M’ha dolgut la mort de l’advocat Xavier Sitjes, una gran persona amb qui vaig tenir una relació excel·lent, i amb qui penso que compartíem un afecte mutu.

No parlaré de la sòlida i extensa aportació del Xavier Sitjes a l’estudi de la història i del patrimoni monumental de la comarca, amb moltes publicacions, i que mereixeria un extens article. Però si que explicaré alguns records del Xavier Sitjes polític.

Vàrem coincidir amb el Xavier els anys 70, en la clandestinitat i quan s’anava obrint el camí cap a les llibertats. I va ser sobretot a l’Assemblea de Catalunya, en la seva activitat a Manresa i al Bages, i en les campanyes per la salvaguarda del patrimoni.

De fet, ell que era militant d’Unió Democràtica, era l’únic representat de la dreta catalanista que participava activament a l’Assemblea. Vaig coincidir-hi en diverses reunions de coordinació al seu despatx, al carrer de Casanova. Juntament amb el Xavier, ens hi trobàvem representants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) habitualment el Lluís Maruny o el Ramon Majó, i del grup d’esquerres i catalanista anomenat Comissió de Promoció Política, al qual jo pertanyia, i que havien representat en altres reunions el Josep Camprubí i el Josep Huguet. I més endavant s’hi va sumar el Partit Carlí de Catalunya.

Xavier Sitjes va ser als plenaris comarcals de l’Assemblea els anys 1971 i 1973, i va tenir també un paper destacat al míting de l’Onze de Setembre de 1976 al pavelló del Congost de Manresa, ben explicat a (http://www1.memoria.cat/diada1976/content/manresa-74) i en diferents xerrades a la comarca.

Actuar en la clandestinitat tenia els seus riscos, i l’any 1975, el Xavier Sitjes, mossèn Josep Junyent i jo mateix, vàrem ser multats amb 100.000 pessetes cadascun (llavors eren molts diners) acusats de promoure un manifest contra la pena de mort, que fèiem circular per la ciutat recollint signatures.

Situem el context. La tardor del 1975 la dictadura franquista era a punt d’executar cinc presos d’ETA i del FRAP. La pena de mort era encara vigent, i finalment Franco va fer executar els condemnats. Un d’ells, el Txiqui, a Barcelona. Era un temps en què no existia la llibertat d’expressió, ni de reunió, ni d’associació.

Aquella mateixa tardor, la Guardia Civil havia detingut la direcció del PSUC a Manresa, i altres militants sindicalistes tant de CCOO com de les Plataformes Anticapitalistes. Una detenció molt ben documentada en el web de memoria.cat i que va anar seguida de tortures salvatges.

Davant d’aquest èxit de la Guàrdia Civil, la Brigada Político Social de la Policia de Manresa, que hi competia en la repressió, quedava molt malament per no haver aconseguir ells aquestes detencions, ni cap altre. I havien d’apuntar-se algun èxit. És en aquest context que van detectar el document, van tibar el fil i ens van inculpar com a autors del document que ja havien signat centenars de persones a Manresa.

Com que vàrem presentar recurs, vàrem haver d’ingressar prèviament un terç de la multa governativa, 33.000 pessetes, que també eren diners.

Abans d’haver de pagar la resta de la multa, va arribar la llei d’Amnistia de 1977, i finalment ens varen tornar tots els diners.

El Xavier Sitjes va ser una persona molt compromesa políticament en uns temps difícils, un independentista des de sempre, un home dins d’un partit de centre-dreta catalanista que buscava consensos amb les forces d’esquerres per aconseguir les llibertats personals i nacionals. Que defensava les posicions amb fermesa però alhora amb elegància. Tot un senyor i un company de lluita. Per tota la seva trajectòria, ha ben merescut la medalla que li va atorgar fa una anys la ciutat de Manresa.

Gràcies pel teu exemple i compromís, Xavier.