Jo hi era

Els primers diputats manresans del Parlament recuperat (1980)

A les portes més o menys properes o llunyanes –depèn dels magistrats del TSJC– d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, pot ser interessant recordar els primers diputats manresans elegits després de la Guerra Civil, en els primers comicis convocats a l’empara de l’Estatut d’Autonomia de 1979. Es van celebrar el 20 de març del 1980 i de la ciutat i comarca en van sortir dos parlamentaris: Simeó Selga i Ubach, a les llistes de CiU, i Francesc Padullés i Esteban, a les del PSUC. Un convergent i un comunista. Jo hi era, la nit del recompte al local del PSUC, quan es va confirmar l’elecció de Padullés, cap a la una de la matinada. En Gonçal Mazcuñán, al seu torn, havia anat a la seu electoral del convergents. Un diputat per a cada un.

Nascut el 20 de febrer de 1914, el pediatra Simeó Selga tenia 66 anys quan va accedir a la cambra catalana, i setanta quan va repetir al cap de quatre anys. Va ser un dels impulsors de la creació del grup local del partit de Jordi Pujol; el seu activisme, al costat del de Ramon Llatjós i Carles Llussà, va fer que es parlés de CDC a Manresa com del «partit dels metges». Abans, però, havia tingut una dilatada dedicació a l’activisme cívic i a l’impuls de la pediatria, per la qual era conegut. Va morir l’any 2010 i Manresa li ha dedicat el nom d’una plaça, adornada amb l’escultura La Salut, obra de Ramon Oms i donada pel Col·legi de Metges. Hi juga mainada, i això encaixa.

Francesc Padullés, nascut a Solsona el 5 de desembre de 1946 i arribat a Manresa als setze anys, en comptava trenta-tres quan va accedir a l’escó. Treballador manual des de ben jove, com a torner industrial, amb vint anys es va afiliar al PSUC i a Comissions Obreres; de totes dues organitzacions en va ser un dels impulsors a la comarca. A l’onada repressiva de l’octubre de 1975 va ser a temps d’amagar-se abans que l’anessin a detenir. El 1979 va entrar de regidor a l’Ajuntament de Manresa i va portar la direcció política del grup municipal tot i no haver estat el cap de llista. Va deixar el consistori el 1983 quan el partit no va obtenir cap regidor, i el Parlament després de la segona legislatura, amb el PSUC en crisi profunda; va estudiar Dret i es va centrar en la dedicació professional a l’advocacia.

Els resultats electorals del 1980 van ser una sorpresa, ja que totes les eleccions anteriors –dues de generals, el 1977 i el 1979, i unes de municipals, també el 1979– a Catalunya les havia guanyat el PSC. De fet, a les generals de 1979, celebrades al març, els socialistes havien quedat en primer lloc, el segon havia estat per a Centristes-UCD, el tercer per al PSUC, i CiU havia quedat en quarta posició. Un any més tard, i quan no es discutia qui governaria Espanya sinó la recuperada Generalitat de Catalunya, CiU va quedar en primer lloc, seguida del PSC i el PSUC, mentre que la UCD del llavors president espanyol Adolfo Suárez queia a la quarta posició.

Regió7 va saludar el resultat amb un titular concís i precís: «Campanada convergent». Tot i que la coalició que encapçalava Jordi Pujol no va obtenir majoria absoluta, va formar Govern amb el suport exterior d’UCD i d’Esquerra Republicana, una fórmula que Padullés avançava com a possible en l’entrevista de la nit electoral publicada pel mateix diari, i que de la qual extractem tot seguit algunes respostes, així de com la que també va concedir Simeó Selga.

Aquest no hauria pas sortit elegit si s’haguessin donat uns resultats semblants als d’eleccions anteriors, però la «campanada convergent» va fer que cap a les onze del vespre l’elecció ja fos clara. «Jo creia haver acomplert la meva tasca de servei al país, però davant la situació actual no em podia negar a donar un cop de mà per aixecar-lo», comentava. «Aixecar Catalunya», repetia com un lema. La victòria pujolista suposava «el renaixement de Catalunya. Hi ha ganes de construir Catalunya i després ja es discutiran les ideologies», insistia. Quant a la feina a favor de la comarca, no era gaire precís: «Una total disposició per la comarca i per fer tot et que calgui per superar els problemes que actualment tenim plantejats».

Padullés, en canvi, era molt més prolífic en l’anàlisi política. Valorava el fort ascens de CiU a la ciutat de Manresa d’aquesta manera: «Hi ha el factor de l’augment del vot nacionalista, propi d’aquesta mena d’eleccions, i el factor Ajuntament: entre les classes mitjanes, botiguers, etc., s’ha creat un clima contrari a l’acord municipal de progrés». L’acord municipal de progrés integrava PSC i PSUC però també CiU que, segons Padullés, havia «tingut l’habilitat de jugar a l’acord dins l’Ajuntament i contra l’acord fora d’ell. I socialistes i comunistes no hem sabut donar una explicació pública prou clara d’això que passava».

Què portaria al Parlament el diputat Padullés? «El PSUC portarà al Parlament els interessos de les classes populars, jo portaré els d’aquestes classes al Bages: una situació amb sis mil aturats, que la meitat no cobra, unes PIME sense crèdits. I portaré la comarca com a element a enfortir, reivindicant el paper del Bages com a frontissa entre les Catalunya rica i la pobra. Ara, el resultat dependrà de qui governi la Generalitat. Si hi ha les mateixes forces que ara manen econòmicament, malament es preocuparan del Bages si fins ara no ho han fet».

Quatre anys més tard CiU va obtenir majoria absoluta i Simeó Selga va tornar a ocupar un escó al Parlament, mentre que el PSUC va patir una gran davallada, fruit de la brutal crisi interna que l’havia fracturat, i Padullés no va entrar fins que es va produir una vacant per renúncia –la del dirigent Antoni Gutierrez Díaz, «el Guti»– , ja a la part final de la legislatura. El 1989 va abandonar la militància política.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat