribucions un 20 per cent, que podia acabar en un 50%, considerant la reducció de places en retallar els ajudants de classes pràctiques en dos per catedràtic i un per agregats, en el cas de Ciències, ja que a Lletres es limitava a un sol ajudant. Resulta bastant temerari assegurar fins les reivindicacions plantejades pels docents eren únicament laborals o responien, com els acusava el ministeri per desqualificar-les, a una campanya dirigida tenint en compte interessos inconfessables. Els mitjans d’informació que obeïen les consignes oficials no es cansaven de suggerir als seus lectors que els directors d’orquestra de tots els aldarulls eren els enemics seculars del règim – los resentidos de siempre a los que importa muy poco la consecuencia de sus llamadas a la violencia” -, l’únic propòsit del qual era carregar-se el sistema i la societat. No cal dir que aquest tipus de comentaris no eren objectius ni reflectien la veritat, però qui tenia la paella pel mànec no s’avenia a raons.

La veritat sigui dita, almenys un bon feix de les propostes que es generaven en aquella època arreu del país hauríem d’admetre que es devien a l’existència consolidada d’una creixent contestació col·lectiva de la societat. Que en el cas de la Universitat fos aprofitat políticament per portar cada col·lectiu l’aigua al seu molí, no justificava pas cap desqualificació. Possiblement una reacció intel·ligent per part d’un govern que no portés pa a l’ull hauria estat intentar treure ferro a les queixes i, d’aquesta manera deixar sense arguments als que, sense ser-ne tampoc parts directament interessades, pretenien agitar les aigües per assegurar-se una bona pesca. Una vegada més, però, el règim va embolicar-se amb llibres de cavalleria enlloc d’optar per l’empatia i el sentit comú.

A Manresa i al Bages en general, també es detectà aquells dies un notable malestar en la comunitat docent, conseqüència directe de la pràctica desaparició de l’Escola de Magisteri, vertadera institució ciutadana, a la qual incomprensiblement li mancà en moments decisius per consolidar-se l’escalf i el suport municipal. L’Assemblea Democràtica del Bages editava clandestinament amb multicopista, esclar, un butlletí informatiu anomenat Bages Popular, que intentava matisar les informacions oficials o suplir-les quan el silenci es convertia en el mitjà de censura més sofisticat i habitual per ocultar als ciutadans què estava passant. Precisament, en el número de juny de 1973, s’escrivia això sobre la problemàtica del Magisteri a Manresa:

“La catastròfica política del Ministeri d’Educació, amb un criteri absurdament centralista i orientat només a posar entrebancs i dificultats a la expansió i consolidació d’un tipus d’ensenyament democràtic, és el culpable del problema de l’Escola de Magisteri de Manresa. Per altra banda, l’Ajuntament i les “forces vives” de la ciutat ben poc han fet per evitar-ho. A corre-cuita i última hora s’ha constituït un Patronat local per avalar l’Escola, que només aconseguirà, si no s’hi posa remei, ser un mut testimoni del seu tancament definitiu. Les dificultats econòmiques, els entrebancs administratius i altres problemes són conseqüència de l’abandonament en que es troben totes les institucions culturals de la ciutat i de la seva falta de vida democràtica, única capaç de revitalitzar-les. La Dictadura troba en l’Ajuntament de Manresa zelosos servidors a l’hora de fer realment difícil el desenvolupament cultural. L’Escola, si es confirmen les impressions actuals, desapareixerà en un moment en què es produïa un fenomen de progressiu interès dels estudiants cap aquesta especialitat. El marasme universitari, la inquietud creada recentment al voltant dels problemes educatius i la urgència de la demanda social de mestres ben preparats, ha produït una situació en la que era perfectament previsible una matrícula d’un centenar d’alumnes de la comarca. (Només a la nostra ciutat hi havia 80 estudiants que volien matricular-s’hi, segons una enquesta recent). Només la pressió de l’opinió pública pot fer que aquesta desaparició no succeeixi.”

No acabaven, però, amb el futur de l’Escola de Magisteri els maldecaps dels manresans en matèria d’Ensenyament. Bages Popular també en deixà constància:

“Tampoc a l’Escola d’assistents Socials les coses van gaire bé i està en greu perill de desaparició. De moment no se sap si es començarà curs l’any vinent i sembla que es pretén reduir dràsticament els cursets que s’hi estaven realitzant i que contribuïen a millorar la formació de molta gent, en una ciutat on aquestes oportunitats són tan escasses. Un dels problemes que pesen en aquesta, a part dels generals que altres vegades hem assenyalat, és el de les dificultats en trobar lloc de treball professional per a les treballadores socials. A l’Ajuntament no en necessiten cap; a les barriades la seva actuació es veu molt limitada per la dependència parroquial i la manca de centres socials; les institucions ciutadanes les temen; les escoles públiques no compten amb pressupost per aquesta funció i les privades, naturalment, no tenen problemes “socials” i així anem fent. Està clar que vivim en el millor dels mons possibles, en una societat sense problemes”

A Súria, per la seva banda, estaven enfadats per la interrupció per enèsima vegada de les obres de construcció del seu Institut: “… Era una gran millora per a la població i la Conca del Cardener. Tothom hi tenia posada la il·lusió. Però, l’empresa constructora va fer fallida i ara està tot abandonat. Ni l’Ajuntament ni el Ministeri en saben res ni en volen saber res. L’interior de l’edifici no s’aguanta per enlloc ja que l’acció dels elements atmosfèrics l’ha deixat inservible. Molts diners gastats en va. Mentrestant, els joves de Súria han de continuar desplaçant-se a Manresa per poder estudiar batxillerat, amb les conseqüents despeses per a les famílies d’aquest poble, o bé han de renunciar a la continuació dels estudis i entrar a treballar ben aviat”.

Tanmateix, per acabar-ho d’adobar, a quatre dies de l’inici de curs, hom va tenir coneixement d’un seguit d’acomiadaments i d’altres pressions rebudes per mestres de la comarca. Una vegada més, a través d’octavetes, perquè la premsa oficial en passava descaradament de fer-se’n ressò de cap noticia o incident que molestés el règim, se’n va informar a la ciutadania: “Usant més que mai de la llibertat d’acomiadament, els directors i amos de les escoles han expulsat (acomiadat) sota diversos pretextes a mestres. Concretament a Manresa han estat acomiadats dels seus llocs de treball una professora de la Secció Femenina, a l’Institut; una mestra de parvulari a la Badia-Solé; 4 professors de l’Escola Arans. Un professor de l’Acadèmia Menèndez, de Sant Vicenç de Castellet, després d’un acte de conciliació, l’han indemnitzat amb 65.000 pessetes. Una vegada més queda demostrat el caos i llibertat d’acció per part de les empreses. Això, juntament amb l’anarquia regnant a tot el sector fa que cada dia creixi més la indignació popular davant aquest estat de coses.”

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat