El PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional del Països Catalans), un partit clandestí creat a Catalunya el 1969, es va implantar a Manresa a principis de 1973 amb un nucli inicial de 5 persones: Lluís Alegre, Josep Huguet, Josep Comellas, Miquel Asensio i Ignasi Perramon. Era temps de repressió i privació de llibertats. El PSAN era un partit doblement prohibit: es definia com a socialista, i per si fos poc, independentista.

Amb el temps s’hi va anar sumant un entorn de persones vinculades sobretot al mon de l’ensenyament. Les reunions eren totalment prohibides i d’amagat, i es feien a domicilis particulars. Procuràvem de no ser controlats en entrar i sortir del pis per la brigada de la policia político-social. Poc més tard també s’hi va afegir l’ex diputat socialista Jordi Marsal.

El contacte inicial va ser l’editor manresà Carles Jordi Guardiola que vivia a Barcelona. El contacte per avisar de reunions i passar papers d’amagat era l’Antoni Puigsec de Barcelona. Era una estructura en què per seguretat coneixies una persona d’enllaç però no la resta de components del partit. El lloc per veure’ns a Barcelona era al costat de l’estació de metro de la plaça Joanic.

Les reunions de coordinació a nivell català en aquesta etapa es feien a Barcelona, en un semi soterrani de la casa del Carles Jordi Guardiola, al barri de Gràcia. Hi vaig participar durant un temps. Érem un màxim de 8 persones. Entre ells Joan Armet, Jordi Altarriba, el propi Carles Jordi Guardiola … Recordo un dia en què algú va trucar fort a la porta directa d’aquest semi soterrani, i l’acolloniment de tot el grup. No era la policia, sortosament, si no un familiar.

Els qui militàvem llavors al PSAN érem alhora d’un grup local que es deia Comissió de Promoció Política creat a principis dels 70, i que aplegava persones de Manresa que compartíem el catalanisme i defensàvem el dret a l’autodeterminació, i al mateix temps els ideals socialistes. La major part dels integrants treballaven al camps cívic, cultural, escoltisme, associacions de veïns … Més endavant, el 1977, quan es va poder fer política de forma oberta, aquest grup va desaparèixer i els seus integrants vàrem anar a llocs tan diferents com el PSC, CDC, el PSAN i la CNT.

El PSAN era un partit petit que s’anava trencant de tant en tant. El PSAN mateix era fruit d’una escissió per l’esquerra del Front Nacional de Catalunya el 1969. Havia tingut diferents escissions. La primera que vàrem viure va ser quan es va trencar entre el PSAN dit oficial i el PSAN provisional. Els motius sempre eren ideològics, i de vegades també s’hi barrejaven problemes de lideratge. Érem un partit minúscul. Jo vaig estar al PSAN “oficial” i recordo que entre tots érem unes 30 persones a tot Catalunya. La reunió de recomposició a nivell català es va fer en una casa de Vallcebre. A Manresa ningú va participar d’aquesta escissió i tots ens vàrem quedar al PSAN oficial.

L’any 1976, un cop mort el dictador, el PSAN seguia il·legal, Però havia crescut arreu, també al País Valencià i les Illes, i havia incorporat el comunisme a la seva declaració de principis.

La situació política es va anar obrint, les expectatives de canvi creixien, i cada vegada més persones volien participar en fer-lo possible. En aquest ambient el PSAN va créixer a Manresa i al Bages. Però d’això en parlarem un altre dia.