A mitjans dels seixanta, l’inici de les festes als barris era motiu d’alegria. Segons explica el periodista Josep Maria Bertran Teixidor, en un article d’aquesta mateixa secció, sota la denominació de “Manresa en Fiestas” es venien organitzant des del 1964 a disset barris de Manresa, fins que el 1974 l’Ajuntament va decidir suprimir-les.
Eren organitzades per comissions ciutadanes amb un mínim suport municipal. Sense l’existència de les associacions de veïns, la seva localització no coincidia exactament amb la divisió veïnal actual. Les Enramades de les Escodines eren les més populars, però les celebracions s’estenien per altres carrers de la ciutat, que s’apuntaven a aquest tipus de celebracions. L’esquema de la programació era força similar, però arribaven a comptar amb un nombre important de manresans que les seguien.
Els que vivíem al carrer de la Sardana, fronterer entre els barris de la Sagrada Família i les Escodines, acostumàvem a participar dels actes festius que s’organitzaven al voltant del carrer Viladordis. Normalment, tallant la minsa circulació entre la Carretera del Pont de Vilomara i l’Arquitecte Gaudí, amb la finalitat de donar protagonisme a les propostes impulsades des del Bar La Vinya. Sota la gestió del seu titular, en Quico Potrony, l’espai es convertia en un autèntic dinamitzador de la vida de l’entorn. Allà recordo participar dels jocs de cucanya, amb la presència de desenes de criatures. M’interessaven les carreres de sacs i el joc de trencar l’olla. Em divertien els comentaris del locutor que presentava l’activitat, tot dirigint l’acció de la persona participant quan intentava trencar l’olla. L’emoció s’intensificava quan s’acostava perillosament al grup d’espectadors que encerclaven l’exercici. Molts estàvem preparats per començar a córrer, desitjosos d’obtenir alguna recompensa aviat.
El presentador era en Pere Hurraca, un altre personatge essencial dins de l’activitat festiva del barri. Treballava com a policia municipal, però en les seves hores lliures solia estar implicat en les activitats lúdiques de la zona.
Durant tot l’any, el bar solia estar molt freqüentat. Sempre ple de fum i de gent que jugava a cartes o feia el cafè. De camí cap a catecisme, solia comprar alguna llaminadura per a poder endolcir la tarda. En Quico, cordial i somrient, controlava amb autoritat la barra. Ell mateix o la seva dona, restaven pendents de la nostra presència quan entràvem tímidament per situar-nos al lateral del mostrador, tot esperant poder fer la comanda.
En alguna ocasió, recordo haver-me desplaçat fins a les cases de la Culla, on les festes es feien a l’actual carrer Joan Pelfort. Coneixedor dels actes programats, buscava els mateixos al·licients que m’agradaven. A banda de les carreres de sacs i el joc de trencar l’olla, recordo alguna sessió de pallassos a càrrec de la família Cirera. Molt habituals dins d’aquest tipus de propostes.
Però, els autèntics plats forts de les festes es servien a la nit. El meu preferit era el cinema a la fresca. En aquest cas, qui agafava protagonisme era l’Abdon Santesmases, un especialista en cinema ambulant, que es cuidava de tot per a poder fer la projecció. Dins de la seva furgoneta portava una pantalla desmuntable, el projector portàtil i les saques amb la pel·lícula anunciada. Sovint amb més d’una bobina, que requeria aturar la projecció uns minuts per canviar-les. Aquella època el cinema era molt apreciat i la programació d’una pel·lícula coneguda portava molta gent. En una ocasió, la projecció es va fer a la mateixa plaça Oriol i pràcticament podíem veure el cine des de casa.
Més endavant, vaig continuar relacionant-me amb ell mitjançant Cineclub Manresa, atès que va resoldre algunes projeccions que no es podien fer a la Sala Loiola, inhabilitada temporalment per unes obres. Per aquesta mateixa raó, l’havia visitat al seu domicili del carrer Barceloneta. Xerraire i lleugerament inquiet, li agradava explicar els seus compromisos futurs, mentre valorava les pel·lícules que tenia a disposició. Els seus criteris no eren estrictament cinematogràfics i em feia gràcia comprovar com, des del mateix sector, es podien tenir criteris diferenciats.
I, per finalitzar, una altra activitat destacada dins del programa festiu eren els balls, amb escenaris situats davant dels bars Xivit i La Vinya. Els grups que actuaven oferien un repertori propi dels gustos de l’època, mentre el públic responia massivament a la convocatòria.
Durant alguns anys, vaig continuar seguint la programació musical que es feien als barris. M’agradava observar les conviccions artístiques que destil·laven els músics situats dalt de l’escenari. Pensava amb l’esforç personal que suposava dedicar hores a l’assaig i suportar la resta de bolos previstos per la temporada. Tot plegat, m’ajudava a sentir-me connectat amb els artistes que intentaven professionalitzar-se. Les oportunitats eren escasses i molts provaven sort a força d’acumular concerts de barriada.
Diferents persones, que han acabat situades en l’oblit, feien possible aquestes celebracions. Des de la meva mirada, alguns haurien de formar part d’una llista de manresans populars, encara que no tinguin cap dels mèrits establerts en el protocol municipal per entrar a la categoria de ciutadans il·lustres. Uns per les seves pràctiques i d’altres per les seves habilitats, el temps els ha convertit en referents generacionals. Segurament, cadascú té la seva pròpia llista, com jo tinc la meva.
