Coses viscudes

“Guarderias de verano”. El mestre Senyor Joan Martí i Garriga

         Deurien ser els primers anys quaranta que a Manresa s’organitzaren unes colònies locals infantils els mesos d’estiu, juliol, agost i una part de setembre, aquells anys en què tot s’havia de fer en castellà, i es deien “Guarderias de verano”.

         Amb el meu germà anàvem al col·legi Nacional “Pare Algué”, vulgarment conegut com la Bonavista, pel fet d’estar situat al començament de la carretera del Pont de Vilomara, cantonada amb el carrer dels Docs, avui anomenat de mossèn Jacint Verdaguer. Aquest col·legi, el seu edifici abans havia estat una fàbrica tèxtil, crec que de cinteria.

         Nosaltres anàvem a la classe del mestre Sr. Aparici Jané i Vila, en aquell temps un bon i reconegut pedagog. Aquest feu saber a tota la classe que feien les “Guarderias de verano” i a casa ens hi van fer anar. Suposo que la quantitat a pagar deuria ser força mòdica, que hi poguéssim anar.

         Així, la mare va treure’ns del carrer, segons deia ella. Al carrer no s’hi aprenia res de bo, a més que un roc fora de la mà no se sap on va, i tenia raó en això del roc. Vivíem quasi al davant del gran runam del que havia estat un gran convent de frares caputxins, al carrer de Sant Llorenç de Brindis, (avui Brindisi) i allà per jugar i sobretot per fer guerres no hi mancava res. Més d’un cop un arribava a casa tot plorant amb el cap sangonós.

         Aquesta “Guarderia” era al segon pis del vell edifici del col·legi Nacional de Sant Ignasi, que durant el curs escolar ja funcionava com a escola Nacional.

         L’únic mestre titular i que actuava com a director de la guarderia era el Sr. Martí, així li deien tots. El seu nom complet era Joan Martí i Garriga. Durant el curs escolar feia de mestre al “Generalísimo Franco”, col·legi inaugurat oficialment pel president Companys el setembre de 1934 amb el nom de Renaixença, nom recuperat en l’adveniment de la democràcia.

         Altres ajudaven el Sr. Martí i que recordi dos eren seminaristes. Un era en Josep Mª Gasol i Almendros, que encara no vestia sotana i anava sempre amb americana, peça que portaven generalment tots els homes per calorós que fos l’estiu. En aquell temps, Mn. Gasol al trau de la solapa de l’americana hi portava una petita creueta vermella de Sant Jaume o Santiago.

         Com que érem bastants hi havia dues classes i Mossèn Gasol el veia més a la dels grans que a la que anàvem nosaltres, el meu germà i jo mateix.

         Un altre d’aquest ajudants era Josep Mª Vidal i Claveria i també, com l’anterior, el recordo per haver-lo vist, però no de record directe, possiblement a la classe dels grans. Aquest amb el temps fou empleat de banca amb responsabilitats.

         L’altre també seminarista era Oleguer Torra Miró, de coneguda família manresana, aquest sí que estava sempre amb els petits juntament amb el Sr. Martí.

         Ens feien llegir, això sí, llibres en castellà. Fora d’això, la resta era tot en català. No recordo si escrivíem, tot i que potser també una mica ho fèiem. A la classe hi havia tot de jocs, com el de l’oca, les dames, el parxís, els escacs, etc.

         El que sí que ens feien fer i hi passàvem bones estones era uns treballs manuals amb unes cartolines que havíem de comprar a les llibreries. Amb aquestes cartolines hi construíem unes cases, havíem de retallar l’entorn del dibuix, tenint cura de retallar només allò que corresponia, per altra part ben senyalitzat. Amb l’ajuda de goma enganxàvem i anàvem configurant la casa o altres objectes, com tancs i avions. S’havia acabat la guerra a casa nostra i encara tots anàvem imbuïts de simbolismes bèl·lics.

         El mestre Sr. Martí, tot i que nosaltres el vèiem gran, era un home jove, deuria estar a la primeria dels trenta. Tenia una gran bonhomia. Ens ensenyà cançons rítmiques, i fins i tot va escriure una petita obra de teatre que vam representar al sanatori de Sant Joan de Déu el segon dia de la festa major, el 31 d’agost, i un dissabte a la tarda ja al mes de setembre a Casa Caritat.

            Per assajar el teatre i les cançons, més d’una vegada havíem  anat en un primer pis del carrer de Sobrerroca, en una casa que al costat, a peu de carrer, hi havia un comerç i al damunt d’aquest només un terrat, on havia passat estones abocat a la barana d’obra mirant el carrer.

         Aquest pis, penso que abans de la guerra havia estat la seu d’alguna organització religiosa, potser la Congregació Mariana dels jesuïtes o també potser el moviment fejocista. Hi havia una sala rectangular i al capdavall, en un graó, hi havia un escenari per fer teatre.

         El fet que tot funcionés en català sempre he pensat de gran que deuria ser perquè funcionava a l’empara de l’església. No ens va venir a veure mai cap “camarada” d’aquells que sovint anaven pels col·legis públics o nacionals a “españolizar” “ a los niños de la nueva España, que suerte niños….”, segons deia al començament del llibre “Héroes” al costat d’ una fotografia del general cap d’estat, llibre amb el qual jo vaig aprendre a llegir.

         Si que ens venien a veure capellans. Recordo el rector de Sant Pere Màrtir, mossèn Miquel Bosch i Cura, i algun vicari d’aquesta parròquia, com també alguna vegada el vicari de la Seu, mossèn Genís Padrós i Pladevall. Recordo que aquest va venir un dia que ja ens trobàvem jugant a baix al patí dessota els arbres plàtans, a la gran explanada que hi havia abans de les instal·lacions de la Piscina Municipal. Mn. Genís feia la seva explicació assegut en una cadira, mentre nosaltres estàvem al seu voltant asseguts a terra. Feia calor i al mossèn, assegut, li quedà la sotana mica aixecada enlaire i se li veien les cames per damunt dels mitjons.

         Una altra vivència, també en aquest pati, fou que qui vigilava els nostres jocs era aquell de qui he parlat de cognom Torra. Un nen dels més petits que parlava en castellà i vivia al carrer de Santa Llúcia amunt, aquell dia a la mà hi portava feta de fusta una mena de pistola, i fins i tot tenia un forat on el nen posava el dit i simulava com si disparés. Ho veié el que ens vigilava, li prengué i li va dir que ell era seminarista, que estava a les ordres del Papa i que el Papa no volia guerra sinó pau. La va llançar per damunt del mur, i devia anar a parar al Torrent de Sant Ignasi, que en aquells temps passava a cel obert. Aquella potser era l’única joguina d’aquell nen.

         Una altra cosa que recordo de la guarderia i del Sr. Martí és que els més grandets de classe i finalment gairebé tots vam fer un telèfon, fet amb les dues tapes buides, possiblement d’algun ungüent dels que tant es feien servir a les cases. A cada tapa hi fèiem un forat i hi fèiem passar un cordill d’aquells rodons, coneguts com de piano, i ja teníem el nostre sistema de telefonia.

         Aquest invent el vam ensenyar al Sr. Martí. Un va agafar el cordill i la tapa i s’ho posà a l’orella, l’altre va fer el mateix, però s’ho posà davant de la boca i començà a parlar, evidentment a uns pocs metres de distància. Malgrat els anys passats, encara em sembla veure el Sr. Martí enmig dels dos nois, amb posat seriós i alhora sorneguer. El que tenia la tapa a l’orella deia, tot content: ”Sento la veu, sento què diu el company!”. El Sr. Martí va dir: “Jo també ho sento, però sense posar-me cap tapa a l’orella”.

         Una tarda, deuria ser a primers de setembre, passada la festa major, en arribar ens van dir que aquella tarda estàvem convidats a anar a l’envelat on hi hauria un festival infantil.

         Al matí no ens van dir res. No havíem rebut encara la invitació. Aquella tarda els mestres entre ells es deien: “Ara qui avisarà el Vidal?”. Es veu que havia d’arribar més tard, quan nosaltres havíem ja de ser fora. En aquells temps, de telèfon no en tenia tothom. Això sentia, quan un d’ells va dir: “Hi ha aquí algú que sàpiga on viu el Vidal?”. Jo vaig dir que ho sabia.

         Deuria ser el Sr. Martí que em va dir: “Ves corrent a casa seva i li dius que serem a l’envelat i torna corrents que t’esperarem per marxar”, i així ho vaig fer.

         Aquest Vidal i Claveria, el seu pare era un dels tres mestres que hi havia al col·legi Pare Algué. L’havia vist més d’una vegada entrar a casa seva, per tant on vivia el seu fill.

         Vivia a la primera casa entrant a l’esquerra del carrer Camps i Fabrés, casa que a casa meva i altra gent d’aquella casa en deien la clínica del Tuneu. El metge Josep Tuneu i  Gassó havia muntat una clínica i fins i tot hi havia unes monges vingudes de Vic, les mateixes que, un cop tancada la clínica, van anar al carrer Magnet, on encara hi són.

         Arribat a casa del Vidal, en van sortir dues o tres dones; una d’elles era la mare, i no recordo que en sortís l’interessat. Els vaig dir el que m’havien dit, que aquella tarda anàvem al circ. Una d’aquelles dones digué amb posat d’estranyesa: “Al circ?”, i una altra, aixecant una mica el to i fent un gest va dir: “Vol dir aquí baix, a l’envelat”.

