Temps passat amb mirada d'ara

Infància a les Escodines

 

Vaig arribar al món un fred 5 de març del 1950, a cal Nari, comptant amb l’ajut de les veïnes fent d’improvisades llevadores. Vivia en una casa al tram final del carrer Sant Bartomeu, amb els pares i el meu germà Joan, als avis no els vaig conèixer. El barri de les Escodines a l’època medieval ja era un raval d’accés a la ciutat que formava part del camí ral de Barcelona. Entrava per la Culla i Santa Clara.

Com era la vida al barri? Molt diferent d’ara. El barri era una unitat de convivència veïnal amb les seves relacions entranyables però també un niu de xafarderies… amb persones assenyades i altres arrauxades, alguns rebecs o burdagassots i altres entranyables i afables…, de tot hi ha “a la vinya del Senyor”. Cada casa un mot, i un sobrenom, (que molt bé recull l’amic Jordi Griera de cal Malé), un microcosmos amb vida pròpia on es podien cobrir bona part de les necessitats bàsiques: compràvem el pa al Forner, els productes bàsics als dos “colmados”, a cal Fernando i a cal Pena, el peix fresc a cala Mercè, les revistes i alguns llibres a Ca la Samsona, teníem a tocar el barber, el mecànic de motos, l’electricista, el llauner de cal Viola…

Un barri gairebé rural amb cases que feien de pagesos: a cal Formiga, cal Pauet, Cal Beia, ca l’Abaló, cal Colgat (també era lleteria)… Amb el pas d’algun cotxe o furgoneta, també anar i venir de carros i carretons… Cases amb galliners i conilleres als baixos o a les golfes amb eixida, alguna tina o trull, bots i portadores. No hi faltaven arreus i eines del camp. Pel carrer empedrat passava el carro del gel, l’esmolet, algun venedor ambulant i, com no, el Bugunyà, amb el seu carro. L’enganyàvem posant-li paperines de sorra al terra, que ell baixava a recollir com a diligent usurer.

Fèiem vida al carrer i disposàvem d’un bon espai de terra a la Placeta on anys enrere la mare recordava el dringar de la campana de l’església de Sant Bartomeu, just on es va ubicar la “Prision del Partido”. Sovint els jocs de carrer eren per sexes: jocs de nenes com la xarranca, a setmana, a “cuinetes”, a saltar corda… i jocs de xicotots com saltar píndola, a cavall fort, marejar la pilota, fer punteria amb fones, convertir canyes i pals en espases, construir volcans amb terra… Alguns jocs d’ambdós sexes com l’un dos tres… deu, a cuc amagar, a bales, al marro (tres en ratlla) o fer tirallongues agafats de les mans…

Als baixos de casa hi havia un safareig gran on sovint ens remullàvem i a dins, sota les voltes, piles de serradures i sacs, unes conilleres i un petit jardí on jugàvem amb el meu germà o amb els amics. Construíem pistoles de fusta, alguna ballesta per tirar barnilles, paranys per remullar els gats forans (a casa en teníem dos), algun improvisat cotxe o, fins hi tot, un carretó que rodava amb coixinets. Si no teníem prou jocs, ens els inventàvem.

Tinc molt bons records de quan amb 10 anys feia titelles a l’entrada de casa, algunes escenes inventades i altres escrites pel Manel Prat de cal Rateta, amb qui érem com de família! Per fer les representacions comptava amb l’ajut de la veïna, la Mª Antònia Cors, i al final de la funció passàvem el platet per així poder comprar algun titella nou.

A casa vivíem les festes com una trobada amb família més amplia, no hi faltava la mona de Pasqua, la crema per Sant Josep, la recerca de panellets i castanyes que ens deixaven les “animetes” als racons i a la nit de reis deixàvem les sabates i el menjar pels camells al balcó… Recordo amb gran gaudi, la construcció cada any d’un gran pessebre al rebedor de casa, amb coves de suro i rius de paper de plata i gran varietat de figuretes…

Les festes també eren molt viscudes al barri: la processó de l’Immaculada amb els “favets” acompanyats pel soroll eixordador de les trabucades. Recordo com pujàvem el llarg penó fins als balcons més alts per poder besar la verge. Les festes de la Divina Pastora amb el cant dels goigs a la Clínica i el pas de la Verge pels carrers. Per Sant Joan, la foguera!!!, la festa més impactant i viscuda, amb la prèvia recollida de mobles i estris usats per les cases, la competència amb altres fogueres i l’esclat de les cebetes, pedres fogueres, els mistos garibaldis, petards, traques i piules… a l’encesa, foc, fum i soroll i al final com saltàvem la foguera entre les teies encara fent guspires!.

La vida del barri es va activar amb la recuperació de les enramades, primer dins de “Manresa en fiestas”, un intens treball de veïnatge elaborant i penjant tires de papers, domassos i adorns entre balcons, escampant barballó (espígol) al terra perquè fes olor… A les festes no hi faltaven espectacles de carrer, jocs de cucanya, balls i algun taller… Una anècdota, a l’any 69 per la festa, l’ajuntament ens cedia uns domassos grans amb la bandera espanyola, els vàrem posar de costat composant la senyera com a fons de l’empostissat pels músics a ca l’Abaló… Diguem-ne sentiment de poble!

Ens identificàvem com a raval de Manresa i quan ens hi desplaçàvem dèiem “anem a ciutat”. Hi havia espais propers com la Cova, lloc de culte religiós amb devoció a Sant Ignasi, hi anàvem a missa de congregació. Recordem el gran plaer, gaudir de la sessió doble de cinema a la sala Loyola o veure altres espectacles: recitals, concerts, comèdies o teatre, recordo l’actuació en “el Retaule del Flautista”.

Molt esperat el fet d’anar al Parc de Sant Ignasi, entràvem pel claustre del museu on saltàvem sobre les pedres centenàries… al parc corríem, ens empaitàvem entre truanes, també ens remullàvem al petit llac, envoltat d’escultures de granotes i també esquivàvem l’Urraca, mentre arrancàvem les fulles de morera per alimentar els cucs de seda. A la piscina hi fèiem cursets i nedàvem… també vèiem espectacles de boxa, lluita lliure… Un cop a fora sempre teníem l’atractiu de veure, de quin color baixava el torrent de Sant Ignasi amb les aigües dels tints Baltiérrez.

Són moltes les vivències d’infant que em queden a la memòria d’un nen de barri. Les Escodines era un barri viu, no una suma d’individualitats. Vida de barri! Ara són altres temps, alguna cosa hem deixat enrere, tot i que cal seguir endavant amb nous paràmetres.

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat