Vaig néixer a l’Hospital de Sant Andreu, i quan em van haver ben batejat, ens en vàrem anar a peu cap a casa, que aquesta era condició sine qua non, per sortir-ne. O això em va dir la mare, anys després.

Tornàvem a peu, perquè casa nostra, era a tocar. Vivíem llavors, en un primer pis del numero 3 de la plaça Hospital. Tinc imatges desdibuixades d’aquell temps, records de converses dels grans caçades al vol; però hi devíem ser prou temps, com perquè recordi que la mare em feia anar a comprar una paperina de cigrons cuits a Cal Servitja “em pot posar 3 pessetes de cigrons, senyor Pepet?”), una cansaladeria que era a tocar a casa, al carrer Hospital.

Vaig reconèixer amb sorpresa i molt anys després aquest espai, que fou utilitzat com a plató cinematogràfic de la pel·lícula “Xtremo” ¹, on hi surt, a més, la baixada de la Seu, la zona del Passeig davant del Casino, i una part de l’edifici que toca a la Casa Lluvià.

Manresa i cinema, han fet i fan parella de fa anys, ja des de “Plácido”.

Molts anys després vaig tornar a l’Hospital de Sant Andreu, també a peu, com quan vaig sortir-ne amb la mare, aquell maig de 1959. Aquest cop però qui acompanyava era jo, i l’acompanyat era el meu pare Florenci. Anava al Centre de Dia, amb altres avis i àvies. A casa en dèiem l’Escola de la Memòria. Hi anava cada dia, més content que un gínjol; a treballar molt, a pintar, a ballar, a fer fitxes i tot el que aquelles fantàstiques infermeres, li diguessin. Ell, dels primers en arribar, era l’encarregat de posar la data cada dia. Per elles, i per l’Hospital, un agraïment infinit.

Qui ens havia de dir, que tornaríem a l’Hospital i als seus carrers, tants anys després, i per motius tan diferents.

La zona de la plaça Hospital i el seus carrers, quan jo era petita, eren un univers; on a més dels cigrons de Cal Servitja, els Ferrarons hi venien carbó, el Vilalta, matalassos, La Dalia venia espardenyes i més enllà, recordo especialment la Merceria-Perfumeria La Rosaleda. Allò sí que era per encantar-se.

En aquella petita botigueta allargassada hi venien – entre altres coses- la colònia a granel. La tenien en unes ampolles de vidre de tots els colors i, a més tenien unes petites aixetes a cada una d’elles, i uns embuts de conte per treure’n el contingut. Recordo com un senyor tan prim com amable i clenxinat ens la venia, rialler. M’encantava.

Tant com quan anàvem a la farmàcia de la Plaça de l’Ajuntament, i el senyor Joan – era la Farmàcia Ferrer– em donava uns caramelets minúsculs i rodons de tots colors, pel camí de tornada a casa.

Entre la Plaça Major i el carrer Hospital, el carrer Sobrerroca, on hi trobaves la Llibreria que duia el nom del carrer; i la senyora Maria Carme eixorivida, que feia sortir d’allà dins molt més que llibres, llibretes, papers i joguines… com si fes màgia. I tornant cap a casa, al mateix carrer, trobàvem la Pastisseria LaLionesa, la Carnisseria on venien carn de cavall, la Farmàcia Trapé o el Cinema Goya.

I dic que trobàvem, perquè aquí hi devia passejar de la mà de la mare, potser per precaució. No tinc consciència ni record de cap sensació de perill, llavors; més aviat que tot era a tocar i tothom, poc o molt es coneixia.

Aquell univers de botiguetes i veïns, és dels primers records que tinc de la ciutat de Manresa. Un univers de comerç i sostenibilitat, que eren un valor clau en el teixit social de la ciutat. Poc imaginava llavors que ara, la urgència climàtica ens retornaria aquell univers com una alternativa necessària per refer un present atapeït de pressa i de consum.

Un record sentit per als pares, i també per les persones d’aquell univers.