         Corrent de la mateixa manera que hi havia anat, vaig tornar a Sant Ignasi al col·legi, des d’on tots junts, mestres i quitxalla, vam anar a l’envelat. D’aquest només recordo que érem molts i res més.

         Més d’una casa, en veure que la canalla no arribaven, van anar fins al col·legi. A casa meva i altres cases, explicaven això, que a baix, al començar la pujada dels Drets, hi havia un cafè amb una petita terrassa, i que la gent del cafè els havia dit que havien vist sortir els mestres amb tota la quitxalla. A casa van quedar més tranquils. Quan vam arribar, la mare amb altres mares ja ens esperaven.  Ja era fosc. En aquell temps que no es canviava l’hora hi havia la dita que per l’agost a les set ja era fosc. Aquell dia ja havíem entrat al setembre.

         Un dia jugant al matí al gran pati de davant de l’entrada de la piscina, jugàvem a empaitar-nos, i hi havia un tancat de filferro espinós, un filferro amb pues, tot rovellat. Vaig anar a parar allà. Em vaig fer uns talls en una cama i el que ens vigilava va dir que calia anar al dispensari que era als baixos de l’Ajuntament, a l’entrada. M’hi va acompanyar un company. Al dispensari em van fer seure damunt la taula de cures i el practicant de torn m’ho va curar. No sé què m’hi va posar, però recordo que em feia molta coïssor, m’ho va embenar i va dir-me que digués a casa que en portessin al metge, cosa que a casa la mare no va fer. Va considerar que no calia. No em passà res.

         Quantes vegades recordo al matí haver passat llargues estones en una de les finestres que feien com un petit balcó, potser només d’un pam de voladís. En aquelles finestres hi havia uns barrots de ferro de dalt a baix. Jo, assegut traient les cames, mirava la gent que baixaven o pujaven del carrer Salesses, i coneixia gent del carrer i fins i tot de casa meva. Era al matí, hora de la fresca. Que bé que s’hi estava! Dolces estones que recordo.

         La tarda del segon dia de festa major, que vam anar a fer teatre als nens del sanatori de Sant Joan de Déu, s’esqueia que aquella tarda davant de la Creu de la Culla i dels dos pins que hi havia, s’hi estava fent el darrer dia de la tirada al plat, organitzat pels caçadors de Manresa.

         Feia unes setmanes que cada diumenge a la tarda els caçadors afinaven la punteria. Mitjançant una palanqueta, llançaven un platet de color negre i feien punteria. Entre els que recordo hi havia un tal Sr. Blasi, que estava a Foment a l’Ajuntament, i un altre, de nom Subirana, també de l’Ajuntament. Eren força els caçadors que s’hi reunien.

         Però aquell segon dia de festa major era el darrer i fins i tot hi havia trofeus i més gent de l’acostumada. Un dels companys de fer teatre hi anà a veure’l i no tornava. A Sant Joan de Déu ja havien muntat l’escenari i el Sr. Martí digué a un: “Ves allà a buscar aquell” i resulta que aquest també s’hi va quedar. Recordo el Sr. Martí dir amb la seva bonhomia: “Ara hem perdut carta i correu”, però no  tardaren gaire a arribar i es va poder fer la representació. Jo recordo que el meu paper era dir no sé què de patates.

         Només érem nens. Per a les nenes em sembla recordar que aquestes guarderies també hi eren. A la Casa de Caritat, aquella tarda que hi vam anar a fer teatre, també en van ver unes nenes, i fins i tot un matí hi van esmorzar.  Deuria ser final de curs, en un dels menjadors de la casa.

         Dels cants rítmics recordo el:

                            Kiri kiri ka el mestre em va renyar,

                            kiri kiri ke, jo us diré el perquè

                            kiri kiri ki, kiu,kiu kiu,

                            és dit xic tot li diu, etc.

         Aquestes guarderies van tenir una vida curta. No crec que duressin més de dos o tres anys. El meu record és inesborrable, sobretot el del Sr. Martí. Penso que deuria ser de la fornada de mestres sortits de la Normal dels anys de la República i no depurat per la dictadura franquista.

         Anant al Parc de Puigterrà (el Castell) amb el col·legi Pare Algué primer a plantar els pins, ens feien fer un  forat i un clot no tot ple sinó una mica buit, el regàvem i al damunt ens hi feien posar herba. Ens deien que era per mantenir la humitat. Alguna altra vegada hi anàvem a regar-los. Recordo haver vist el Sr. Martí amb els alumnes del seu col·legi nacional. Més tard vaig saber que s’havia absentat de Manresa i que fins i tot havia marxat fora d’Espanya. No sé què hi havia de veritat, no n’he sabut res més. El seu bon  record resta amb mi.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat