Coses viscudes

La meva Muralla del Carme de Manresa

Agost del 1943: mercat de la Muralla, a la vigília de la Festa Major de Manresa. (Arxiu Comarcal del Bages)

 

1)

Deixem-ho clar, que de Muralla no en tinc cap ni abans ni menys ara. Amb aquest títol vull dir la Muralla o Avinguda del Carme que vaig conèixer de petit, d’infant, a la meva ciutat nadiua.

Començava amb dos edificis, Les Mandongueres i els Bombers. El primer, el de les Mandongueres, a la paret, en algun graó, abans d’entrar-hi, hi havia una parada que en deien el Panxito, almenys per aquest nom jo la vaig conèixer,  petita paradeta on venien els estris per afaitar, estris d’aquell temps: gilets o fulles d’afaitar de diferents marques i les maquinetes que, un cop posada la fulla, et permetien afaitar-te amb els sabons de més d’una marca i, evidentment, de diferents preus.

Les Mandongueres era un edifici dedicat a la venda de peix i suposo de carns. Jo acompanyava la tieta i només hi entràvem per comprar sardines. Parlo dels primers anys quaranta, just acabada la guerra, anys de gana i de fam.

L’altre edifici, el dels Bombers, tenia una portalada molt alta sempre oberta, on es podien veure els cotxes d’anar a apagar foc amb algun home a dins, que suposo que deuria ser un bomber, sempre a punt per si hi havia un cas d’emergència.

Després seguia la paret alta o muralla, que a dalt tenia l’edifici de la caserna de soldats, on hi havia alguna barana i sempre hi havia algun soldat badoc.

A baix hi havia les parades de la Muralla. Generalment eren parades de robes, en general femenines, si bé també hi havia de tot. Aquestes es col·locaven generalment tocant a la paret de la Muralla; potser n’hi havia alguna de fruita, però en general eren de roba.

A l’altra banda, davant per davant, també hi havia algunes parades més els dissabtes, però recordo que per la tardor també hi havia parades, alguna parada torrant i venent castanyes, així com algun xarlatà, venedor de coses; en recordo un que deia: “Quién sabe sabe y quien no sabe se aprovecha”.

Recordo aquell que venia per tres pessetes una cadeneta i una medalleta de plata de la Mare de Déu. Deia que ho podia donar per aquest preu perquè era una prometença que havia fet al fabricant si podia veure en vida la guerra acabada.

 

2)

El tros de la Muralla de vendes en general s’acabava trencat per un pas ample que portava a un garatge. La darrera parada que hi havia a la paret de la Muralla era de venda d’objectes d’afaitar, una parada més moderna i fins i tot amb objectes millors que els de la primera parada, la del Panxito, al començament de la Muralla, tocant a Les Mandongueres.

Hi havia un quiosc a la banda oposada a la paret de la Muralla, a continuació una parada de calçat d’espardenyes i avarques, que era el que més es portava en general en aquells primers anys dels quaranta.

A casa meva, qui anava a la compra i ens comprava les espardenyes, tant al meu germà com a mi, era la tieta i coneixia la venedora. Em sembla que deia que havien anat a estudi amb ella, així es deia, ara en diríem  col·legi.

Recordo una anècdota d’aquesta venedora de calçat. Un dia la tieta em va comprar unes espardenyes que em devien fer falta. Jo em vaig descalçar i la venedora en veure que jo tenia els peus plans va dir a la tieta: “Aquest xicot quan hagi d’anar a fer el servei militar no hi anirà pas, pel fet de tenir els peus plans se’n deslliurarà”.

A fe de Déu es va ben equivocar. I tant que vaig fer el servei militar. Mai el fet de tenir els peus plans m’ha suposat cap classe d’impediment, al servei fins vaig anar a fer maniobres, una espècie de joc de jugar a guerra per les muntanyes a l’extrem nord del Ripollès.

La Muralla quedava tallada per l’entrada ampla del garatge. A l’altre costat del garatge, sobretot a la part on hi havia la paret de la Muralla, només hi havia una parada de caramels i coses de canalla. La resta eren tot cases de pisos amb establiments de molt diverses coses.

Al costat oposat, donant a l’avinguda, hi havia algunes parades, però poques. Me’n recordo d’una que no sé què devia tenir, un xicot se la mirava i el venedor no sé què li devia dir que el xicot li contestà: “No em cardaràs!”. I la resposta del venedor: “T’agradaria més fer-ho a una noia”.

Aquest costat de Muralla era per als xarlatans, sempre n’hi havia. Recordo el de la pomada Boa. La parada la portava una parella que devien ser matrimoni; un dels dos era esguerrat, no recordo si la dona o l’home, i portaven una pell de serp llarga, ampla i molt prima.

 

3)

Aquests tot ho curaven, fos el mal que fos. Venien unes capsetes de pomada Boa. Recordo una pobra dona amb un mal sota la boca a la barbeta. “Mare de Déu”, li van dir mostrant-li la capseta. Un temps després a l’hospital de Sant Andreu vaig veure la pobra dona en una sala pública amb el mateix mal o encara més.

Hi havia, diria, els clàssics xarlatans que venien unes ampolles petites amb un líquid de color vermell o rosat. En aquest líquid conservaven el dentat. El xarlatà es posava una moneda de calderilla a la boca i la torçava. Jo aquest home ja el veia gran, potser d’entre quaranta i cinquanta anys.

N’hi havia un altre que una ampolleta semblant a la del cas anterior la feia posar a la mà d’un oient qualsevol i el líquid pujava amunt i això significava que estava molt alt de pressió i en un greu perill. Llavors, comprant una ampolleta de les que ell venia quedava tot resolt.

En una altra, hi havia una dona asseguda amb els ulls tapats i ben lligats amb una peça de roba i endevinava el que el seu home xarlatà assenyalava d’ una persona qualsevol del públic. La dona dels ulls tapats li ho endevinava tot. És clar que llavors feia la venda, però no sé de què.

Així era, doncs, aquesta part de Muralla, la part que donava a l’avinguda, que en aquells anys tenia el nom oficial d’Avenida del Caudillo.

Recordo un venedor de no sé què, col·locat ja molt avall de la Muralla, proper al nou edifici de Cal Jorba, que s’anava construint. Aquest venedor tenia un cartell amb lletres grosses que parlaven del Dr. Wander, però aquest nom no el tenia escrit amb la doble lletra sinó només amb una sola V. Hi deia Vander, i jo que era un nen vaig pensar que això estava mal escrit.

A l’altra part de Muralla tot era comerç, establiments de diverses coses, alguns amb aparadors atraients, però no tenia la popularitat de la part de la Muralla descrita. A més, quedava tallada per la carretera de Vic. En una part tallada de la Muralla, la que acabava en arribar al carrer Guimerà, hi havia dues ferreteries, Sol Germans i Vilaseca, i un establiment de coses d’automoció.

També en aquesta part de la Muralla hi havia una loteria que regentava una senyora de parla castellana. Aquesta, quan anava a missa a la Seu i sentia el sermó en català, els posava una denúncia.

 

4)

Aquesta mateixa senyora la recordo ben bé. Es veu que el règim o el que fos devien anar malament de diners i van organitzar una “mesa petitoria” en un lateral del cine Kursaal. La presidia el governador civil Antonio Correa y Veglison. Aquest venia a Manresa  per a tot i per a res. Al seu costat hi havia l’alcalde Dr. Montardit.

Deuria ser la tardor, ja que el governador portava un abric molt llarg amb una botonada de color d’or. Doncs bé, una de les persones que hi anà i que diposità el seu òbol fou la dona de la loteria i abans de fer el donatiu primer va fer la salutació falangista amb el braç mig aixecat.

També d’aquesta senyora havia sentit a dir que es cartejava amb l’esposa del cap d’estat, el general Franco, i això podia ser ja que als qui ho vaig sentir a dir, en aquells temps eren molt afins al règim.

Després venia l’estanc i l’hotel de Sant Domènec, fent xamfrà amb el carrer de Guimerà, i un establiment de venda a l’engròs de diversos queviures, entre d’ells olives.

Fins aquí tot el que puc dir d’aquesta via de la ciutat en els meus anys de nen. Possiblement m’hauré deixat coses, però hi he posat tot el meu saber i tota la meva voluntat parlant d’un temps de quan era infant,  escrits ara que ja sóc nonagenari.

 

 

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat