Coses viscudes

La meva primera confessió, als 7 anys

A l’arribada dels “nacionals”, els franquistes, a Manresa jo acabava de fer els 7 anyets. No sabia de llegir ni devia conèixer les lletres i menys d’escriure. A casa que no hi havia cabals, més aviat hi havia deutes i em van portar a l’escola nacional, on no s’havia de pagar res.

En aquell temps tot es feia en castellà, malgrat que els tres mestres que hi havia fossin catalans, però qui paga mana. En aquells primers anys quaranta només a l’escola parlàvem en català amb el company amb qui compartíem taula i l’estona de sortir el pati.

De l’escola, en aquell temps, se’n feien els amos l’església i la Falange, cada un pel seu cantó. Una tarda el mestre senyor Aparici Jané Vila ens va dir: “Esta tarde iremos todos a la iglesia a confesar”.

“Mala cosa per a mi” em vaig dir. El meu col·legi era el Pare Algué, popularment conegut com la Bonavista, i la parròquia era l’església de la Casa Caritat i que exercia de parròquia perquè la parròquia del Carme havia estat enderrocada.

El trajecte del col·legi a l’església se’m va fer molt curt pensant en el que havia de dir, en quins pecats tenia. Vam arribar a l’església i estava plena de canalla. No havia prou confessionaris i em va tocar anar a dalt al presbiteri, on hi havia un capellà assegut en una cadira i amb un reclinatori per agenollar-se. No recordo res del capellà ni si era vell, gras o prim.

Només recordo que jo estava agenollat i que em va preguntar pels pecats que havia fet. Jo, pobre de mi, li vaig dir ras i curt: un milió. Va demanar-me si era la primera vegada que em confessava i li vaig dir que sí.

No recordo res més. Mai no he recordat la penitència que m’hi imposà, però sempre he suposat que no deuria estar en consonància amb els greuges.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat