La primera vegada que vaig passar amb cotxe per la nova rotonda de la Bonavista, em va semblar increïble l’esponjat, que tampoc era tant – com saben els vehicles que venen des de la carretera de Santpedor, entre els quals m’hi comptava – però llavors encara no ho sabia. Llavors em va encantar, i encara ara malgrat tot, quan hi vaig a peu, també m’hi encanto.

Net, endreçat i que corri l’aire! Au!

Pel que deia la premsa, finalment l’Ajuntament havia aconseguit fer realitat un llarg desig, però encara quedava un bloc de cases a la cantonada amb la carretera de Vic, que deien aniria a terra. I així va ser. O gairebé.

La sorpresa quan hi vaig tornar a passar a peu, va ser majúscula. Ara sí que aquell espai es veia desembafat, fins i tot es veia Montserrat a l’horitzó. Vaig donar-hi un parell de voltes mentre pensava, “i Cal Jubert, ha anat a terra?, deu haver costat, qui-sap-lo”.

Can Jubert era a la cantonada entre el carrer Jacint Verdaguer i Bisbe Comas; i només en quedaven tres arcs enfonsats a l’alçada del subsol, moltes tanques de seguretat, i uns quants operaris en roba de treball.

He sabut després que allà s’hi feia gel, d’aquell que es traginava i es tallava per posar-ho dins de les neveres. D’això no en tinc record. Jo recordo quan, en aquella fàbrica, hi havien fet sabó i lleixiu; i feia una ferum de cal Déu quan hi passaves. Allà hi havia treballat un tiet meu per la banda de la meva iaia valenciana. Es deia Ginés. Ell ho havia explicat.

Recordo un edifici de totxo ennegrit, amb un teulat tronat on s’hi veien unes bigues de fusta, d’un aspecte descuidat que feia basarda, i no només per l’olor que s’hi sentia al passar, que també, sinó per l’accés.

Era una gran porta de fusta a peu de carrer, que sempre havia vist oberta, i que s’endinsava cap a l’interior en una baixada de vertigen, fosc com la gola d’un llop. Sempre m’havia fet por. Al fons s’hi entreveien unes piscines i s’hi sentia soroll d’aigua.

Però si hi passava, caminant de la mà del Lluís, l’avi manresà, quan anava a la meva primera escola —Casa Caritat— no podia deixar de mirar aquella fàbrica de la por, potser imaginar com devia ser treballar allà, o què hi devia fer el tiet Ginés, a qui algun cop havíem trobat a fora fent el cigarro. Mai ho vaig saber, ni recordo haver-li preguntat directament; llavors i amb pocs anys, els meus interessos devien ser uns altres. Cal Jubert va tancar, es va acabar el lleixiu, i aquella porta que semblava dur-te a l’infern, no la vaig veure mai més oberta. No recordo quan va ser.

Ara, ja no hi és, aquella porta. Com —al mateix bloc d’edificacions ara enderrocades, només en queda una botiga de mobles dempeus i funcionant— tampoc queda res d’un minúscul Quiosc que donava a la Bonavista, d’aquí devia tenir el nom, Llibreria Bonavista; on hi trobaves de tot: premsa, cromos, llaminadures, carpetes, tota classe de papers, llibretes, i fins i tot loteria. Tampoc queda res de la botiga de Bicicletes Bueso del costat, on m’han dit que hi havia hagut la seu de la Penya Ciclista Bonavista. En fotos antigues, he vist que també hi havia hagut un estanc i una mena de benzinera. No en tinc record.

Molts anys després, la feina em va dur a ser veïna de Cal Jubert, quan vaig anar a treballar de mestra, a l’Escola Pare Algué. La nova, és clar, que fou inaugurada per l’expresident Pujol l’any 1990. Perquè la vella, era a un xalet a la cruïlla de la carretera del Pont de Vilomara amb el carrer Jacint Verdaguer. Ara hi ha un edifici nou, que es diu Edifici Pare Algué. Té una bugaderia a peu de carrer, dentistes i assegurances al primer, i veïns desconeguts a la resta.

En aquest xalet hi havia treballat per la força de la repressió franquista, la pedagoga i excel·lent mestra, Justa Freire de la que en dona àmplia informació aquesta web. Una història apassionant. Quina dona valenta!

La Sra. Justa, va ser membre del nostre claustre en l’antigor, i nosaltres sense saber-ho. Als arxius de l’escola, no n’hi havia cap rastre, ni cap dels meus companys de feina —ni els més grans, ni els jubilats— en va saber res d’ella, fins aquest novembre de 2022.

L’antigor

L’Antigor la sentia a vegades, quan anava a treballar a l’escola i passava per davant de Cal Jubert, per a mi, la fàbrica de la por. Encara em semblava sentir-ne l’olor i veure’n sortir el tiet Ginés, per aquella porta de l’infern… com un fantasma. No hauria imaginat mai, que —ves per on— compartiríem durant anys, una mena de “veïnatge laboral”.

Un record especial pel tiet Ginés, i per tots, els treballadors i treballadores que, com ell, feien anar aquell gavadal de fàbriques, que tenia la ciutat.

I també, per a totes les i els mestres que van haver de viure i sobreviure sota el jou d’aquella antigor franquista tan grisa i feixuga.