El cau de la memòria. Manresa en el record

Emilia Serradell

 

Era una caseta modernista, amb un jardí atapeït de vegetació, emparrat de glicines i vinya i amb alguns arbres com caquis. De fet, era una obaga força ombrívola. Era al principi del carrer General Prim, al xamfrà davant del camp del Pujolet.

A l’interior era, com he dit, amb estil de mobiliari clàssic i modernista, en penombra, excepte a la cuina on treballàvem. Al menjador hi havia un piano que practicava la filla Montse, (recordo el Mercat Persa tocat amb percussió forta) que treballava a Cal Casas, botiga d’ electrodomèstics (aquells anys entràvem a treballar quan érem quasi nens) i a la vegada aprenia piano. Al cap d’un temps va tenir un fillet, que ens acompanyava a la cuina. L’Emília era una dona de mentalitat avançada; mai no vaig conèixer la seva parella.

L’Emília era una artista amb una personalitat amable, però decidida a mantenir el seu estil de vida. El meu pare, com que volia que fes alguna cosa per no vagarejar pel carrer, em va apuntar a les classes de dibuix que feia a alumnes quasi en exclusiva. No era com a l’acadèmia d’en Vilajosana, que era molt popular i amb gran assistència d’alumnes. Gairebé ens feia classe en exclusiva, a alguns pupils, des de nens fins a adults, que aprenien a pintar a l’oli quan ja eren prou madurs per agafar els pinzells. No admetia, si no eren ja bons dibuixants, passar color; com a màxim fèiem servir pastel i carbonet.

Havia après dibuix i pintura amb el pintor Basiana i tenia com a companys en Vilanova, en Vilajosana i altres que han tingut fama i reconeixement. En aquells temps ser dona i artista no era una ganga. Fins i tot, algú xerrava de mes i havia deixat l’acadèmia per xafarderies. L’Emília tenia un gran sentit de l’ humor. Era creient, però no era beata ni missaire i tenia tocs, com he dit, d’esotèrica i misteriosa. Algun cop m’impressionava fent sonar la ràdio posant-hi la mà al damunt, una radio antiga dels anys 20 que només captava Ràdio Manresa.

El primer dia em va fer dibuixar una caseta i un paller, còpia d’una làmina. No es tractava de fer allò del “tu mateix, maco” dels moderns. Es tractava d’aprendre a dibuixar a partir de làmines i amb llapis de gradació i paper granulat. Vaig fer la còpia i li va agradar tant el barret damunt del paller que el va ensenyar a l’alumna avançada de pintura, que es va sorprendre per la gràcia del barretet.

A la casa mantenia aquell ambient especial, per no dir misteriós, als indrets on tenia capelletes amb candeletes enceses. A vegades m’ensenyava una centella d’un llamp o altres objectes especials, i m’explicava històries fantàstiques i allò acabava d’adobar l’ambient reverencial i tètric. Un dia em va deixar sol i vaig entrar en pànic i vaig sortit corrents. Estava molt espantat per un crani que havia vist en un prestatge. Realment el mobiliari imposava l’atmosfera de penombra, però sobretot uns grans quadres de representació bíblica, amb el cap tallat de Joan el Baptista ofert en safata a Salomé, quadre que em sembla que havia fet copia a Montserrat. Altres quadres, còpies de clàssics, abundaven a la casa.

No fèiem només dibuix; teníem unes tertúlies prou interessants com perquè algun dia no toqués ni el paper, perquè realment eren tan interessants filosòficament com les classes de dibuix. Eren xerrades, a vegades esotèriques, a vegades de tècnica, com de llegendes, que feien el pes a l’ambient de la casa.

És difícil valorar ara el seu treball perquè la memòria o percepció em podria trair, i desconec on es poden trobar les seves obres. Fins i tot sembla totalment oblidada de la història artística de la ciutat, però diria que els seus quadres eren de gran qualitat, i que dominava amb perfecció tant el dibuix, com el pastel, l’ oli i el tapís.

Vaig aprendre a dibuixar sempre amb traç àgil, però mai a pols, sempre construint a base d’ombrejat i d’esborrat. Algun cop vaig veure pintar alguna estola o estri de missa, és possible també que fos brodat amb fils d’or. Era per al mossèn del Poble Nou.

Finalment un dia em va dir que canviava de casa. Havia fet una permuta amb un altre propietari, que li havia canviat la casa de Manresa per una de pagès a prop de Sant Joan, ja que volia pau i tranquil·litat. Jo les vaig acompanyar en un viatge amb carro, portant els estris. Va ser un acomiadament forçat, ja que mai més no ens vam tornar a veure.

La recordaré sempre com una persona lliure i artista, sense pretensions socials, però segur que de gran vàlua, que vam perdre a la nostra ciutat, per haver viscut en una època equivocada.

 

 

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat