Per fe en les explicacions dels meus pares, sé que vaig néixer el dia 10 de maig de 1942, a la Plaça “de los Mártires” de Manresa. El nom de màrtirs, es devia referir només als del cantó nacional, perquè a la pilastra dreta de l’edifici de la Casa de la Ciutat hi havia una placa amb el comunicat del final de la guerra, tal i com el va redactar i signar el dictador Franco. Actualment, i des de la nova vinguda de la Democràcia, la meva plaça, s’anomena Plaça Major.
Els meus pares ja es coneixien i festejaven, però la Guerra Civil, com a tants i tants, els va separar una llarga temporada. El meu pare, que era de la Creu Roja, va servir tot el temps en el cantó republicà, fins a la famosa batalla del riu Ebre on el van empresonar. Tanmateix, els nacionals el van utilitzar en un hospital i més endavant per ensenyar a llegir als analfabets, que n’hi havia molts. La mare va viure tota la guerra a la nostra fonda; ja que, com que hi anaven a menjar militars, primerament del sector republicà i més tard dels nacionals, no els van mancar mai els queviures bàsics per anar tirant. Quan es va acabar la guerra, l’any 1939, els meus pares ja van anar per casar-se. El pare treballava a l’acadèmia que havia fundat el seu pare, que el coneixien com a Senyor Pepet o com El maestro del gallinero, perquè tenien una gran quantitat d’alumnes; aquest meu avi patern, jo no vaig arribar a coneixe’l. La mare estudiava música i ajudava en les feines de la fonda que portaven les dones de la casa, la seva àvia materna Margarita i la seva mare Trinitat. Per casar-se, els meus pares, van buidar una habitació de la planta alta de la fonda, on hi guardaven les patates. L’habitació, que és el lloc on vaig venir al món, tal i com jo la vaig viure, era freda i humida. Estava situada al mig d’un passadís molt llarg, on hi havia al sostre una mena d’arc que girava sobre sí mateix, com una mena de tirabuixó arquitectònic[1]. Dins d’aquesta habitació només hi havia una finestra petita amb una reixa, que no donava al carrer sinó dins de l’escala d’una casa enganxada on s’hi entrava per un carreró sense sortida[2], que nosaltres anomenàvem el cantó. Lloc on també hi donava el petit balcó de l’habitació on vaig dormir molts anys, primer compartint-la amb el meu besavi matern Martí i més tard amb el meu germà Pere. Igualment, hi donava una porta de la cuina i el balcó d’una habitació molt gran de la part alta, que en dèiem el quarto dels pasteleros. L’habitació dels meus pares, doncs, era molt senzilla, amb el més just i necessari: el llit de matrimoni, una tauleta de nit a cada banda, un armari, un tocador amb un mirall, alguna cadira, un lavabo sense aigua corrent: amb una palangana i unes gerres que s’omplien d’aigua, l’orinal i una imatge de la Mare de Déu penjada sobre el capsal del llit. El wàter era bastant lluny. Al fons del passadís on hi havia una galeria amb finestres que donaven al pati, molt alegre; allà si que hi havia un lavabo amb aigua directe. D’aquesta galeria sortia, perpendicular respecte al primer, un altre passadís molt més estret. Allà, a la dreta, hi havia cinc habitacions molt petites que donaven a l’exterior, sobre el pati, totes amb una finestra; i una altra habitació interior a l’esquerra, amb tres llits. Al fons del fons hi havia l’únic wàter de la part alta i una dutxa, tot molt senzill i primari. A la planta sí que hi havia uns altres serveis, un per homes i un per dones i un lavabo per rentar-se les mans.
La Fonda de Sant Antoni tenia tres entrades o sortides, segons es miri. La principal estava situada a l’angle esquerre de l’ajuntament, davant mateix de la pilastra on durant molts anys hi havia hagut una gran placa commemorativa de la Crema del Paper Segellat durant la Guerra del Francès (1808). Al terra, a l’esquerra de l’entrada, hi havia una reixa que feia de respirador del soterrani. L’entrada estava formada per dues grans portes; normalment només s’obria la de l’esquerra, segons la direcció de sortida, però a l’estiu també obríem l’altra. Entre les dues portes hi teníem la pissarra, on hi escrivíem el menú de cada dia, amb “blanc d’Espanya”. A sobre hi havia un tendal enrotllat, que el fèiem servir de para-sol a l’estiu. Per aquest lloc, entràvem a un menjador molt gran. A la dreta hi teníem un taulell tapat amb un vidre transparent, dins del qual hi mostràvem el tabac i altres coses ofertes a la clientela. Darrere del taulell hi havia un moble molt gran, amb un mirall al mig, amb prestatgeries que mostraven les ampolles de licors, conyacs, anissos i el vi generós. Tocant al vidre de l’entrada hi teníem la cafetera i el molinet de cafè. El fet de que jo pintés va fer, amb el temps, que a les parets hi haguessin quadres meus i d’altres companys, els quals anava canviant de tant en tant. Al racó esquerre, d’esquena a l’ajuntament, hi havia una mena d’altell on hi teníem una taula per a dues persones, en dèiem la trona. El racó formava com una porta cega sota d’un arc, on el meu amic Manel Marzo Martínez (1944) (des d’un principi, signava les seves obres amb el mot compost Marzo-Mart) hi va pintar un gran mural amb una oració al peu que hi deia: “Senyor dona pa a qui té fam i fam de Déu a qui té pa”. Més endins entràvem a un altre menjador que l’anomenàvem de dins. A la fi del qual hi havia un altre moble amb un mirall i calaixos on hi teníem els coberts, els tovallons, etc., i servia d’auxiliar per mostrar la fruita, els fruits secs; en definitiva l’oferta diària dels postres. Aquest menjador estava com dividit per una paret, entre els dos llocs, segurament que abans hi havia hagut una gran porta, que formava un primer racó, on hi lluïa un Sant Sopar de guix amb relleu, que jo una vegada vaig restaurar. La part del fons havia estat la cuina antiga. Anys més tard el meu pare va fer reformes i va situar la cuina a l’antic rebost, abans del soterrani, on hi tenien les botes, les llonganisses i els pernils a assecar, les cebes, els alls, etc.. Per baixar a aquesta nova cuina, doncs, s’havia de baixar quatre o cinc graons, estava formada tota ella per una volta de canó. La cuina, durant molts anys era de carbó, a l’entrada del soterrani hi teníem un petit vagó de fusta que l’omplíem de carbó, per tenir-lo més a l’abast. La carbonera[3], però, estava situada al passadís que anava de la “porta falsa” al pati. Més tard la cuina va ser de gas, era molt més còmode, es va acabar el treure el cagaferro de cada matí. De la cuina sortia una porta que anava a les nostres habitacions, s’havia de pujar unes quantes escales i entraves primer a la que fou la meva habitació. Al costat, sense porta, només amb unes cortines, hi havia l’habitació que va ser primer dels meus avis i després de les meves germanes. Entre les dues habitacions comunicades, tan sols hi havia un balcó que donava al carrer Amigant i que pertanyia a la meva. Per l’altra banda, es comunicava amb el gran passadís; on davant hi havia un lloc que anomenàvem el quarto del Miquelet (perquè havia estat ocupat per un dispeser que es deia així), i més tard va ser el racó dels meus pares, com una mena de sala d’estar. Tirant a la dreta hi havia l’habitació esmentada dels meus pares i del meu lloc de naixement. Davant del qual hi havia el quarto de la tia Llúcia que, després de la mort d’aquesta bona dona, germana soltera del meu avi matern, va ser lloc d’alguna minyona[4] o d’algun dispeser. Per l’esquerre d’aquest gran passadís, pujaves uns quatre o cinc graons i sorties al replà d’una escala que baixava cap el menjador de dins o cap als serveis de baix o cap a la porta, que anomenàvem falsa, que sortia a la plaça per l’entrada de Cal Llobet o Cametes (que era la segona eixida), on hi havia l’escala per pujar als pisos dels veïns del mateix edifici. També podies agafar el passadís del costat dels serveis i passar per la carbonera, fins a la porta que també donava a la cuina i a l’esquerra a l’espai on hi teníem la cambra frigorífica, el congelador, les olles, les cassoles, les paelles, les llaunes de conserva, etc.. era com el rebost dels utensilis i de les primeres matèries. Baixant més avall d’aquest passadís – que havia estat, segurament, un antic carreró del nucli antic -, ple de sacs i de trastos a una vora, arribaves al pati on hi havia els safareigs, un pou molt profund, arbres[5], corts de porcs, coberts amb filats on hi teníem gallines, gàbies amb conills, un bonic sortidor, una glorieta i un raconet amb una font dedicada a Sant Antoni. Entrant per la porta del pati, pujaves a un terradet on hi estenien la roba i també el meu pare hi tenia un colomar, que més tard va esdevenir el meu primer estudi. Aquest pati el compartíem amb dos germans, l’Àngel[6] i la senyora Adela, eren molt petits d’estatura i que, per aquest fet, continuaven suportant el motiu del seu pare: els cametes. Ells hi baixaven per un altre cantó, però que com que sempre estava obert, nosaltres de petits hi pujàvem a buscar ametlles o a fer-hi alguna aventura, ja que eren antiquaris i tots els seus racons estaven plens d’objectes i de misteri.
Per l’escala del celobert, que anava des dels menjadors de baix al de dalt, es veia fins a la teulada i era com un interior on hi comunicaven alguns veïns de l’edifici[7]. Pujant més amunt del primer replà, anàvem al menjador de dalt on anys abans hi havia hagut dos espais, l’un era l’habitació que havia estat dels meus oncles materns, Josep Ma. i Maria Joncadella, i l’altre que era com una habitació d’estar, amb el piano[8], seients, butaques i una gran estora. Aquí dalt hi havia dos balcons, un a cada espai, que donaven a la plaça i que durant molts anys van ser, per a tota la família, el mirador obert a tot allò que succeïa en aquell lloc emblemàtic de la ciutat. Anys més tard, el meu pare va fer enderrocar l’envà que separava els dos espais i el va convertir en un menjador elegant on hi celebràvem banquets i festes de tota mena. Hi cabien bé fins a una setantena de persones. L’entrada d’aquest menjador, feia com un gran rebedor on hi vam situar el piano i dos armaris especials per a partitures. Davant hi havia un espai petit que el fèiem servir per guardar-hi els plats i les copes pels banquets. Sense baixar l’escala, entraves a un altre lloc on el fèiem servir per rentar les copes, per auxiliar en tot durant els serveis d’aquestes festes i banquets. Allà també hi teníem l’equip de música que sonava dins del menjador de dalt. Més endins entraves al “quarto dels pasteleros” on un temps va ser un gran espai on hi encabíem uns cinc o sis llits, hi havia un balcó que donava a l’anomena’t cantó. També, aquesta gran habitació, tenia un lavabo amb aigua corrent. Més tard vàrem convertir aquest espai en tres habitacions, mitjançant una obra de fusta, sense tocar l’obra original de l’habitatge. Resta explicar el soterrani que s’hi entrava pel vagó de la carbonera. Era un lloc misteriós, amb arcs de pedra i racons curiosos, al final de tot estava tapiat amb totxos, el qual significa que en un temps anava més enllà. Tot i així el nostre soterrani arribava fins a sota la primera pilastra de l’ajuntament. La tercera entrada era una porta de la cuina que donava al carrer Amigant.
L’edifici on vaig néixer tenia la forma d’una mena de lletra irregular, la base de la qual era l’entrada principal que donava a la Plaça; al costat dret d’aquesta hi havia l’entrada dels veïns i la petita botiga del senyor Cametes, que més tard va ser la fruiteria del senyor Pedro Martínez[9] i, seguidament, començava la Baixada dels Jueus[10]. A l’esquerra d’aquesta entrada hi havia una polleria i més enllà Ca la Mònica que feia xamfrà amb el carreró sense sortida. El pal dret de la lletra donava gairebé sobre el carrer de Na Bastardes i l’esquerra bastant avall del carrer Amigant.
Com veieu la casa on vaig néixer era molt gran, diferent de totes. Tenia quelcom molt especial. Mai més he tingut una casa com aquella. Totes les altres són fàcils d’acotar, de saber on hi ha una cosa o altra. Però, la nostra Fonda era una sorpresa constant. Era com un formatge immens ple de forats i de racons impensables. De vegades m’imaginava escapatòries possibles i en trobava alguna més de les tres normals que donaven a la plaça i al cantó sense eixida. Podia saltar fàcilment al pati de les monges Josefines, que eren veïnes nostres, i fugir pel final de la Baixada dels Jueus, on després d’unes quantes escales passava el carrer de Na Bastardes. Al pati hi havia dues sortides més, amagades. L’una era al final, sota la casa adossada perpendicularment a la façana del darrera de l’edifici, on a la planta hi havia un taller de manyà[11] i a sobre el d’imatgeria del Pere de Cal Fius. Aquesta eixida era com un túnel rectangular ple de trastos de cal Cametes que donava a la baixada dels jueus. Al començament, a prop dels dos safareigs de la senyora Adela, s’entrava a un lloc una mica sinistre, on el fons donava a un cel obert humit, degut a les canaleres dels veïns que hi degotaven constantment; cap a l’esquerra d’aquest indret podies accedir a un espai, on hi guardaven estris algunes venedores del mercat, que sortia al cantó; carrer on hi havien altres racons humits i foscos on les pageses hi guardaven, d’un dia per altre, el banc, les caixes, els coves i les fruites i verdures que els quedaven. Podia també, en cas d’aventura, pujar per l’escala del pati que donava al pis dels Cametes, obrir la porta del pis i sortir per l’escala que anava a parar sota les voltes de l’ajuntament. En fi, era tot un món difícil de mesurar, un món que va provocar en el meu interior una mena de semblança, en el sentit de que el meu conscient i el meu subconscient es van anar foradant i obrint fins a crear llocs i espais misteriosos, insondables i laberíntics.
