Retalls de la memòria

La meva versió del grup Art Viu

No és la meva intenció fer sobre Art Viu, un treball de precisió històrica; ni vull ni ho sabria fer; simplement, voldria expressar allò que recordo d’aquella experiència essencial de la meva joventut. Al catàleg de l’exposició “Art Viu una actitud, una època”, que es va fer a la Fundació Caixa de Manresa de la Plana de l’Om, del 12 d’abril al 5 de maig de 1996, per commemorar els vint-i-cinc anys d’aquell grup, hi ha un text de l’Albert Macià Virgili (1956-2016) sobre el tema. Igualment, a la secció de Cultura del Regió 7 del 3 de novembre del 1984, hi ha un article de la Pilar Parcerisas: “Art Viu, davant el neguit dels temps ombrívols”. Així com, en el dossier “Idees” de Regió 7 del març de 1996 i en la secció “Cultures” del mateix diari, hi ha suficient informació per al coneixement d’aquell grup.

 

a) Preludi

La meva àvia materna acostumava a dir que “quan l’hi has vist el sexe saps si és mascle o femella”. Ella, amb aquesta expressió, ens venia a dir que quan les coses han passat, és fàcil veure-hi l’entrellat, contràriament a quan estàs al mig dels esdeveniments.

Per això, des de la perspectiva del temps i el coneixement que ens dona l’experiència, és una mica més fàcil entendre aquell fenomen, que una colla de jovent vàrem viure durant la dècada dels anys seixanta del segle XX.

b) La gènesi

El meu amic de joventut, Manel Marzo Martínez (1944), que va començar signant les seves obres amb el seu primer cognom i aviat va simplificar o catalanitzar el segon i sempre més va signar Marzo-Mart, va néixer i viure en un àtic del carrer del Carme, amb els seus pares, una germana1 i una tia del seu pare. Com que el seu pis era petit i cada cop tenia més clar que es volia dedicar a la pintura, va llogar un estudi al Passatge de Lladó. L’entrada estava situada al costat del “Bar Xinito”; era un àtic rectangular, retallat a l’entrada per una mica de rebedor, un lavabo i un vàter; dins, a la dreta, hi havia varies finestres, i per tant bona llum, que donaven a un terrat exclusiu per alguns veïns que hi estenien la roba. Al fons, a la dreta, hi havia una porta, que tancava una mena de desembaràs, on hi niaven els coloms2.

Puc dir que, en tota la meva vida de dibuixant i pintor, tan sols vaig arribar a conèixer una persona amb unes qualitats innates superiors a les del Manel; va ser a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi i es diu Julio Vaquero Serraima (1958)3. El Marzo, tenia unes facultats especials per aquesta afecció, que ell va anar convertint en professió. Dibuixava com un àngel: va fer una sèrie de retrats amb tan sols una canya i tinta xinesa, excepcionals. Igualment, va fer retrats a l’oli de molt nivell, sense oblidar mai de deixar-hi la seva empremta. La seva pintura, tot i que estava influïda per en Salisi i en Mallol Suazo, tenia molta personalitat. Era i és molt polit, primmirat i ordenat en tot, pintant també: cap pinzellada de més, si en alguna l’havia errat, la rascava i tornava a pintar a sobre. Tot havia d’estar al seu lloc.

El Manel, segurament que per ajudar a suportar les seves despeses, tot i que ell mai ha fet constar aquest fet, em va oferir compartir aquell estudi. Com que teníem horaris diferents, no ens destorbàvem gaire. Jo hi anava les tardes i ell els migdies i els vespres. Tanmateix, aquella mena de societat no podia acabar bé, perquè érem massa diferents. Reconec que jo, aleshores, era desordenat, tot i que sempre sabia on tenia allò que buscava, despistat i matusser a l’hora de pintar; i, a sobre, carregat de prejudicis; manera de ser que contrastava, radicalment, amb el perfeccionisme i, sobretot, amb el liberalisme i la màniga ampla del meu amic. I vet aquí que, un bon dia, vaig trobar-me una nota, que em venia a dir que allò no podia seguir d’aquella manera. Segons ell, a posteriori, em digué que la nota era una base per parlar-ne, tranquil·lament. Però jo no m’ho vaig agafar bé i, carregant totes les meves coses, vaig deixar aquell estudi4. Subratllaria, però, que, a pesar de tot, vam quedar amics i en paus. D’alguna manera, en aquell seguit de contratemps, el meu romanticisme em va fer veure-hi una repetició d’aquella històrica renyina entre Van Gogh i Gauguin, és clar que en un to menor.

Al menjador de la nostra fonda, el Manel ens hi va pintar, a encàrrec meu, un mural inspirat en la pregària “Senyor doneu pa a qui té fam i fam de Déu a qui té pa”5. Estic molt content de tenir obres d’ell, degudes a intercanvis. També el seu pare, que es deia Eudald, havia quedat sense feina i va treballar a la nostra cuina, uns quants anys.

El Manel va conèixer, a Cal Jorba, la Dolors Garriga, una excel·lent persona, i es van aparellar. I, d’aquest aparellament, diria que en va néixer la primera guspira d’Art Viu. Ja que la Dolors és germana de la Montserrat Garriga, dona del Ramon Majó. Resulta, doncs, que a l’estafeta de correus manresana hi va venir a treballar, durant un any, l’Alberto Berasoain (1933), jove poeta6 molt inquiet, que devia ser d’un partit marxista espanyol paral·lel al PSUC del Ramon Majó, i van congeniar políticament. I van iniciar unes tertúlies7 a l’estudi que compartíem amb el Manel Marzo, que amb els dies van anar ampliant. Una suposició raonable, em fa pensar, pel desenvolupament dels esdeveniments, que van veure la necessitat de portar a terme una acció cívica i cultural a la nostra ciutat, per resistir i fer front a la política obscura del règim dictatorial. I allò primer que van veure, va ser la necessitat de trobar una “lloca” per aixoplugar-s’hi. I van preveure la possibilitat de que aquesta tapadora fos el Cercle Artístic de Manresa. Val a dir, que a l’hora de la reunió decisòria, per portar a terme aquesta mena de maridatge, els joves que formàvem part de la junta, vam pressionar la balança perquè la proposta fos un fet (1964). Art Viu, però, sempre va gaudir d’una certa autonomia dins de l’entitat. Tan sols en alguns moments puntuals, degut al compromís polític del col·lectiu, la relació va treure algunes espurnes. Això sí, se’ls va demanar que algun membre d’ells entrés a formar part de la junta; recordo que ho va ser la Dolors Garriga, a més del Marzo, el Soler i jo, que tant érem del Cercle com d’Art Viu.

c) El nucli

Art Viu, doncs, va ser un fenomen que girava i creixia a l’entorn del grup de teatre que es va formar paral·lelament. El director va ser en Lluís Calderer (1944-2020)8 i l’equip bàsic d’actors, si la memòria no em falla: Joan Cirera (1942-2017), els germans Joan i Jaume Sala, Francesc Bozzo, Dolors Garriga, Montse Margarit, Pilar Arnau i Teresa Obradors (1944-2011); en algunes representacions s’hi podien afegir altres actors, segons les necessitats, com: Josep Arpa, Joan Ma. Bozzo, Josep i Lluís Camprubí, Manel Martínez, Agustí Soler Mas i Ramon Oms9.

El grup de teatre, va dedicar tots els seus esforços pel coneixement, reconeixement i ressorgiment d’autors prohibitius o mal vistos pel règim dictatorial; i, amb aquests criteris i, moltes vegades, fent mil giravolts als texts per driblar la censura, van il·luminar i dinamitzar el panorama cultural, literari i teatral de la nostra ciutat i comarca: autors estrangers com Eugen Ionescu (1909-1994), Bertolt Brecht (1898-1956), Jean-Paul Sartre (1905-1980), Anton Txékhov (1860-1904) o Simone de Beauvoir (1908-1986); catalans com Ricard Salvat (1934-2009), Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), Salvador Espriu (1913-1985), Manuel de Pedrolo (1918-1990), o Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), de parla castellana com Federico Garcia Lorca (1898-1936), Osvaldo Dragun (1929-1999), Fernando Arrabal (1932-2020) o Miquel Hernández (1910-1942), varen ser els nous sants de la devoció del grup.

Cal dir que les coneixences entre els membres i els participants del grup, es van consolidar, per afinitats i simpaties. M’atreviria a dir que, en aquell ambient, hi van conviure diferents tipus d’ideologies o/i d’humanismes, amb més o menys harmonia: el socialisme, el marxisme, el nacionalisme, l’existencialisme i el cristianisme. Per aquest motiu, a l’hora de dir quelcom sobre les persones, en puc dir més sobre les que les circumstàncies, la manera de ser i de pensar van fer que m’hi relacionés més a fons.

Les actrius del grup: la Dolors Garriga10 fou l’ànima i el cor del grup; no només interpretava els primers papers femenins, sinó que aglutinava les persones al seu entorn. Era una dona positiva, sempre disposada a col·laborar i a ajudar als altres.

La Montse Margarit, dona de l’Emili Martínez (1943-2020), era molt bona actriu.

La Teresa Obradors, era una dona molt elegant i senyora; després d’Art Viu, va ser pionera en la implantació de l’agroturisme i va treballar a l’Escola Agrària. Els seus pares tenien un bar al barri de les Escodines.

La Pilar Arnau havia treballat a Can Jorba, a la secció de regals i, darrerament, a l’Ajuntament de Manresa: tenia cura de la distribució i control dels materials.

Els actors: el Joan Cirera, tot un exemple de seguiment d’una tradició familiar; gran part de la seva vida, va estar lligada als diaris, els llibres, les revistes i, sobretot, al teatre11. Uns germans del seu pare, abans que ell naixés, ja formaven un grup de pallassos. Durant la seva vida d’actor, va interpretar multitud de papers de tota mena, alguns veritables creacions personals: allò que l’hi anava com l’anell al dit, però, eren els papers tragicòmics. Darrerament, era l’ànima de les guies teatralitzades de la nostra ciutat: al Carrer del Balç, al Museu, on calgués. Ha tingut la sort que algun dels seus fills segueixin aquesta tradició: la Mireia i el Joan al teatre, el Guillem a la dansa…

En Joan Sala era més seriot. Tanmateix, el seu germà Jaume, fou un home d’una simpatia i d’un poder de persuasió fora mida. Jo el recordo en una trobada de jovent, més aviat de tipus cristià, que ell hi era i, espontàniament, ens va dirigir els cants: “no ho fa un home sinó molts homes, no ho fa una mà sinó moltes mans…”. Diguem que ens va interpel·lar la nostra seguretat apresa en “un sol Home”. Era un jove que et feia pensar, tant si hi estaves d’acord com si en dubtaves. Algú que el va conèixer molt, deia que, per al Jaume, no hi havia entremitjos: o tot era blanc o tot era ben negre.

Als germans Francesc12 i Joan Ma. Bozzo, no els era estrany el món de l’espectacle, ja que són parents del Joan Lluís (1953) del Dagoll Dagom. El Joan Ma, es va decantar per la música, la direcció de corals i el cant.

Si hagués d’obrir un capítol de grans amistats, hi hauria de posar en primera línia al Lluís Calderer. Ens coneixíem des de que devíem tenir deu o dotze anys. La seva àvia era la portera de la casa on, al primer pis, hi vivien els meus tiets Tatjé – Massegú. Els Calderer feien vida a la porteria; les habitacions les tenien en un piset de l’àtic. El seu pare tenia un taller d’electricitat al final del carrer Vallfonollosa, tocant a la Plaça Creus. Taller on el Lluís es va haver de posar a treballar, molt aviat13. El fet és que, quan jo baixava a la plaça Creus a visitar els meus parents, des d’un balconet que aquests tenien a la seva cuina, que donava al celobert on hi vivia el Lluís, ens intercanviàvem contes, mitjançant una mena de corriola molt rudimentària que ens havíem fabricat: els “Roberto Alcázar y Pedrin”, “el Guerrero del antifaz”, les “Hazañas bélicas”… pujaven i baixaven tantes vegades com fes falta.

Cap als anys 66-67, en els primers anys d’Art Viu, el Lluís va agafar una pleura de campionat i va estar molt temps sense poder aixecar-se del llit. Podria molt ben ser, que en aquella situació li naixés la seva gran afecció a la lectura14, a escoltar música, òperes, obres de teatre per la ràdio, etc. Durant la seva malaltia, doncs, jo l’anava a veure sovint. Aleshores, des de que la seva família va deixar la porteria, vivien al començament de la baixada del carrer de Vallfonollosa, xamfrà amb les escales del carrer del Bisbe. Quan la feina em deixava un parèntesi, per petit que fos, travessava la Plaça, baixava per les escales del carrer del Bisbe i m’estava amb ell una estoneta. Val a dir que aquelles visites i aquelles converses van acabar de segellar la gran amistat.

Podem dir que de nen ja es “guanyava” l’esmorzar de cada dia: era escolanet de la Cova de Sant Ignasi. De bon matí, doncs, des dels entorns de la Seu on vivia, anava a peu a ajudar la Missa primera. Els hi donaven un bon esmorzar i cap a escola falta gent. Ell explicava, amb la gràcia que posava sempre en tot allò que contava, que els dies que venien a la Cova un grup de jesuïtes, com que aquests estaven obligats a dir Missa diària, ocupaven tots els altars, el major i els laterals, i, com que no hi havia prou escolans, els hi tocava ajudar un a mitjana de tres Misses al mateix temps. Com que els celebrants no anaven al mateix ritme, en un lloc s’havia de tocar la campaneta, a l’altre recitar l’”Orate fratres” i més enllà el “Sursum corda”… Al Lluís, li agradava arxivar etapes, guardar-les com si fossin fitxes; per això, d’aquest servei que va fer de nen, en broma o seriosament, acostumava a dir “que ja havia anat a Missa per a tota la vida”.

A la Cova, podem dir que va iniciar o/i aprofundir en el seu finíssim sentit d’observació. Allà hi va conèixer, de molt a prop, una colla de jesuïtes, “hermanos” i “padres” de totes les edats, maneres de ser i de fer, que els va conservar sempre en la seva infinita galeria de personatges; on hi va anar sumant i sumant, els veïns de la seva escala, els capitosts de la caserna menorquina on va fer el servei militar i un llarguíssim etcètera.

Idènticament, va fer amb l’excursionisme, ja que amb els escoltes va pujar a la majoria de pics emblemàtics del nostre país; així com va fer moltíssimes excursions i caminades; les quals també va tancar, escudant-se en que ja ho havia fet prou; per això, a la majoria d’edat, caminava el just i necessari.

Aquesta mena de fer, el va seguir, amb més o menys grau, sempre. Darrerament, per exemple, s’havia posat fronteres a la modernitat: “degut a la gran falsedat i esnobisme que hi habita”, tot i que reconeixia que “dins d’un femer també s’hi pot perdre una perla”, preferia rellegir o reveure pel·lícules, obres de teatre i òperes sense la tirania dels escenògrafs, etc., a arriscar-se a tenir enrabiades: “més val boig conegut, que savi per conèixer…”

Escriure, per a ell, era tot una litúrgia o cerimonial: primer ho feia a llapis, amb la goma d’esborrar al costat, després ho passava a la ploma o el bolígraf i finalment a la màquina d’escriure. Amb l’ordinador, Internet i el mòbil, tampoc hi va voler saber res. Per aquesta mena de tecnologies, es refiava de la Roser, la seva dona.

El Lluís, a vegades, em feia pensar en Josep Pla (1897-1981) quan deia que, “Catalunya és un país petit i les poques coses que té s’han de conservar, per això sóc conservador”. Ho dic perquè, el meu amic, que era molt savi, que tenia una memòria extraordinària, una capacitat de síntesi notable i una mirada que arribava fins al moll de tot, en el dia a dia i en les petites coses, era bastant tradicional: el seu cafetó amb un retalló de coca de mig matí, el anar a buscar l’”Avui” o, més tard, el “Punt Avui”, el Regió 7 els dissabtes…, les vacances berguedanes, els seus viatges15, el Correfoc, el Castell de focs de la Festa Major….

El Lluís va començar sent un electricista, amb molta honra i orgullós de ser-ho, que es va anar convertint en un home d’una cultura i d’un saber, com pocs hi ha hagut a la nostra ciutat. Una persona, per tant, que estava capacitada per fer classes a l’alta universitat; tanmateix, segurament perquè no era amic de gaires moviments i canvis, sempre va preferir no moure’s d’ensenyar a nenes i nens de tercer de primària de l’Escola Flama, on va treballar fins a la seva jubilació.

Un fet que el defineix: un dels personatges que acostumava a assistir als debats d’Art Viu, era Mn. Josep Junyent i Rafart (1930-1993)16; sembla ser que el Lluís l’hi va comentar que escrivia versos, i el mossèn li devia contestar “porta-me’ls un dia i ens els mirarem”. I així va ser, de tal manera que en Junyent, que sempre deia allò que pensava, els hi va repassar, en el sentit negatiu. I, vet aquí que el Lluís va arribar a casa seva, i va estripar tots aquells poemes, indignat. Passats els dies, però, tot rumiant i aprofundint en el fet, es va dir a si mateix: “Lluís, has trobat la persona que et convenia”17. I d’aquesta decisió en va néixer, no sols la seva gran amistat amb en Junyent, sinó el seu aprenentatge en el seu llarg camí d’escriptor.

El Lluís Calderer, com deia sempre l’amic Joan Segon (1945-2018), fou un independentista dels de sempre, dels de quan no era gens fàcil ser-ho. Una declaració que mai li va provocar ser selectiu en les amistats, sinó que es feia amb tota mena de colors, dintre d’una franja, és clar.

d) Què passava i que es coïa a l’entorn del grup de teatre?

Els pintors, vam ser els que teníem una relació més directa amb el grup de teatre: l’escenografia18, els cartells, els programes de mà, la propaganda19, era cosa nostra. Val a dir que aquell que sempre va marcar les pautes en aquest tema va ser el Manel Marzo-Mart (1944), ell gairebé va fer tots els linòleums dels cartells i els programes i dirigir les escenografies. El Josep Soler i Montferrer (1946), també en va fer alguna d’imatge i d’escenografia; però en allò que era bo, era organitzant esdeveniments paral·lels: per exemple en la gestió de les exposicions; tot i que era força desigual i anava una mica per lliure. Jo, en aquells afers, em considerava un ajudant d’un i altre; potser tan sols vaig fer un programa de mà20. Això sí, a moure mobles i trastos i tot allò que feia falta, no m’hi vaig mirar mai gaire. A més, quan acabaven alguns actes o s’havia de portar a fer beguda o a sopar, a algun dels personatges convidats, acostumaven a venir a la meva fonda, allà en un menjador que teníem al primer pis, acabàvem de rematar la tertúlia, les notícies i el tema tractat21.

El quart membre del grup de pintura era l’Antolina Vilaseca i Masachs (1943), una gran dona i una excel·lent pintora, però, com que vivia a Sant Vicenç de Castellet, només participava en les exposicions col·lectives que els quatre vàrem fer.

El Manel Marzo, el Josep Soler i jo, en aquells anys d’Art Viu, vam ser carn i ungla; tot i que érem molt diferents, semblàvem “Els tres mosqueters” d’Alexandre Dumas (1802-1870): “Tots per un i un per tots”22. Tot i que seguim amics, gràcies al suport d’aquells anys, el temps ens ha anat allunyant. El Manel, es va casar amb la Rut, una dona suïssa de Basilea que va conèixer a Peníscola23, i van anar a viure al Ripollès. Es van separar al cap de poc temps; i el Manel, des de llavors, que ha anat d’ací a allà; actualment viu a Sant Feliu de Guíxols24. El Soler ha estat una persona de vida canviant i aventurera, en tots els sentits. Tot i així, encara és amb el que tinc més contacte. Va viure una llarga temporada a Premià de Mar. Avui en dia viu a Manresa, està molt delicat de salut, però ben cuidat per la seva família actual.

A més de les vegades que els quatre vam exposar, sota el nom de “GrupArtViuPintura”25, vam organitzar exposicions d’en Tàpies (litografies), Subirachs, Grau Garriga, Àngel Jové (1967), Modest Cuixart, Pla Narbona (1968), Jordi Sarrate i una sobre “Art de la segona meitat del segle XX” (formada per artistes de la Galeria Joan Gaspar de Barcelona)…

El grupet del cinema el formaven: Josep Arpa, del famós quiosc del davant de “Las Vegas”, Josep Ma. Lliró, Claudi Montaña i Jaume Serra. El Lliró va heretar la botiga de maquinària agrícola dels seus pares, que, actualment, condueix el seu germà. Ell al jubilar-se va adquirir una embarcació, es va treure el títol de navegant i viu en un iot al port de Barcelona; des d’on està al cas de la cultura barcelonina. El Claudi fou veí meu, fill, com jo, de la Plaça dels Màrtirs (avui Plaça Major), ell vora del carrer de Sobrerroca i jo, en diagonal, prop de la Baixada dels Jueus. Tocava molt bé la guitarra, cantava tangos, imitava al Carlos Gardel (1890-1935). Havíem tingut sengles converses al meu segon estudi26. Es va apuntar a l’existencialisme i a la contracultura. Tenia una visió desesperançada de la vida. En tinc un bon record, però27.

També comptàvem amb un fotògraf, es deia Joan López.

Eren assidus col·laboradors del Grup, els músics Josep Padró Sala (1939-2012) i el Manel Camp Oliveras (1947). Dues coneixences i amistats de llarga durada, ja que, com va passar amb el Lluís Calderer, vam seguir veient-nos, formant part del col·lectiu “Quaderns de Taller”. Els recordo tots dos formant part de la “Banda Municipal de Música de Manresa”, que dirigia el Damià Rius Vilella (1904-1983), l’un tocant la flauta travessera i l’altra la trompa. Ambdós han fet una llarga i profitosa carrera musical, com intèrprets, compositors i arranjadors.

Amb el Josep flautista28, vaig tenir-hi ocasió d’intimar-hi i d’aprofundir millor en la nostra coneixença. A més estava també en el meu terreny, ja que pintava i dibuixava molt bé. La seva obra plàstica, com la musical, està plena d’una fina ironia i d’un toc un xic foteta: a ell li agradava parlar sempre de les “òperes bufes”, tanmateix, si un sap sobrepassar aquesta dicotomia i les conseqüents dissonàncies, hi podrà entreveure una tènue llum d’esperança.

El Manel Camp, un gran amic, també és dels que ve d’una vocació familiar, ja que el pare formava part d’una orquestra, de l’estil Glenn Miller (1904-1944), que va tenir molt d’èxit aquelles dècades. Ell, però, va aparcar la trompa i es va dedicar al piano i a la composició. Durant anys el seu nom estava “amagat” en lletra petita, en els arranjaments de molts dels grans prohoms de la Cançó Catalana, tot un mèrit. Ell li agrada que el considerin el George Gershwin (1898-1937) de la música catalana. El jazz és allò que li va més. El Manel va posar música incidental, almenys a tres obres representades pel grup: un muntatge de poemes de Salvat Papasseit, “Tu i l’hipòcrita” i “La indagació”.

e) – Els que movien els fils, darrera bambolines i els escenaris

“La bona persona de Sezuan”, “La cantant calba”, “La sentència”, estrenada pel grup el 10 de desembre de 1967, a Manresa, “Ronda de mort a Sinera”, “Allí on neixis tant se val”, “Tres farses russes”, “Tu i l’hipòcrita”, “Homes i no”…, sessions de cinema, conferències sobre diverses temàtiques (1966-1968)… Es representaven, per les Festes de la Llum, en motiu dels Salons de dibuix i de pintura, de maig i de tardor; activitats i exposicions que es feien al Cercle Artístic, a l’espai Signe Cultural Jorba de la cinquena planta dels Magatzems Jorba, en biblioteques, parròquies, moviments escoltes de la comarca, etc., etc.; i sota el patrocini de l’Associació d’Ex-alumnes de l’Institut, Signe Cultural Jorba, etc.. No cobràvem mai entrada, a la sortida hi havia una caixeta i la gent hi posava la voluntat; val a dir que, sempre van sortir els comptes; n’hi va haver per cobrir despeses i, fins i tot, pel tema de la solidaritat.

Mentre el nucli feia la seva feina, assajos, treball de vocalització, exercicis de memorització i respiració…, el grup dels polítics organitzava, “sota voce”, de boca orella i, sovint, clandestinament, debats sobre temes, mítings, lectures, etc., etc..

