Pàgines viscudes

Inesperada seqüela manresana del cas Puig i Antich

Si l’atemptat contra Carrero Blanco va deixar el règim sense cap possibilitat de succeir-se a sí mateix amb garanties i que, per tant, s’especulava en determinats cercles com a mal menor impulsar una certa “reforma” controlada, la pena de mort imposada per consell de guerra a l’activista del moviment ibèric d’alliberació, Puig Antich, feia palès, per si algú en tenia cap dubte, que el Govern no havia pas iniciat amb bon peu el camí per arribar, amb una mínima credibilitat, a qualsevol tipus de canvi polític sostenible, que fes possible a curt termini que la dictadura obrís una mica la mà. L’anomenat “espíritu del 12 de febrero” va quedar en un foc d’encenalls, escarnit a les poques hores per l’adopció d’una decisió que en tenia ben poc de política i d’assenyada, ja que  no calia ser gaire llest per adonar-se que agarrotar pel coll en Puig Antich era un acte de revenja mesquí; francament, el preu que es volia fer pagar als crítics amb el  règim, sense contemplacions ni mitges tintes, com escarment pel bàrbar assassinat de l’almirall.

És possible que en altres circumstàncies no haguessin gosat executar la sentència de mort. Molts varen considerar un assassinat d’estat el “garrote vil” administrat el dissabte 2 de març de 1974 a Puig i Antich, i per aquesta raó va commoure profundament moltes consciències al país i sacsejà l’opinió pública internacional. Després del discurs de l’Arias Navarro a les Corts el 12 de febrer, i de les posteriors declaracions hipòcritament aperturistes de varis dels nous ministres, alguns sectors de l’establishment que contemporitzava amb el règim a canvi de certes “butlles” i privilegis, havien fet volar coloms sobre la possibilitat que el Govern Arias efectivament donés un cop de timó. Però un cop més, fins i tot els més crèduls, ingenus o predisposats a contemporitzar, hom va comprovar que el més calent de totes les promeses d’obertura estava a l’aigüera, i molts dels que dies abans li feien la gara-gara al franquisme varen comprendre que en acomboiar-se amb un Govern tan baliga-balaga, si no anaven en compte acabarien sent cornuts i pagant el beure.

La secció del PSUC del Bages va divulgar a través d’un full volant la valoració crítica que el partit des de la clandestinitat feia de la comèdia d’ajusticiar via consell de guerra, al militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), amb aquestes paraules que reprodueixo com a testimoni de la indignació general:

El bárbaro asesinato de Puig Antich ha barrido cruelmente las ilusiones de apertura y el pueblo entero rebosa indignación contra Franco y sus ministros coautores del crimen. La inmolación del joven militante libertario catalán ha puesto de manifiesto, una vez más, que el Régimen actual, en virtud de sus orígenes y naturaleza fascistas, de su carácter terrorista y policíaco, es alérgico a las aperturas y a toda evolución hacia la democracia. Este crimen inaudito revela que los elementos más ultras y la policía, en connivencia con la camarilla familiar del Pardo, deciden la política gubernamental y las medidas del gobierno. Y que los ministros llamados aperturistas son meros floreros, dispuestos a aprobar lo que sea menester para conservar sus cargos y prebendas. La ignominiosa ejecución de Puig Antich es una provocación incalificable a los pueblos de España y a la opinión democrática internacional, que habían pedido reiteradamente la conmutación de la pena. No es de extrañar, por tanto, que la protesta contra el crimen se manifieste tan vigorosamente en el país y en el extranjero y que, a veces, se exprese mediante la colocación de bombas y otras violencias contra edificios, oficinas, monumentos, etc., dependientes o representativos del Régimen político imperante. Como hemos dicho en más de una ocasión, la violencia institucional engendra y provoca la violencia de las masas. Si la violencia oficial prosigue, si no se abren cauces a la participación que las masas reclaman, la espiral de violencia desembocará inevitablemente en nuevo y sangriento entre “las dos Españas”. El PSUC, aun comprendiendo las razones que están en ciertos actos de violencia, no preconiza responder a la ejecución de Puig Antich con acciones terroristas que, en nuestras condiciones, son utilizadas por el enemigo para justificar la represión y aislar a los combatientes de vanguardia de la lucha de masas. El PSUC trabaja y trabajará con todas las fuerzas para que dicha protesta se exprese a través de acciones multitudinarias abiertas (paros, huelgas, manifestaciones, asambleas, minutos de silencio, escritos colectivos de denuncia, etc.), que enfrenten al Gobierno con la inmensa mayoría de un pueblo que condena la represión y que quiere la abolición de la pena de muerte”.

Val la pena recordar, també, que en el transcurs del mateix Consell de ministres que Franco es va donar per assabentat de la pena de mort, es va aprovar un engaltar-li simbòlicament una severa cleca al bisbe Añoveros, de Bilbao, per “dolent” i “rabí” en blasmar públicament de la conducta del govern. Així doncs, per primera vegada durant la dictadura, el règim va haver d’entomar si us plau per força que l’escridessin des del carrer i els murs de ciutats i pobles i, tanmateix, que s’afegís a les crítiques una part significativa de l’Església. Els mastegots morals que li engaltaren a l’Arias alguns il·lustres bisbes, no eren com per escoltar-los i quedar-se tan fresc com una rosa.

Curiosament el cas Puig Antich va tenir una repercussió, si voleu anecdòtica però significativa del tarannà de la delegació de la CNS de Manresa, que gràcies als contactes que com a periodista local mantenia amb bona part dels dirigents del sindicat vertical en vaig ésser testimoni directe i, per tant, puc explicar-ho de primera mà. Des de feia uns tres mesos, actuava com a secretari comarcal de la CNS el lletrat Francesc Caminal, que havia estat proposat al càrrec gràcies a la bona amistat amb el delegat, senyor Calsina. Les “animetes caritatives” que sempre fiquen la banya allà on no fan cap falta varen descobrir-li al currículum del nou secretari determinades idees inquietants i simpaties sospitoses de lleialtat amb els principis del Movimiento, segons es desprèn dels confidents dels serveis d’informació de la Brigada Política-Social que capitanejava el comissari Anselmo, els quals, més contents que un gos amb un os, varen córrer a xerrar-ho a “la superioritat”, que se li va indigestar la novetat  fins al punt que, sense més sal ni més oli, li van donar al pobre home un ultimàtum fulminant: o plegava per les bones o el fotrien al carrer d’una puntada de peu. Precisament aquesta opció se li va oferir gràcies al seu mentor i amic, el delegat Lluís Calsina, que va convèncer al defenestrat i va aconseguir que en Caminal s’avingués a disfressar com a dimissió el que fou en realitat un cessament fulminant per motius no de eficiència sinó de confiança.

No obstant acceptar, aparentment, aquesta martingala obligada, i de comprometre’s a fer la farina blana el temps necessari per no ensenyar massa l’orella perquè no hi hagués un escàndol que perjudiqués el delegat, en Caminal va aprofitar la seva darrera intervenció com a secretari general en un acte tan important com una Junta de Dirigents, per treure’s l’espina que portava clavada amb unes paraules de comiat farcides de segones intencions entre metàfores. L’escrit, que s’havia preparat per no perdre’s a causa de l’emoció del moment, un cop el va llegir me’l va passar discretament a la sortida, perquè les publiqués a la secció setmanal “Mundo del Trabajo”, que jo dirigia pràcticament amb plena autonomia, al diari local.

Però, malgrat haver anat llest en passar-me el document, no va poder evitar que el seu gest passés desapercebut pels que devien vetllar-lo d’aprop, i de seguida el mateix senyor Calsina em va demanar el paper amb l’excusa de fer-ne una fotocòpia  per publicar-lo a la revista “Sindicatos Informa”, òrgan de la CNS del Bages. No me’n vaig malfiar, sobretot perquè efectivament li va donar el paper a un funcionari perquè se n’ocupés i, tanmateix, perquè creia que amb senyor Calsina hi tenia bona relació; però, em vaig equivocar i d’aquell text conflictiu mai més en vaig saber res més, no trigant a deduir que me l’havia escamotejat descaradament, abusant de la meva bona fe, suposo que per evitar que les paraules exactes de comiat del seu secretari expedientat, fossin conegudes per tothom.

En la publicació oficial “Sindicatos Informa”, efectivament, dies després s’explicava el relleu del secretari en una gasetilla asèptica, segons sembla redactada pel mateix senyor Calsina, que em consta hi va posar els cinc sentits perquè es va prendre com una ofensa personal, gairebé com una perfídia, el “testament polític” que el senyor Caminal li va colar en el darrer acte públic en què va participar com a secretari general. La versió “oficial” dels fets fou, literalment, aquesta: “El secretario comarcal sindical Francisco de Paula Caminal Badia ha presentado la petición de baja con fecha 21 de enero, habiéndole sido aceptada con fecha 4 de febrero por la Secretaría provincial. En la Junta de Dirigentes del día 13 de febrero, el dimisionario secretario sindical dirigió a los representantes sindicales unas palabras de despedida. Hizo hincapié en la importancia de Manresa, la ciudad de las Bases, y en todo lo que ha significado para Catalunya y el país, manifestando que debe hacerse todo lo necesario para conseguir para esta ciudad y comarca un auténtico desarrollo en todos los aspectos, que margine definitivamente el estancamiento que hoy pesa sobre la comarca y deseó para el propio Sindicato la madurez necesaria para llegar a tener plena conciencia de lo que es y puede ser el sindicalismo”. Us ben asseguro que aquesta ressenya i les autèntiques paraules que va pronunciar, s’assemblaven igual que un ou amb una castanya.

Malgrat haver-la maquillat el Delegat Comarcal, passant-la pel sedàs i pel ribot, no hi ha cap dubte que aquesta curta informació no pot amagar que darrera d’aquella sortida hi havia quelcom més del que oficialment es relatava, ja que no era freqüent que un càrrec tècnic de la CNS, que a més a més s’acabava d’estrenar, s’acomiadés amb un discurs calculadament polític, el rerefons del qual la discreta gasetilla escrita pel senyor Calsina no podia pas fer fonedís. Ara bé, els que varen contribuir a desacreditar la reputació del flamant secretari comarcal de la CNS de Manresa, a causa de les seves presumptes idees –el senyor Antoni Serra Daura, secretari del sindicat tèxtil, regidor i home de la màxima confiança durant tota la legislatura de l’alcalde Soldevila, en fou un dels principals instigadors i directors d’orquestra–, pogueren de ben segur dormir tranquils, empassant-se els remordiments si es que mai en varen tenir, quan es va saber que, en entrar en capella Puig Antich, va ser assistit per dos advocats, un d’ells el senyor Caminal.

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat