Acariciant la memòria

“Et tancaran a Sant Boi”

1.Edifici del CSAM. Al fons, el Convent de Santa Clara. (Font: Althaia)
2.Imatge antiga d’un pavelló de l’Hospital Benito Benni de Sant Boi (https://www.hospitalarias.es/)

 

Durant el Franquisme, a Manresa s’utilitzava la frase: “et tancaran a Sant Boi”. Responia a una creença popular basada en la idea de reprimir els comportaments antisocials mitjançant la reclusió. Es feia servir per advertir o sentenciar alguns comportaments inapropiats, tant si s’expressaven com una broma o com un advertiment seriós. Però, tal com es deia, era una falsedat llunyana de la realitat. Ni es tancava a les persones, ni Sant Boi era la referència en matèria d’assistència psiquiàtrica.

 

Durant segles, la psiquiatria tradicional havia emprat els manicomis per atendre i tractar els trastorns mentals greus amb ingressos de llarga estada, fins i tot de per vida. La simptomatologia psiquiàtrica sempre ha incomodat i s’optava per la reclusió, responent a una política d’allunyament dels comportaments que no encaixaven amb els estàndards permesos. L’atenció que oferien els hospitals psiquiàtrics, ni tan sols estava sufragada per la sanitat pública, sinó que anava a càrrec de les Diputacions provincials, mitjançant grans institucions despersonalitzades amb minsos pressupostos i amb unes condicions bastant precàries. A vegades, els ingressos es feien en contra de la voluntat del pacient, però autoritzats pel jutge. En casos de persones benestants, era la medicina privada qui resolia l’atenció.

 

A mesura que els tractaments farmacològics milloraven i els símptomes dels trastorns mentals es controlaven millor, s’introduïren canvis en l’atenció de les malalties mentals. A nivell internacional, feia temps que circulaven les idees del moviment de l’antipsiquiatria que s’oposava a l’existència de les malalties mentals i proclamava l’obertura dels manicomis per retornar els pacients a la societat. Finalment, va ser la democràcia qui va portar els canvis més substancials per transformar l’assistència psiquiàtrica al nostre país.

 

A finals de la dècada dels setanta, Agustí de Semir, diputat i president de la Comissió informativa de Sanitat i Assumptes Socials de la Diputació de Barcelona, va tenir un paper rellevant en l’impuls i la millora assistencial en el camp de la salut mental a la província de Barcelona, iniciant una reforma que va ser pionera al país i una referència per a la resta de Diputacions. L’objectiu era modernitzar els centres existents i crear una nova xarxa d’atenció primària.

 

Fins aquell moment, la Diputació de Barcelona comptava amb unes 3900 places hospitalàries, pròpies o concertades, repartides pels sis centres de la província de Barcelona i dos de Tarragona. Eren el Centre Neuropsiquiatric de Martorell, la Clínica Mental de Santa Coloma, l’Institut Frenopátic de Barcelona, l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona i l’Hospital de Sant Boi de Llobregat, l’Institut Pere Mata de Reus i l’Institut Villablanca de Vila-seca. Durant anys, diversos manresans van quedar ingressats en alguna d’aquestes places, fins que l’atenció psiquiàtrica es va sectoritzar i cada territori tenia el seu propi hospital de referència. En el cas de la comarca del Bages, els nous ingressos es feien al Centre Neuropsiquiatric de Martorell.

 

Amb les noves polítiques que impulsava la Diputació, l’assistència psiquiàtrica tindria un perfil més comunitari, amb més recursos i serveis alternatius a la institucionalització. L’objectiu era reduir l’hospitalització dels malalts i reforçar l’atenció ambulatòria. Es van crear Centres d’Assistència Primària a les comarques, gestionats pels mateixos hospitals psiquiàtrics. Entre d’altres, es buscava renovar la imatge d’institucions tancades i facilitar la seva obertura a la comunitat.

 

Però, per la nostra comarca, l’Ajuntament de Manresa tenia una altra intenció. El debat que hi va haver queda recollit en el document “Pla d’assistència psiquiàtrica de Barcelona” (1981) de la Diputació de Barcelona: “Es va iniciar un torn de converses amb l’Ajuntament de Manresa per tal d’exposar el projecte d’obrir una consulta externa amb professionals del Centre Neuropsiquiàtric de Martorell. En les visites efectuades es va constatar que l’Ajuntament projectava assumir directament l’assistència primària psiquiàtrica amb els professionals implantats a la zona“. Des de Manresa es defensava un altre model i les negociacions, a càrrec de l’alcalde Joan Cornet i el regidor de Sanitat, Carles Esquerré, van tardar a concretar-se.

 

A Manresa, es valorava molt positivament la creació del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Andreu uns anys abans, situat al carrer Remei de Dalt, just al costat de l’entrada principal de l’Hospital, i es volia aprofitar l’aportació de la Diputació de Barcelona per reforçar i fer créixer aquest servei. El responsable era el Dr. Felipe Olivares que ja havia demostrat la seva aportació humanista, mitjançant la labor realitzada al centre Teral, situat al carrer Nou, 1, en el tractament de l’alcoholisme.

 

Personalment, seguia amb interès aquests moviments, atès que em podia interessar venir a treballar a la meva ciutat. A la tardor de 1980, just tornant del Servei Militar, m’havia incorporat a l’equip del Centre d’assistència primària en Salut Mental del Garraf, situat a Vilanova i la Geltrú. En aquest cas, el centre era gestionat per l’Institut Pere Mata de Reus, que uns anys abans havia iniciat la seva pròpia transformació, sota la supervisió del psiquiatre Francesc Tosquelles.

 

Finalment, a la primavera del 1984, el nou equipament es va inaugurar amb el nom de Centre d’assistència primària en Salut Mental del Bages, gestionat per l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Estava situat en un grandiós local del carrer Lepant, 7, on després s’ubicaria el CAP de la Plaça Catalunya. L’equip de professionals estava format pel Dr. Santi Herraiz, la psicòloga Dolors Trucharte, la infermera Carme Lleyda, l’administrativa Lluïsa Delgado, l’auxiliar Tomàs Casero i un servidor, com a treballador social. La seva finalitat era atendre els malalts dins del seu entorn, evitant ingressos hospitalaris o, si calia, fer-los de forma normalitzada, dins del context d’un hospital general, mitjançant un abordatge integral de la malaltia.

 

La reforma es va culminar quan, el 1990, les Diputacions deixarien d’oferir aquesta competència, atès que la Generalitat integraria la psiquiatria a la xarxa de salut pública. Progressivament, l’assistència psiquiàtrica a la ciutat va anar ampliant el ventall de nivells assistencials i, el 2007, Althaia va inaugurar el Centre de Salut Mental que aglutinaria els recursos i programes assistencials en salut mental al carrer Dr. Llatjós s/n. La frase que encapçala l’escrit ha deixat de sentir-se i, amb les millores, els malalts hi han guanyat.

 

Buscar a tot memoria.cat