Aquests, si la memòria no em traeix, eren: Ramon Majó Lluch (1940), els germans Manel (1943) i Emili Martínez Ballester (1943-2020), Lluís Maruny Curto (1947-2011), Josep Camprubí, Josep Oliveras Samitier (1946); més alguns dels membres integrats en el grup de teatre, com a més significatius. Assistien als debats, a les funcions i a molts dels actes, molt jovent d’aquell temps, però també persones grans. Destacaria per la seva col·laboració en moments puntuals: els dos germans del Lluís, Joan (1941-2010) i Ernest Maruny Curto (1942), els germans Ignasi, Ton i Quim Baraut Guilà, les germanes Comas Riu, etc..

El Ramon Majó era el degà i una de les autoritats més respectades i influents del col·lectiu. Igualment, va ser un líder en el tema de l’alta muntanya i l’escalada.

Els germans bessons, Manel i Emili Martínez Ballester, eren fills d’Emilià Martínez i Espinosa (1901-1987), darrer alcalde de l’ajuntament de Manresa, en temps de la República. El qual els devia influir, política i socialment, en la lluita en favor dels més febles. De nens, havíem coincidit a la mateixa classe al col·legi dels “Hermanos”. El Manel era més carrat i dur ideològicament. Altrament l’Emili, tot i que tenia les mateixes idees, no li feien nosa a l’hora de relacionar-se amb persones d’idees diferents. A mi em queia molt bé, ens vèiem, de tant en tant en trobades dels que havíem anat a estudi junts o en altres circumstàncies; sempre vam tenir una bona sintonia.

El Josep Oliveras era una persona que ho sabia gairebé tot. Tenia molta memòria i capacitat per classificar, fins i tot les persones. Per exemple, dels germans Maruny en deia: el Joan és el pragmàtic, l’Ernest el místic i el Lluís l’idealista. Jo el recordo però, com una persona distant.

Del Josep Camprubí recordo, que, ja en aquells anys, era el gran defensor del catalanisme, tot i l’oposició que tenia, ja que algunes ideologies consideraven el nacionalisme com una idea d’arrel burgesa.

L’Ernest Maruny, també va ser una persona molt important per a la meva vida; primerament, perquè vam coincidir en el servei militar, ja en el tren que ens havia de portar de Manresa a Sant Climent Sescebes, per viure-hi el campament; i, al cap de dos mesos, a la mateixa caserna de Girona. Ell va ser caporal de majoria i em va recomanar per ser assistent d’un Tinent Coronel; diguem que, dintre de tot, i gràcies a aquest fet, no m’ho vaig passar malament. Però, sobretot, li dec haver-me convidat a anar als Cursets de Cristiandat, on se m’hi va obrir tot un altre món; on va continuar el meu camí de coneixement i maduresa, acompanyat de noves i grans amistats. Però, això serien figues d’un altre paner.

Els germans Baraut, foren també uns bons amics, amb els que vam fer “quilòmetres” de camí junts. Principalment amb el Ton, ja que és igualment una amistat de gran recorregut. Compartim encara al col·lectiu de Quaderns de Taller.

f) – El punt i final

Hi van haver una sèrie de circumstàncies que van fer que Art Viu es diluís. Tanmateix, no se quines van ser primeres o si van presentar-se totes de cop, tant se val, però. Primerament, hem de pensar que les persones del grup, tant les que hi estaven molt implicades, com els seguidors i els col·laboradors, majoritàriament, eren jovent que rondàvem, més o menys, els vint anys; i molts encara estudiaven. Les carreres es van anar acabant, oposicions, noves feines i treballs, van fer que alguns ja s’establissin a la capital catalana. Els aparellaments i els casaments, també van provocar moviments d’empadronaments. Tot plegat va portar a una certa dispersió.

Les darreres espernegades del règim establert, van empitjorar la censura i la repressió. Podria ser un altre circumstància que afectés aquell silenci final.

Fins els darrers anys, internament, hi havia hagut un equilibri de forces i de colors; ni massa ni poc de tot: hi havia tot el ventall de maneres de pensar, tirant a les esquerres, però. Tanmateix la cosa es va anar polaritzant i va acabar amb el domini d’un sol color. Els debats van anar condicionant maneres d’actuar, que fins aleshores havien funcionat; fet que va ocasionar el pas enrere de persones que havien estat molt importants. Exemples: el qüestionament de l’art per l’art, considerat burgés, que havia estat un dels pilars essencials de la manera d’actuar de la majoria, va ser esborrat del mapa en benefici de l’art al servei d’una idea determinada, social o revolucionària; si no anava per aquest darrer cantó, no valia la pena perdre-hi el temps.

Un altre tema trasbalsador, fou el qüestionament de la figura del director, en el nostre cas de teatre. Tota direcció havia de ser assembleària, discutida i decidida entre tots. Ningú havia de manar; en tot cas, entre tots s’havia de fer tot. Es clar, el Lluís Calderer va desaparèixer, diplomàticament.

Van marcar el darrer pas, igualment, algunes de les idees importades del Maig francès del 1968. La revolució sexual29, que posava en qüestió la parella estable, una defensa exacerbada del feminisme, etc., idees que tenen la seva part positiva, però que agafades pel cantó que crema, poden distorsionar una família, un grup o col·lectiu.

 

g) – Algunes conclusions personals

Crec que, Art Viu va ser una experiència important i significativa, per a tots els que vam tenir la sort de viure aquells esdeveniments. Conèixer tantes maneres de pensar i que, dins de totes les ideologies, hi pot haver persones positives i bones, t’interpel·laven i t’obligaven a plantejar-te la vida seriosament.

Vist des de la perspectiva d’avui, m’adono que les diferències, que em semblaven abismals, respecte a algun membre del grup, avui en dia sé que són qüestió de matisos. Vet aquí que tots ens anem movent, poc o molt, en el temps. Tota aquella gent, en el fons, volien el bé per a les persones; i la seva lluita fou per aconseguir un món millor que el que vam trobar. El problema és, en tot cas, el mètode que fem servir per aconseguir-ho, ja que sovint, com fan alguns animals, amb la cua esborrem allò que fem pel davant.

L’experiència d’Art Viu, contrastada amb tot el què vaig viure i veure a la meva fonda, va ser una autèntica universitat de coneixement i de vida: la policia estava al Parc de la Seu, i, molts dies, venien algun grup a fer “un tente en pie”, en deien ells. Que dins del si de la meva família hi havia persones de diferents colors, tirant al blau. Que teníem a pensió persones de tots els extrems. Que el fet d’estar al costat de l’ajuntament i prop del jutjat, significava alternar, també, amb funcionaris de totes les maneres de pensar.

Durant els àpats, les diferències encara podien ser més exagerades: en una taula hi podia haver capellans, en una altra dones de la vida d’una casa de barrets que hi havia darrera els Carlins, estudiants, funcionaris, treballadors de tota mena, mestres, professors, etc., etc..

Deu ser per aquesta experiència viscuda, que m’agrada quan tots els colors conviuen en harmonia. Així com detesto els monocroms, els blancs i els negres que no deixen espai per a tota la gamma de matisos; perquè trobo que els acromatismes són negatius pel país, per les ciutats, per les famílies i per les amistats.

La meva experiència em mostra que la llibertat és, com molts altres conceptes, relativa. Perquè no és tan fàcil com sembla, decidir què vols ser o com vols ser; ja que les circumstàncies viscudes et van modelant com l’escultor fa amb l’argila. Per aquesta mateixa causa, doncs, no soc home de tancar-me en un partit, ho sento: em considero, simplement, un ciutadà de base, això sí, amb dret a opinar i a votar, dintre d’una franja.

 


1 La Carme Marzo, va formar part del grup, que va fundar el sallentí Jordi Fàbregas (1951),“La Roda” de Manresa; on hi havien, també, el Josep Pich, parella de la Carme i pare del seu fill, el Ramon Payàs (1949-2020), el Manel Lluís que vivia a Sant Vicenç i era parent d’en Gabriel Mora i Arana (1925-2014), entre altres.


2 Aquell racó, amb portes inservibles recolzades a la paret, on per la teulada hi entraven els coloms i hi niaven tot l’any, em rememorava la meva lectura de la “Plaça del diamant” de la Mercè Rodoreda (1908-1983).


3 Avui en dia és una figura, dins de l’art de la pintura, a escala internacional. És a més, el responsable de selecció i adquisició de la Fundació Sorigué: col·lecció d’Art Contemporani (Lleida).


4 Quan el Manel, al casar-se i anar a viure a Tregurà de Dalt, va deixar l’estudi, el va agafar el Joan Guitart Clapera (1932), afeccionat al cinema.


5 Aquest mural, quan vam traspassar l’establiment va quedar allà i no sé pas què se’n ha fet.


6 El Manel tenia un poema d’aquest jove poeta, emmarcat i penjat, al seu estudi.


7 En aquestes primeres tertúlies no hi vaig assistir, perquè les feien a l’hora que jo tenia feina a la fonda.


8 Menys els catorze mesos que el Lluís va fer el servei militar a Menorca, que la responsabilitat la va agafar la Dolors Garriga.


9 L’escultor va fer-hi el paper d’un nen, una vegada.


10 Una de les darreres vegades que vaig trobar el Francesc Bozzo em va explicar que cada setmana tenien el costum de veure’s, amb la Dolors, en algun lloc de Barcelona, per fer-la petar.


11 Jo el recordo trobant-me’l pel carrer, amb un pilot de diaris sota el braç que havia de repartir, parlant sol en veu alta. Jo alguna vegada li havia fet notar aquest fet i em deia que repetia una vegada i una altra, per memoritzar-los, els paràgrafs dels textos d’alguna de les obres que havia d’interpretar.Igualment, l’hi havia sentir dir, més d’una vegada, que si Jesús no hagués nascut, ni mort, no tindria ni un dia de festa; perquè Nadal i Divendres Sant eren els únics dies de l’any que no repartia diaris.


12 L’avi Bozzo, un senyor que treballava a l’ajuntament, quan es va jubilar, es va posar a pintar. Va venir al taller que vaig dirigir durant molts anys, al Casal de la Gent Gran del carrer Circumval·lació, a aprendre’n. Fins i tot, va fer una exposició en un centre cívic. Recordo que li vaig escriure una presentació. El tema recorrent van ser els monuments romànics.


13 Els diumenges i festius el veies passar per la plaça on jo vivia, ben mudat i endiumenjat; altrament, els dies feiners passava amb la típica indumentària de treball, blavosa.


14 Al Lluís li agradava citar aquella famosa dita de Jorge Luis Borges (1899-1986): “Que otros se jacten de la páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído”. Pensem que el Lluís, com més gran s’anava fent, més in crescendo llegia. Darrerament, un promig d’unes vuit hores diàries.


15 Amb el Lluís i la Roser, l’Assumpta i jo hi vam fer múltiples viatges. El primer, de tota una llarga cadena, van ser vint-i-un dies a la Toscana; des de l’habitació de la pensió de Florència, veiem la façana de Santa Maria la Novella.


16 En Junyent va ser una persona molt respectada i estimada, per la majoria de persones que es movien per aquell ambient. Era molt intel·ligent, quan els altres anaven, ell sovint ja en venia. Va fer un gran servei al grup, a diversos nivells. Ressaltaria el que va fer en els casaments de les parelles que s’havien anat formant; perquè molts no volien saber res de l’Església, i casar-se pel civil era molt complicat; a més, per algunes famílies, no fer-ho, normalment, era un cop molt fort; i es creaven situacions complicades. En Junyent tenia la traça de trobar-hi solucions; i se les enginyava per crear cerimònies que feien contentes a les famílies, sense que els nuvis se sentissin falsejar les seves creences i la seva manera de ser.


17 Conec altres persones que els va passar el mateix, més o menys, i van reaccionar a l’inrevés: fent creu i ratlla amb el Mossèn, per sempre més.


18 El mobiliari i objectes per a l’escenografia, sovint els trèiem de la meva fonda. Una vegada vaig portar-hi un diccionari de castellà del meu besavi, que era molt antic i em va desaparèixer. Ves què hi farem…


19 A la meva fonda, al lloc on hi guardava els meus quadres i dibuixos, hi tenia una calaixera, molt antiga, on un dels calaixos estava ple del material que vaig guardar d’Art Viu. Ho vaig deixar remenar a algunes persones que havien o volien fer un treball sobre el grup; fins i tot ho vaig deixar emportar a alguna persona; la qüestió és que actualment no tinc ni un petit record d’aquell temps. No vull dir noms, perquè m’és igual. Si els hi ha aprofitat, ben fet que vaig fer.


20 El de “La sentència” de Joan Colomines.


21 Gràcies a Art Viu, sobretot, si jo hagués tingut la cobejança de fer signar en un llibre a tots els prohoms que van passar per casa meva, ben segur que avui tindria una joia.


22 Ens vam casar amb un parell d’anys de diferència, primer el Manel, segon el Soler i el darrer jo. En cada casament els altres dos érem els padrins.


23 Un estiu el Manel hi va anar a pintar.


24 El silenci i l’allunyament voluntari del Manel es pot comprendre, ja que no ha estat massa de sort en la seva vida privada. Amb la Rut van tenir un fill, es deia Gil; no fa molt que va morir d’un infart. Ara tan sols té una neta, que viu amb la seva mare a Suïssa, que de tant en tant la pot veure.


25 El novembre de 1965, va ser la primera mostra dels quatre pintors d’Art Viu.


26 Era un colomar. Quan el meu pare es va cansar de criar coloms, perquè deia que “menjaven plata i cagaven plom”, vaig habilitar-lo per convertir-lo en el meu raconet del món; fins que, de casat, el vaig tenir al nostre pis del carrer Dr. Esteve. Avui gaudeixo d’un magnífic racó a l’aula de l’antiga escola de la parròquia de Sant Esteve d’Olius (Solsonès).


27 Aquí m’agradaria notar, ho sé pels joves que es van aparellar amb les noies Comas, que el matrimoni de farmacèutics Comas Riu, tenien una biblioteca envejable per aquells temps que corrien; biblioteca que en van gaudir les filles i fills del matrimoni, així com les respectives parelles.


28 El Josep Padró, escrivia divinament, llegia i presentava en públic com ningú. Dos exemples per mostrar el seu agut sentit de la ironia: en la presentació d’un dels concerts que van fer el “Quartet de flautes dolces” que ell dirigia, al parlar de Telemann (1681-1767) i de Leopold Mozart (1719-1787) va dir: del primer que no es tractava de l’”home de la tele” i, del segon, que tan sols va tenir una pega a la seva vida, que el seu fill es digués Wolfgang Amadeus.


29 Em ve a la memòria l’actitud del cafeter de l’Ateneu les Piques, on el Cercle estava instal·lat. L’home estava escandalitzat pel què veia, o s’imaginava veure, amb el tema sexual, dins del local de l’entitat. Total que va crear una mala campanya, que va afectar als socis més grans i carques; com també al Dr. March, que era el president, i que ja estava cansat de que li tibessin les orelles, tant des de dins, com des de fora; va dimitir i hi va haver un greu impàs a l’entitat.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat