Acariciant la memòria

Interrail

 

El 1972 s’havia començat a comercialitzar un bitllet per a menors de vint-i-tres anys, anomenat Interrail, que permetia l’accés a gairebé la totalitat dels trens europeus. Condició que es veia com a molt atractiva i econòmica, atès que durant el dia visitaves les ciutats i, durant la nit, dormies i viatjaves dins del tren, fins a arribar a la següent destinació. El bitllet s’havia d’adquirir a les oficines que tenia RENFE a l’Estació del Nord de Barcelona. Aquesta opció s’havia popularitzat força durant la meva joventut. Alguns grups de joves manresans escollien aquest tipus de vacances. Dos estius ho vaig fer jo.

El 1977, l’impulsor del meu primer viatge va ser en Joan C. El coneixia de coincidir en algunes activitats que es feien al nostre barri. Catecisme a la parròquia de la Sagrada Família, trobades a l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí i jocs de cucanya durant les festes del barri al voltant del Bar La Vinya. Vivíem en carrers propers, ell als habitatges de la Sagrada Família i jo al costat de la plaça Oriol. Però, l’autèntica amistat va començar uns anys més tard, quan vam trobar-nos treballant a La Metal·lúrgica Tèxtil S.A. Una empresa dedicada a la construcció de maquinària tèxtil que estava situada entre la Prolongació Guimerà i el segon tram del passeig Pere III, on actualment hi ha l’edifici de Manresa Centre. A mitjans dels anys setanta, l’empresa es va traslladar als Comtals i, per anar-hi, un autocar s’encarregava de recollir els treballadors per diferents punts de la ciutat. Durant aquests trajectes d’anada i tornada aprofitàvem per seure junts i compartir les nostres inquietuds.

La seva proposta va aglutinar un grup de quatre joves interessats en travessar Europa i arribar fins al nord de Suècia. Tots érem del 1957 i just havíem acabat l’aprenentatge professional. Començàvem a tenir alguns diners a les nostres butxaques i ganes d’aventura. En Jordi A. era modelista i treballava al taller Farràs, situat al passatge de Viladordis. També, vivia als habitatges de la Sagrada Família i el coneixia de coincidir pel barri. El quart era el més desconegut per mi, atès que vivia al barri Vic-Remei. Era en Toni R., treballava de fresador a La Maquinària Industrial, una indústria destacada de la ciutat situada al carrer Pompeu Fabra. Junts ens plantejàvem unes vacances amb la silueta d’una sueca al cap i un bitllet de cartó a les mans.

Vam marxar el 22 de juliol amb les motxilles ben carregades, un sac de dormir i una tenda de campanya. Iniciarem el nostre viatge amb l’objectiu de retornar a Manresa just per reincorporar-nos als nostres respectius llocs de treball, al final del període de vacances. Van ser vint-i-tres dies intensos. Les llargues hores dalt del tren, ens permetien gaudir del paisatge i establir relacions amb altres viatgers que trobàvem pel camí, amb qui solíem fer didàctica sobre la nostra catalanitat.

Bons aficionats a l’art de fotografiar, la càmera estava molt present durant tot el viatge. Era un tema recurrent en les nostres converses. De fet, en Jordi va acabar exercint de fotògraf. Dels quatre, jo era l’únic que no feia fotografies. Em sentia incapaç de reduir-ho tot en una sola imatge, necessitava més espai narratiu i preferia el cinema.

Al tornar, enyoràrem les coneixences i vivències fetes pel camí. Amb un anglès gestual, que bé podia causar més d’un malentès, mantenir els contactes era difícil. La majoria d’amistats viatgeres acostumen a ser efímeres, les autèntiques són les que es traven entre els companys de viatge. De les experiències viscudes, només queda la memòria. Com que no havia fotografiat res, els meus companys em van facilitar una còpia de les seves millors fotografies. Amb aquest gest, prengué consciència de com les fotos contribuïen a conservar els records.

Passat l’estiu, vaig decidir comprar-me una càmera reflex al Llum i Color, una botiga especialitzada, situada al carrer del Born. Oferien assessorament personalitzat sobre una àmplia gamma de productes i disposaven d’una secció de material de segona mà. Era la meva botiga de confiança, on solia comprar el material per les meves afeccions cinematogràfiques.

Durant alguns mesos, vaig practicar. Realitzava proves d’il·luminació, fotografiava activitats que es programaven al carrer, o feia algun reportatge de caràcter familiar. Buscava el meu propi estil, fins a desitjar carregar la nova càmera a la meva motxilla.

El 1978, faria el segon viatge amb una altra colla. Es tractava d’en Carles Ll., na Carme B. i en Toni P. Els coneixia de l’escoltisme. Durant algun temps compartíem sortides a Barcelona, amb l’objectiu d’estar al dia dels esdeveniments culturals més interessants. A Manresa, l’oferta cultural era escassa, moltes propostes arribaven amb retard o no arribaven.

Solíem anar a veure alguna pel·lícula que s’acabava d’estrenar. Entre d’altres, recordo el nostre interès per veure el documental “La Batalla de Chile” de Patricio Guzmán, un testimoni fílmic sobre el moviment popular Xilè durant el govern d’Unitat Popular, que finalitzà amb el cop d’estat militar.

Les vacances que planejàvem, girarien al voltant del nostre àmbit preferent: la política i la cultura. Jo havia començat a estudiar Treball Social i, la Carme i el Carles, Història. El Toni, era una mica més jove i encara no s’havia encarrilat acadèmicament. Així que, aprofitaríem el nostre viatge per conèixer en directe un dels conflictes polítics més rellevants dels anys setanta a Europa: Irlanda del Nord. Al nostre viatge, s’afegirien temporalment tres manresans més: Jordi B., Montserrat M. i Joan C.

Després, d’enfilar-nos cap al nord de la Gran Bretanya, vam agafar un ferri que ens portaria al nostre destí més esperat. Arribats a l’estació de Belfast, vam veure la presència de l’exèrcit. Només baixar del tren, ens va impressionar trobar-nos militars armats patrullant. No recordo si era fosc, però l’endemà vam comprovar la magnitud de l’ocupació militar. No era broma. Aviat vam veure helicòpters sobrevolant el centre, militars a les teulades dels edificis, controls policials per accedir a determinades zones, edificis oficials bunqueritzats, tanquetes circulant pels carrers, controls a l’entrada de determinats establiments…

Amb la càmera a l’equipatge, com podia obtenir un record d’aquella situació? Érem en un carrer cèntric, al costat d’un control militar, per on s’accedia al centre comercial de la ciutat. Situats en rotllana, estàvem decidint on anàvem. Cadascú exposava la seva opinió. De cop, va aparèixer una tanqueta que passava pel nostre costat i el meu instint em va dir que era el moment d’aprofitar l’anonimat del cercle, per treure la càmera i fotografiar-la.

No va passar res, però l’ensurt dels meus companys va ser majúscul. De fet, amb una càmera analògica de l’època, ni tan sols sabíem si la foto havia quedat bé. El problema era la intenció, no el resultat.

Després d’assabentar-nos que s’estava preparant una gran manifestació catòlica i es preveien enfrontaments importants, que motivaven la mobilització militar que havíem vist, vam decidir marxar. Continuant fins a Dublín, on vam conèixer la mort del papa Pau VI. I agafant un ferri cap a la costa britànica, des d’on iniciaríem el retorn cap a casa.

Arribats a Manresa, frisava per portar el rodet al laboratori. Calia esperar uns dies, fins a poder veure el resultat. Finalment, la foto de la tanqueta va resultar poc rellevant. Per sort, no vam tenir problemes, només l’ensurt del moment.

Queden les imatges com a millor record d’aquelles vivències. De fet, no eren fotos, eren diapositives. Un format molt valorat aquells anys i que ara resulten difícils de visionar, atès que es necessita un projector.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat