Tornant a les arrels

Els silencis de la postguerra

La derrota de la República en la guerra civil i la dictadura franquista van fer que una llosa de silenci planés sobre tota la societat. La gran majoria de les famílies no volien parlar de temes polítics davant dels fills per por que aquests xerressin massa a fora de casa. La meva família no n’era pas una excepció.

Una cosa que em sorprenia, quan jo tenia sis o set anys, és que la meva mare sempre que escrivia el meu nom posava “Joan” i jo la corregia, li deia “No, mama, que s’escriu Juan”. I la meva mare sempre em deia: “Ah, doncs jo ho escric així” i durant anys jo vaig pensar que la meva mare s’equivocava en escriure el meu nom. Mai no va gosar dir-me que me l’escrivia en català, suposo que per por que jo no ho fes a fora de casa. Un altre incident familiar que no vaig entendre, en aquell moment, és que un dia, mentre sopàvem, a la ràdio va sonar la sardana La Pepa maca, estrenada per l’Emili Vendrell l’any 1957 i que havia assolit un gran èxit. Jo vaig fer un comentari despectiu sobre la sardana i el meu pare -que mai no havia ballat una sardana- es va encendre i em va enviar a sopar al passadís, castigat perquè no m’agradava La Pepa maca. Aleshores no vaig entendre el càstig, no va ser fins molt més tard que no vaig adonar-me que allò era la flama de la catalanitat reprimida que bategava sota la llosa de silenci.

Els meus avis, republicans convençuts però desenganyats per l’actuació dels escamots anarquistes durant la guerra civil, tampoc no feien mai cap comentari sobre política o llengua. Però l’any 1969, quan vaig obtenir el títol de professor de català de la JAEC, la meva àvia va pujar a les golfes de casa a buscar-me el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, editat el 1932, que ells havien amagat quan els nacionals van entrar a Manresa el 1939. El diccionari havia passat 30 anys embolicat sota piles de roba, però estava en un perfecte estat de conservació. L’àvia em va dir: “Ara et farà servei aquest diccionari” I no va afegir res més.

El meu avi tampoc no es manifestava mai; però un dia de la primavera del 1974 va trencar la llosa del silenci. Aleshores s’acostumava a posar la bandera espanyola quan s’acabava de construir la teulada d’una casa per indicar que s’havia finalitzat l’obra; doncs, aquell dia, el meu avi va pujar a casa meva tot engrescat dient: “Han posat una bandera catalana al capdamunt d’una casa!”. Suposo que devia ser el primer constructor de Manresa que va gosar coronar la teulada d’una casa amb la bandera catalana en comptes de l’espanyola. Vaig anar a veure la bandera per compartir l’emoció del meu avi.

Tot i el silenci, sí que les anècdotes familiars que s’explicaven els grans ens feien adonar als petits que una de grossa n’havia passat: les aventures del tiet Josep, que havia travessat mitja Espanya per treure el seu germà del camp de concentració de Miranda de Ebro; la por que havia passat el meu pare quan va haver d’amagar-se al bosc durant mig any amb el seu pare i l’oncle capellà; la tafaneria de la meva mare que anava a l’institut Lluís de Peguera, convertit en hospital de sang, per espiar què passava a dintre per les escletxes que deixava la pintura blau marí amb què havien pintat els vidres; la rapidesa amb què corria tota la família a estirar-se al camp de davant de casa quan sonaven les alarmes pels bombardeigs, amb les mans sobre el cap i el tronquet a la boca. La canalla escoltàvem i anàvem confegint la imatge d’una guerra que no havíem viscut però de la qual en patiríem encara les conseqüències una colla d’anys.

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat