Cursa de fons

La foguerada de Sant Joan

Durant els anys 1950 i bona part dels 60, a l’estiu es celebraven 3 revetlles: Les de Sant Joan, la més sonada, i les de Sant Pere (29 de juny) i San Jaume (25 de juliol).

I a la ciutat de Manresa, com a moltes altres poblacions, les fogueres n’eren el principal protagonista. Cada carrer o grup de carrers tenia la seva, i es solien fer als barris i en llocs cèntrics sense asfaltar, que llavors eren molts.

Els dies abans, la quitxalla, sobretot xicots, vivíem una gran activitat i excitació. Passàvem casa per casa i pis per pis per demanar objectes de fusta que ja no els servissin i els poguéssim cremar. Cadires espatllades, caixes, mobles malmesos… Les famílies esperaven a treure’s de sobre les coses de fusta que no volien, i ho guardaven per la foguerada. Mentre cremés, tot ens servia. I la pila de llenya que anàvem deixant al carrer, creixia cada vegada. La deixàvem al carrer perquè aquells anys a penes hi havia cotxes. Només en tenien les persones més riques de la ciutat. Hi havia, això sí, camions, autobusos, motos, motos amb sidecar, motocarros, i al meu barri, Les Escodines, els pagesos encara tenien carros tibats per cavalls.

Tal com deia, les piles de llenya de les fogueres anaven creixent. Però els nens del carrer no podíem només dedicar el temps a recollir fusta. També ens havíem de dedicar a vigilar la llenya de la foguera. Teníem dos perills. Que els nens del carrer del costat ens prenguéssim llenya, o que ens encenguessin la foguera abans d’hora.

El repte era fer la foguera tan gran com fos possible. I aquí hi havia una gran competència. De forma que sovint anàvem a buscar llenya a cases de fora del nostre límit territorial. I de vegades topàvem amb els de la foguerada del costat. Competíem i ens espiàvem. Per cert, anar a demanar fusta per cremar, ho fèiem sempre en petits grups.

L’altre risc és que els nostres competidors ens encenguessin la foguerada uns dies abans o unes hores abans de quan tocava, quan es fes fosc el dia de la revetlla. Per aquell dia s’havia d’haver posat bé la pila de llenya, de forma que fos ben alta i sòlida. Una forma més o menys piramidal.

Pocs dies abans, cada nen havia comprat una mica de pirotècnia de poca intensitat que era la que disposàvem llavors: cebetes, mistos garibaldis i pedres fogueres per als més petits. Petards i traques per als més grans. Uns petards de molt baixa potència comparat amb els d’ara. Els podíem comprar a l’estanc de Les Escodines o a la petita llibreria-quiosc que hi havia una mica més amunt. Una llibreria minúscula on els nois podíem comprar també el còmics de “El Capitan Trueno”, del “Jabato”, de “Roberto Alcázar y Pedrín”, “Hazañas Bélicas”, el “TBO” o el “Pulgarcito”.

Però tornem a la foguerada. El 23 de juny, a mesura que passaven els hores, creixia el nostre nerviosisme. I esperàvem que ben aviat es fes fosc. Abans havíem anat a espiar les foguerades dels veïns i organitzat el nostre servei de guàrdia.

Ja era de fosc. Tots al voltant de la foguera. Pares, mares, germans petits i veïns ja eren al carrer. Començàvem a veure resplendors rogencs i espurnejants a l’horitzó de la ciutat.

El moment d’encendre la foguerada era emocionant. I gratificant després de les tardes i vespres de feina que ens havia costat. En molt poca estona la flama ja era altíssima. L’escalfor molt forta i ens feia recular. Era moment d’embadalir-nos amb les flames i alhora anar gastant la mica de pirotècnia que teníem.

Llavors calia esperar el moment en que la foguerada estava molt baixa, i podíem saltar-la. El més gran i atrevit començava i tots els que teníem prou edat veníem després. Els més petits s’emmirallaven i es delien per poder créixer i participar-hi.

La meva foguerada era a la cruïlla dels carrers Viladordis i Salesses. Quan ens havíem cansat de saltar, i tothom tornava a casa seva, uns quants anàvem un tros més amunt del carrer Viladordis, a cal Quinqué. Una casa que no tancava la porta de baix, i que a l’escala hi tenia balcons. Pujàvem al segon pis des d’on divisàvem una altra modalitat de revetlla al recinte de la piscina municipal: Combats de lluita lliure en un ring que posaven entre les dues piscines exteriors. Un esport llavors molt valorat, i seguit per un públic entusiasta.

Els combats eren espectaculars, i els lluitadors sabien fer accions d’atac i defensa molt efectistes. De vegades eren un contra un. Altres combats eren “Catch a cuatro”, dos contra dos, i la cosa resultava encara més moguda.

Recordo que de vegades es notava molt que estava arreglat i només era espectacle. Llavors la gent cridava “Tongo, tongo!! ”. Nosaltres no gosàvem cridar per no desvetllar els veïns. Recordo que en un dels combats, un dels lluitadors que estava molt catxes, es va enfadar amb l’àrbitre, el va pujar amunt i el va tirar a la piscina. Afortunadament va ser a la piscina fonda. Si l’hagués tirat a la infantil hauria pogut prendre mal. Però segurament tot estava preparat i el lluitador estava al cas de a quina piscina havia de remullar l’àrbitre.

Estàvem una bona estona abans de marxar ben cansats. No dic esgotats perquè amb la vitalitat d’aquella edat, no sé si ens arribàvem a esgotar mai.

Cinc dies després hi havia la revetlla de Sant Pere, També fèiem foguerada, però ja no era el mateix. No era tan alta ni tan participada. Imagineu-vos: Per Sant Joan recollíem la fusta i els trastos de tot l’any, i ara era la fusta de 5 dies. A la piscina, aquella nit també hi havia combats, i potser després ball. Però l’esclat de l’estiu era decididament la nit de Sant Joan.

San Jaume passava més per l’ombra, tal com ho recordo.

La foguera se’m va fer de nou present quan vàrem tenir fills petits. Llavors eren els anys 80, i l’escenari era la plaça Catalunya de Manresa. Allà la foguerada era d’una altra dimensió. Molt més gran. L’indret era el descampat de terra on ara hi ha el parc Vila Closes i el radi d’acció per recollir la llenya, bona part de barri. La competència s’havia de buscar més lluny, i el resultat era una pila altíssima de caixes, trossos de fusta, tot tipus de mobles espatllats, cartrons …

Quan cremava feia una calor tan intensa que tothom n’havia d’estar ben apartat. Aquí els petards i la pirotècnia també tenien un altre nivell. Petards molt potents, volcanets, coets … I no només en tiraven els nens. Hi havia pares que portaven artilleria pesada i s’ho passaven més bé que els seus fills. Això sí, als anys 80 ja només es feia foguerada per Sant Joan. S’havien perdut les altres revetlles.

I el 24 de juny, el solstici d’estiu, es va convertir en Festa Nacional des Països Catalans, i va iniciar-se el ritual de la Flama del Canigó, com a símbol compartit i que arriba als diferents països de parla catalana.

Avui queden pocs espais a la ciutat sense asfaltar, i les fogueres dels barris pràcticament han desaparegut. Aquest any 2020, fins i tot les revetlles, balls i festes han faltat a la seva cita. Esperem recuperar-los tan bon punt els virus ens ho permetin.

 

La foguerada de Sant Joan

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat