Llevat del Nadal de l’any 1935 -any en què morí l’avi matern Vicenç els primers dies de març- jo, nascut el 29 desembre de 1931 i que acabava de fer en aquest Nadal del 35 els quatre anys, no recordo cap altre Nadal ni Tió d’abans d’aquest any. Aquest va ser per a mi el primer Nadal a recordar.

Així el Nadal de l’any 35 el recordo d’una manera una mica borrosa, atesa la meva edat, i encara menys el recordava, per no dir gens, el meu germà Vicenç, tretze mesos més petit que jo. A l’hora de cagar el tió, la tieta ens portava tant el meu germà com a mi a l’habitació dels pares i allà ens feia resar alguna pregària per a l’avi, mort aquell any, tal com explico més amunt.

Recordo que la tieta, la germana soltera de la mare, quan érem a l’habitació dels pares, venia i ens deia que ja podíem sortir; si ens deien que sí, anàvem al menjador i picàvem damunt d’un tamboret que estava tapat amb una roba. Després de picar i de destapar-lo, hi trobàvem llaminadures, xocolatines en forma de monedes, i tot això repetit uns quants cops. Suposo que entre les vegades que ho fèiem, a més de llepolies per a nosaltres, els petits, per als grans hi deuria haver torró i fins i tot recordo una ampolla de xampany que sortia pel forat del mig del tamboret.

Dels Nadals següents, com dels del 1936, 1937 i 1938, tot i que ens anàvem fent grandets, menys en recordo sentir-ne parlar a casa. Eren temps de guerra. A més, em sembla recordar haver llegit que el nou règim de la República o roig fins i tot va treure del calendari el dia de Nadal.

No tinc clar coneixement de sentir parlar de Nadal fins el del 1940. Ja s’havia acabat la guerra i hi havia un nou règim. Dies abans d’aquest Nadal, la mare, ajudada d’un petit llibret de cançons de Nadal, ens feia cantar a la vora del braser. Com recordo el braser! Com recordo el braser en el fred de l’ hivern i el que feia a dins de casa! El braser era l’únic sistema de calefacció que teníem. El pis era gran i el menjador, també, a l’inrevés de la cuina, que era molt petita.

La mare ens ensenyà a cantar el Rabadà, allò d’ “A Betlem me’n vull anar, vols venir tu rabadà…?”, i allò de: “Fa massa fred, la neu que pel camí hi ha la calor ja la fondrà…”, etc.

Altres com “Anem a Betlem a veure el Messies, anem a Betlem i l’adorarem…”

Tot això, mentre amb la paleta anava remenant el foc del braser i tots érem al voltant, tan al voltant i tan a prop que les cames, tant les nostres com les de la mare i la tieta, ens quedaven morades, no les de la iaia que anava amb vestit llarg i negre gairebé fins als turmells.

La mare, quan ens feia cantar “Anem a Betlem a veure el Messies…”, ens explicava que de jove de vegades en comptes de Messies deien el Maties, que era un noi de la seva joventut que vivia al Remei.

Una altra de les cançons que ens feia cantar era “Baixeu pastors d’aquesta muntanya, baixeu de pressa a adorar l’ infant, quan el veureu en un pobre estable, on la seva mare sembla un sol radiant…”.

Ara jo, ja gran i convertit en avi, al meu primer nét de nom Martí, quan plorava al bressol o a dins del cotxet, jo li cantava allò de “…tan petit i no plora…”. La meva dona Mª Àngels, l’àvia, em deia “Em sembla que quant més li cantes <<Tant petit i no plora>>, més ho fa, de plorar”.

En el cançoner hi havia poques cançons castellanes. En recordo una que deia “Son las doce en punto, nublado y sereno”, que també cantàvem.

A casa, pel temps de Nadal, teníem una preocupació de tenir calendaris, quants més millor, que els penjàvem a la paret. Hi havia calendaris uns més macos que d’altres. N’hi havia que fins feien com una cartellera per poder posar-hi petites coses a peu de calendari.

La tieta Francisca Mominó Vilà és qui anava a comprar i sabia els llocs on el calendari era més bonic. Recordo que anava a la carretera de Vic on en aquells anys hi havia una casa de licors, cal Bruguera en deien. Hi anava amb una ampolla buida i hi feia posar un vi que en deia “Málaga”. Li costava una pesseta i a canvi li donaven un calendari ben bonic. A casa el calendari d’aquesta botiga, ja desapareguda de fa anys, era com un clàssic veure’l a la paret.

També a casa, malgrat les estretors d’aquells anys, tampoc no mancava un calendari de bloc diari, és a dir que cada dia se n’arrencava un full. Jo gaudia cada dia de poder arrencar el full. Això va ser un bon exercici per aprendre a llegir. La mare me n’ensenyà. També a veure en el full com avançava el fer-se de dia, “Veus, ara, avui el sol ja surt més aviat i se’n va a posta més tard, un minut més o més minuts…”. També gaudia i molt llegint el darrera del full diari que podia ser una poesia o una altra cosa, això sí tot en castellà.

La mare Elena Mominó Vilà aprofitava això del full diari del bloc que anunciava com avançava el dia per dir “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; l’endemà, per Sant Esteve, un pas de llebre; per any nou, un pas de bou”. Llavors crec que s’avançava fins per Santa Agnès el 21 de gener que deia “Per Santa Agnès, una hora més”.

El pare, un cop adquirit aquest bloc de full diari, l’enganxava amb una goma coneguda per aigua cuit a un calendari de paret. Una vegada posat al damunt hi posava un pes gros a fi que quedés ben enganxat i així tota la nit. L’endemà treia el pes de sobre i ja teníem el bloc-calendari que penjava de la paret.

A casa sempre parlaven del bloc Manelic, que es veu que era el nom que tenia abans d’esdevenir la guerra. Després mai més no sortí amb el nom de Manelic. Ara es deia Bonavia i era tot en castellà, llevat d’un any en què, i no vaig saber per què, va aparèixer en català, però només fou un any.

D’aquest calendaris o blocs, n’hi havia d’altres com el que es deia Duran, que no vam tenir mai a casa, així com també religiosos, com el del Sagrat Cor. Un any en vam tenir un a casa perquè ja s’havia acabat el Bonavia, i no ens agradà.

Un altre dels llocs on també donaven calendaris era a l’ extingida ferreteria Armengou. El meu oncle i padrí, que em posà el nom de Lluís, em donà un calendari d’aquesta casa, única cosa que en tota la seva vida m’arribà a donar i encara ho féu per haver-hi al calendari una estampa de la Puríssima de Murillo. Ell, l’oncle-padrí, no era home ni de sants ni de santes, tot el contrari, Déu l’hagi perdonat.

A casa, per les festes de Nadal a la tarda, ens portaven a veure pessebres la mare i la tieta, al meu germà i a mi, al Sanatori de Sant Joan de Déu, a cal Bartra una casa a la plaça de l’Hospital. El pessebre d’aquesta casa era als baixos i s’havia de baixar una escala. Era molt maco, tenien traça a fer-lo.

També n’hi havia un altre al mateix hospital de Sant Andreu, un any, el recordo molt bé aquest de l’hospital. Per mirar-lo hi havia com unes finestretes o quadres. En un d’aquests i molt prop del qui s’ho mirava hi havia la figura d’una ovella. No hi havia en aquell moment gaire gent, més aviat era un lloc fosc, llevat de dins el pessebre.

La meva intenció era posar-hi la mà i agafar la figura. M’agradava tant aquella ovella que el meu pensament era un altre. No ho vaig arribar a fer per sort; segur que hagués estat vist i quina vergonya, tant per mi com pels de casa. De l’acció al fet, però, va venir de ben poc! D’això, me n’ he recordat sempre.

Uns pocs anys més tard, després d’anar a Sant Joan de Déu, anàvem a veure’n un a la carretera del Pont de Vilomara, en una casa de nom cal Magret. El feien uns joves germans que a costat de la casa hi tenien un bon espai en uns bons coberts. Era un pessebre molt bonic. El pare d’aquells nois l’ensenyava tot cofoi i deia “Ells, els nois, s’hi van entretenint als vespres…”. Ho deia a la meva mare que, tota seriosa, li contestava “Mentre són aquí sabeu on els teniu”.

Sigui pels pessebres que havia vist o pel que sigui, l’any 1940 jo també vaig voler fer el pessebre. No tenia figures i em vaig entretenir a retallar estampes. Així doncs, vaig fer el Sant Josep, la mare de Déu i tota la resta que faltava, l’àngel, el nen Jesús i el bou i la mula. Aquest pessebre el vaig fer damunt d’una fusta en una de les habitacions que hi havia als baixos de casa. Vaig trobar una mica de molsa en un d’aquells regs que passaven arran de camps davant de casa, això al carrer d’avui de Sant Llorenç de Brindisi, i poca cosa més.

Recordo la tieta anant amb nosaltres, sortint de missa a la Cova, explicant-ho a no sé qui, i deia “Mira, se li ha vist la idea de fer pessebre!”. Ho deia tota contenta i satisfeta.

L’any 1941 vam fer pessebre a casa i amb figueretes, i tant de figuretes! A casa les compràrem en una botiga del carrer dels Infants, on hi havia unes dones molt velles que a més de coses per fer el pessebre no sé què més venien. Amb aquestes figuretes, tant a mi com suposo el meu germà, ens van fer la mar de contents, tot i que eren allò de tan mal fetes. Ho sentia dir als de casa, tant que fins i tot no recordo si era Sant Josep o la mare de Déu que tenia un ull gairebé al clatell.

Un diumenge abans de Nadal amb la mare i el meu germà Vicenç anàrem al bosc a buscar molsa; per Santa Clara arribàrem a la carretera de Pont de Vilomara just on hi havia la caseta del burot. Carretera amunt deixàvem a l’esquerre el bucòlic camí del Pauet i ja érem a la vista del pla de cal Gravat amb la seva casa. En aquells temps plovia més que ara i pel costat dret de la carretera s’hi feien uns tolls d’aigua com petits llacs amb un pam i escaig d’aigua que a mi em tenien embadalit.

Ja érem a dalt del pla a la dreta, al davant la muntanya de Montserrat, i la mare, sempre arribats aquí, ens ensenyava Sant Jeroni. Així començàvem la baixada que no fèiem tota per la carretera, sinó que la mare per fer drecera  agafava un camí que ella en deia el camí vell del Pont, camí amb molts rocs. Passàvem pel lloc conegut de les Arnaules, tornàvem a agafar la carretera per un lloc on la mare en deia el “buzón” i ja arribàvem a l’obaga del bosc de les Marcetes.

Hi feia fred, tot era molt ombrívol i no hi arribava el sol. Sort que nosaltres anàvem amb molta roba. La mare portava la cistella que omplíem de molsa. N’hi havia molta i era fàcil d’agafar, malgrat d’ésser molt freda i fins i tot glaçada. També collíem petits troncs i alguna altra cosa com boix i altra volta cap a casa.

També, per tornar a casa, deixàvem la carretera per la drecera. Tornàvem a passar per aquell lloc que la mare en deia el “buzón”. Del meu record, en aquest lloc mai no hi vaig veure cap bústia. Suposo que deuria ser el lloc on el carter del Pont de Vilomara deixava les cartes del veral de Viladordis.

Aquell Nadal de 1941, férem el pessebre amb les figures que havíem comprat. Més que nosaltres -el meu germà i jo- fou la mare qui el va fer damunt d’una taula vella que teníem als baixos. La van pujar al pis i al rebedor -que era força gran per no dir massa per la funció que feia- van fer el pessebre.

Damunt de la taula vella, hi vam posar uns papers i a sobre la molsa. Amb paper de plata que trèiem de la xocolata, hi vam fer un riu. La cabana del naixement la vam fer amb un suro que havíem comprat. Va quedar força bé. A part de les figures lletges de la cova, alguna o altra en devíem comprar, com la del pastoret agenollat davant del nen Jesús i poca cosa més, llevat d’algun xaiet i potser d’algun porc gros, que ara recordi. Així doncs, aquell any vam tenir el nostre pessebre.

No recordo res de la gastronomia dels Nadals dels primers anys quaranta. Segur que a taula hi havia conill. La iaia Maria Vilà Simó tenia conills. S’estimava molt les besties i això feia que cada diumenge a taula hi hagués conill. Penso que, en aquells anys, el conill era menja de pobres, mentre que el pollastre, ho era dels benestants. He de dir que ja ben grandet, potser ja de catorze anys en amunt, no vaig saber què era menjar pollastre.

Del conill, a mi em donaven per menjar el cap. M’agradava i l’agafava amb els dits i n’anava traient una cosa blanca que a la boca la trobava molt bona. Me la menjava tot cantant, amb la cadira mig aixecada enrere. Això de cantar feia molta gràcia a la tieta. També s’ho menjava el pare, Josep Soldevila Castelló. Sempre em deia, de vegades mig aixecant la veu: “No pararàs fins que caiguis tu i cadira i et facis mal”, però no recordo que mai hagués caigut.

De torró, no recordo que n’ haguéssim menjat. A les tardes, arribats del col·legi de la Bonavista, oficialment Pare Algué, anàvem a doctrina a l’església de la clínica de Sant Josep. Sortíem de l’escola a les cinc; a dos quarts de sis teníem doctrina i abans passàvem per casa i berenàvem allò que ens donava la iaia.

El mossèn de les monges Josefines, Josep Pujol Fàbregas, ens ensenyava la doctrina, això sí, tota en castellà. Un any, a prop de Nadal, va dir que potser donaria torrons i fins i tot va concretar el dia, però ningú no s’ho va creure. Ens pensàvem que ho deia perquè estiguéssim quiets, però resultà que fou veritat. Aquell dia jo vaig arribar a casa amb un bon tros de torró d’aquells de massapà. Però no! El meu germà, tossut, aquell dia per més que jo li deia que vingués a doctrina no va venir. El pare, quan vaig arribar a casa i va veure el meu tros de torró, va esbroncar el meu germà per no haver anat a doctrina.

Un altre Nadal de la infantesa que recordo fou un que, en ser a prop el Nadal, tant el pare com la mare ens parlaven dels Pastorets del Teatre dels Carlins; parlaven del Bato i del Borrego. La mare deia que en el seu temps un dels que feia aquest paper es deia Garcia, que ho feia tan bé, que feien riure tant. La mare ens deia que en aquests Pastorets cantaven quan a Sant Josep li havia florit la vara. Cantaven  això:

Vamos a su casa, María

con su fiel esposo y 

dulce companyia…

Doncs bé, aquell any, que no recordo quin deuria ser, vam anar a veure els Pastorets. A casa en deien als Carlins, però la veritat és que en aquells primers temps, després de la guerra, se’n deia “Café España” i uns anys més tard se’n va dir “Circulo Familiar Recreativo”.

Deuria ser la tarda d’un diumenge o potser el dia de Sant Esteve o de cap d’any, que havent dinat tant el meu germà com jo vam sortir al carrer a jugar a l’ enderroc del convent dels frares caputxins. La mare i la tieta deien que es van fer un tip de cridar-nos des el balcó tant al meu germà com a mi, allò de “Vicenç i Lluís!!!” i res, nosaltres dos a jugar allà fins que les vam sentir. Segons deien a casa vam arribar ben bruts, i llavors vam arreglar-nos per anar a veure els Pastorets que ja es feia tard.

Vam arribar als Carlins i anàvem al galliner, vol dir que no anàvem a numerat, sinó que qui primer arribava tenia millor lloc. Ens vam haver de posar en un costat que feia el galliner aquells anys des d’ on es veia molt malament, però tant el meu germà com jo no vam dir res. Ja ho van dir prou la mare i la tieta que ens van retreure tota l’estona que havíem tardat massa a tornar a casa per anar a jugar a la runa. Això era el que deien a casa i la gent del carrer d’aquell enderroc.

A veure els Pastorets només ens hi van acompanyar la mare i la tieta. El pare no va venir, tenia prejudicis per anar als Carlins. Suposo que deuria ser perquè era un centre dretà. Pobre pare!