És curiós, com, amb l’edat i les vivències acumulades, et vénen, a la ment, imatges que et semblaven oblidades.

I sí, recordo que al final del pati, hi havia una porta que et conduïa per un recorregut misteriós… D’on?… Doncs, de la rectoria de la Seu.

La meva iaia -Antònia Gibert- era cosina germana de Mn. Valentí Gibert, que va ser rector de la Seu de Manresa.

Els diumenges -durant la dècada dels anys 50- tota la família, anàvem a visitar-lo. Mn. Valentí era un home seriós, però afable. Vaig rebre d’ell la 1ª Comunió.

Amb el meu avi Joan diferien de pensament però s’apreciaven i respectaven molt. S’havien ajudat molt en temps de guerra.

He revisat fotos d’infantesa i n’he trobat un munt d’aquestes visites… concretament del pati de la rectoria de la Seu.

El lloc no estava pensat per a criatures, però s’hi podia accedir des del menjador, on els grans feien petar la xerrada.

Hi havia un jardinet, un pou, unes escales que donaven a un altell i que imagino que devien ser les golfes.

M’encantaven les plantes, fer el tafaner per tot aquell entorn, ben cuidat, que semblava un petit paradís, i que feia les meves delícies.

Recordo que també hi havia un safareig molt gran, d’aquells que, en aquell temps, s’havia de deixar la roba a estovar en grans cubells, treballar-la a la pica amb les mans i, un cop neta, estendre-la al sol.

Ben a prop del safareig, al final del passadís, hi havia aquella porta…

que, un cop s’obria, donava a un passadís, amb una escala molt i molt fosca, com de conte de por i que, suposo, devia portar internament cap a l’església. A mi, però, encara que era com una aventura, m’agradava anar ben agafada de la mà d’algú dels grans.

L’any 1961, va morir Mn. Valentí. Guardo imatges de la comitiva fúnebre que, com infant, em va impressionar, i en la que hi van ser presents el meu avi i el meu pare, per la relació familiar i l’estima que hi havia.