Aprendre mirant enrere

L’Escola de Magisteri de Manresa (1977-1990)

Fonaments històrics de la Fundació Universitària del Bages

Durant més d’una década, i coincidint amb l’impuls que la societat va experimentar amb l’arribada de la democràcia, l’edifici de Les Saleses va constituir un pol d’activitat en defensa d’un ensenyament públic, obert, participatiu i en català.

ANTECEDENTS

L’edifici de les Saleses -avui Casa Flors Sirera- va ser un punt de confluència, d’activitat, de vida educativa i de formació inicial i permanent dels ensenyants de la comarca del Bages, i va ser clau per a la consolidació d’una escola democràtica, pública i catalana als anys 80 i 90 a la comarca del Bages.

A l’edifici que, inicialment va ser construït per ser una escola d’Educació Infantil i Primària i que un cop acabat no va ser necessari, s’hi va instal·lar l’Escola de Magisteri, que feia ús de la segona planta als matins; però tot l’edifici era sempre ple d’activitat.

Allà s’hi feien els Cursos de Reciclatge de Català, de la delegació de l’ICE de la UAB, coordinats per en Josep Fàbregas; hi havia la Biblioteca Pere Vergés de l’Escola de Magisteri, oberta al públic des del 1982, amb més de 5.000 volums i molts materials educatius, i amb servei de préstec; el Centre de Recursos Pedagògics de la Comarca del Bages, que va iniciar la seva activitat el novembre del 1984 de la mà de la Mª Josep Curero, al qual es va incorporar en Joan Maria Serra el març de 1986; l’Oficina Gestora d’Ensenyament amb en Josep Solé, i l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic. També hi havia l’Escola d’Adults; els mestres eren en Toni Grandón, en Jaume Pintó, la Rosa Llorens i més tard, el 1984, s’hi va incorporar en Rossend Coll.

L’any 1981, un grup de mestres (Glòria Alapont, Lluís Atcher, Toni Badia, Joan Closas, Elisabet Costa, Joan Baptista Costa, Agustí Lleida, Maria Antònia Soler, Joan Maria Serra, Josefina Recasens), amb el suport de l’Escola de Magisteri, van crear l’Aplec de Mestres del Bages que organitzava activitats per a mestres de Manresa i la comarca, i que va crear la revista Tombarella amb la voluntat de ser un mitjà de comunicació per als ensenyants. A més, va organitzar les primeres Escoles d’Estiu a la comarca.

Però la primera Escola de Magisteri de Manresa havia nascut el 1966. L’escola depenia del Bisbat i era ubicada a l’escola de les Germanes Dominiques. Cal tenir en compte que abans del 1967 es podia cursar el Magisteri després del batxillerat elemental, i que eren uns estudis que duraven tres cursos. Fins el 1975, aquesta escola va formar moltes de les mestres i alguns nois mestres que van exercir a les escoles de Manresa i el Bages als anys 70, 80 i 90.

La Llei General d’Educació del 1970 (LGE) va obligar, l’any 1971, a aprovar un nou Pla que ja requeria haver cursat el COU per iniciar els estudis de magisteri, que incorporava les Escoles Normals a la Universitat com a Escoles universitàries de professorat d’EGB, i que atorgava el títol de diplomat. A més de la titulació de mestres generalistes de Preescolar i EGB, -la nova nomenclatura de la llei-, es podia optar a una certa especialització en filologia, ciències socials i ciències experimentals. Això va propiciar que les escoles de mestres depenents de l’església haguessin de tancar.

Durant els 20 anys posteriors a l’aprovació de la LOGSE (1990), el nou Pla de Formació de Mestres va formar mestres generalistes d’Educació Infantil i Primària, i es van consolidar els especialistes de Música, d’Educació Física i de Llengües Estrangeres. El curs 2009-10 els estudis de Mestre es van equiparar a la resta d’estudis universitaris, es van convertir en un grau de 4 anys, i en van desaparèixer les especialitats com a tals i n’apareixien una varietat molt més gran, que es van anomenar mencions.

Enmig d’aquests canvis legislatius, entre el 1977 i el 1990, Manresa va disposar d’una nova iniciativa per a la Formació de Mestres que va durar 13 anys i que va implicar no només a totes les institucions educatives i entitats representatives de Manresa, sinó també a les institucions educatives de Catalunya .

UN CAMÍ PLE D’OBSTACLES PERÒ INTENS

El novembre del 1977, quan ja feia 3 mesos que funcionava el primer curs de magisteri a Manresa, als locals del Conservatori Municipal de Música al carrer Jaume I, cedits per l’Ajuntament, amb el permís de l’aleshores rector de la UAB, el Dr. Josep Laporte i de la Vicerectora d’Escoles Universitàries, la Dra. Pilar Benejam, es va constituir la Comissió Gestora per a la creació d’una Escola de Mestres a Manresa en la qual van participar l’Ajuntament de Manresa, l’Associació de Pares de l’Institut Lluís de Peguera, la Cambra de Comerç i la Jove Cambra de Manresa, la Caixa d’Estalvis de Manresa, la Delegació d’Òmnium Cultural i la Delegació del Col·legi de Doctors i Llicenciats de la comarca del Bages.

Els seus inicis, l’any 1977, van ser liderats per un bon grup d’alumnat -87 el primer curs- i professorat, entre ells en Joan Badia, aleshores professor de l’Escola de Mestres Sant Cugat. Uns i altres van apostar, en primer lloc, per resoldre un problema d’espai que tenia en aquell moment l’Escola de Mestres Sant Cugat de la UAB i, en segon lloc, per acostar els estudis universitaris de mestre a l’entorn on posteriorment havien d’exercir.

El novembre del 1979 l’Ajuntament de Manresa, a instàncies del claustre del centre, va fer una petició formal a la UAB per crear una Escola de Mestres a Manresa. El nou consistori era presidit per l’alcalde Joan Cornet, acompanyat per la regidora Conxa Comas que aleshores era la regidora delegada d’ensenyament.

El 1982 es va aprovar la Llei de Reforma Universitària i el maig del 1983 en Francesc Padullés, aleshores parlamentari, va dirigir una pregunta a la Mesa del Parlament sobre la situació de l’Escola de Mestres de Manresa. Era una situació ben irregular ja que a Manresa es cursava només el primer curs (el segon i tercer curs el cursaven a Sant Cugat), l’alumnat assumia el cost del professorat, i les actes les signava el professorat de l’Escola de Mestres Sant Cugat que s’havia creat el 1972, i que estava situada al municipi de Sant Cugat en un espai que ja havia quedat petit el curs 1977. En aquest context, per tant, havia sorgit la iniciativa que un dels grups d’alumnes de primer curs, que l’escola de Sant Cugat no podia acollir, comencés a Manresa.

El setembre del 1983, la coordinació de l’Escola va visitar l’aleshores Director General d’Universitats, Martí Recober, i la resposta de la Generalitat va ser que calia legalitzar la situació però que era responsabilitat del Ministeri d’Educació la creació de centres, a proposta de les Universitats.

L’octubre del 1983 s’inicià a Manresa, per encàrrec del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, un curs oficial d’especialització en Preescolar, modalitat presencial. Les mestres que havien obtingut la titulació abans del Pla del 1971 –moltes d’elles a Manresa, a l’Escola de les Germanes Dominiques- i treballaven a preescolar necessitaven acreditar l’especialització per mantenir el seu lloc de treball, de manera que a Manresa i comarca n’hi va haver 40 que s’hi van matricular. El curs durava dos anys i s’atorgava una titulació oficial. Semblava, doncs, el primer pas per començar el camí del reconeixement oficial del centre.

LA PRIMERA RESPOSTA POLÍTICA: NO PODRÀ SER UNA ESCOLA DE MESTRES PÚBLICA

El 1985 va ser un any clau perquè es van aprovar els Estatuts de la UAB on s’explicitava quins requeriments tindrien els centres de nova creació adscrits a la universitat. En aquell moment era regidora d’ensenyament a l’ajuntament de Manresa l’Agnès Torras. Ella va ser l’ànima de l’Escola de Magisteri de Manresa des del seu inici. També en va ser coordinadora i professora, i la persona que va fer de pont durant tot el procés entre l’Escola de Mestres de Manresa i la de Sant Cugat, perquè també hi feia de professora.

El maig de 1985 la regidora Agnès Torras acompanyada de l’alcalde Joan Cornet van reunir als sis ajuntaments més grans de la comarca, la Caixa d’Estalvis de Manresa, partits i entitats, i se’ls va demanar suport per iniciar els tràmits legals per crear un centre adscrit a la UAB. Ja es veia clar que la Generalitat no autoritzaria un centre públic i es buscava la implicació d’institucions públiques per crear una Fundació privada.

A principis de l’any 1986, l’Ajuntament de Manresa, amb el suport de tots els partits, va enviar a la UAB la petició formal de crear un centre adscrit. El juny del 1986 la Junta de Govern, presidida pel Rector de la UAB Dr. Ramon Pascual, va prendre l’acord d’adscripció del centre a la UAB.

L’estiu del 1986 es van redactar els Estatuts de la Fundació Universitària del Bages i es va obrir un compte per part dels membres fundadors amb 500.000 pessetes que seria el capital inicial de la fundació atès que era un requisit per legalitzar-la. Els membres fundadors de la Fundació Universitària del Bages que van aportar el fons necessari per crear la fundació, i que en són els socis fundadors, va ser el professorat que en aquell moment formava part del claustre: Joana Almansa, Francesc Comas, Antoni Guitart, Josep Mª Rossell, Joan Sala, Josep Antoni Serra, Jesús Valero, Joan Vilamala, Antolina Vilaseca, Montserrat Font, secretària i jo mateixa, Josefina Recasens, que a més era la coordinadora de l’Escola, i també la secretària de la Fundació. Tots vam aportar el capital inicial deduint-lo del sou durant alguns mesos.

EL PRINCIPI DEL FINAL

El curs 1987-88, quan el nou consistori municipal va prendre possessió, presidit per l’Alcalde Juli Sanclimens i la regidora d’ensenyament era la Teresa Just, va ser un curs decisiu. El claustre de l’escola acusava el cansament d’aguantar una situació il·legal i provisional durant tant temps. La UAB tampoc volia allargar més aquesta situació i va trametre a la Direcció General d’Universitats de la Generalitat la documentació elaborada per l’Escola de Mestres de Manresa perquè l’enviés al Consejo de Universidades per tal que informés favorablement, i la Direcció General d’Universitats pogués aprovar el decret de creació del centre.

El 19 d’abril del 1988 es va produir una reunió conjunta, Generalitat, Universitat, Ajuntament i Escola on es va prendre l’acord de no tancar l’escola. La Direcció General d’Universitats es va comprometre a celebrar ben aviat una reunió, amb la proposta de crear un centre on s’impartissin estudis psico-socio-pedagògics, i que els primers haurien de ser els de magisteri. També es va debatre la possibilitat de Treball Social (estudis que també havien existit a Manresa, a l’Escola Torras i Bages d’Assistents Socials, que també era del Bisbat) i Educació Social, que eren uns nous estudis a punt d’iniciar-se.

Entre el gener i el juliol del 1989 es va produir una reunió del Patronat i la revisió dels documents elaborats fins llavors, i es van proposar canvis per tal de poder incloure els estudis d’infermeria defensats amb vehemència per la regidora d’ensenyament de Manresa, Teresa Just.

El setembre del 1989 la Junta de Govern de la UAB va aprovar l’adscripció del centre a la Universitat. El gener del 1990 l’Ajuntament de Manresa va comunicar a l’Escola que al febrer el Consell Interuniversitari de Catalunya prendria l’acord de la creació del centre.

El 19 de febrer del 1990 va ser el Vicerector de la UAB el Dr. Pere Lluís Font qui va comunicar a l’Escola, -amb perplexitat i sense entendre la decisió política-, l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya de crear una Escola d’Infermeria a Manresa i no una Escola de Magisteri.

Molt probablement les pressions d’estaments lligats a la sanitat privada de Manresa i les voluntats polítiques (CiU) coincidents tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Manresa van ser les que van determinar la presa d’aquesta decisió. Tot i els anys transcorreguts des de llavors, a les persones que hi vàrem dedicar tants esforços, ens queden, encara, dubtes per resoldre: Per què van considerar els polítics que en aquell moment no era necessari formar mestres a Manresa? La prioritat era exclusivament la demanda del mercat laboral sanitari del moment? Per què unes ciutats amb menys població que Manresa podien tenir aleshores escoles universitàries de formació de mestres?

Durant 13 anys, 45 professors i professores vam creure en un projecte per a la ciutat i la comarca i, sobretot, vam creure que la formació de mestres havia d’estar arrelada al territori, que calia descentralitzar la universitat pública en la formació de professionals de l’educació, i que calia aglutinar la formació inicial i permanent. Més de 1.000 alumnes hi van cursar el primer curs de la diplomatura de mestre i van apostar per una formació de proximitat, innovadora i compromesa, amb el seu entusiasme i amb les seves aportacions econòmiques.

Va ser una experiència colpidora i enriquidora tant per a l’alumnat com per al professorat que la vam viure. Es van organitzar exposicions com “L’escola d’Ahir”, “El llibre infantil en català”, “Apropament a Picasso”, totes elles amb material realitzat per l’alumnat. També es van coordinar altres exposicions com: “Materials per a l’aprenentatge de la lectoescriptura”, “Vida i obra de Pompeu Fabra” , “Flos i Calcat i la seva obra”, etc.

De fet, l’Escola de Magisteri de Manresa va voler ser un centre que aglutinés de manera orgànica i participada, les activitats i els serveis dels i per als ensenyants, i la seva preparació inicial i permanent.

L’edifici de les Saleses va ser un clar exemple de treball de molta gent que va creure en un ensenyament públic, democràtic, innovador, de qualitat i per a la comunitat. Aquell centre es va constituir en un punt on va ser possible aglutinar tots els cursos i serveis educatius en un espai viu, de relacions, d’activitat i de reflexió. Realment va ser un encert. Mirant enrere, només puc dir que gràcies a tots els que ho van fer possible i em van permetre de participar-hi.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat