Coses viscudes

Els estudis de la meva infantesa

 

Fa temps que porto de cap fer un escrit sobre els estudis que vaig fer a la meva infantesa, però abans em cal aclarir una cosa: en aquells temps, durant la República, el temps de la guerra i fins acabada i al començament de la dictadura, del que ara es diu anar a escola o a col·legi se’n deia anar a estudi.

Es deia “Aquest nen ja va a estudi?”. I si  era el cas “I a quin estudi va?”. “A tal estudi”, posem per cas a cal senyor Pepet, que era un lloc de molt bon nom a Manresa, un col·legi privat de pagament

Aclarit això i evitant malentesos, ja puc començar pels meus primers col·legis, dits estudis en els meus temps d’infant.

El primer fou L’Esbarjo, situat als baixos de la primera casa del carrer vell de Santa Clara. Crec que la casa, en aquells temps, era propietat dels jesuïtes. Aquesta escola era molt concorreguda per infants i jovent de la part alta de Les Escodines i Santa Clara.

La portaven dos capellans. Un era mossèn Josep Bosch Prat, que a la vegada era capellà de les monges de Santa Clara, on vivia en una casa propietat de les religioses, i l’altre era un tal mossèn Jaume, que pertanyia al bisbat de Solsona, però estava inscrit a la parròquia del Carme de Manresa.

El director era mossèn Bosch, molt conegut al barri. Era escodinaire. A casa seva eren forners i la meva mare el recordava d’estudiant amb cistells de pa a l’esquena.

Els dos capellans van sobreviure la persecució: mossèn Bosch continuà en el ministeri com a capellà de les monges de Santa Clara, mentre que l’altre, mossèn Jaume, demanant a mossèn Bosch què se n’havia fet, em va dir que molt segur que havia penjat la sotana, el que avui dia es diu que es va secularitzar.

Em deia un dia una senyora que havia coincidit amb mossèn Jaume al tren i que no li havia agradat la conversa que havia tingut amb ell. Li va explicar que tenia uns amics no casats, però que vivia com si fossin matrimoni  i que eren molt bona gent.

Mossèn Bosch va dir-me que a Barcelona, on van passar el temps de persecució, si el veia sempre es feia l’escàpol. No en volia saber res.

En aquest col·legi L’Esbarjo sempre he pensat que m’hi van portar per apartar-me dels gelos que jo tenia del meu germà, tretze mesos més petit que jo, possiblement deuria tenir quatre anyets.

A casa sempre m’havien explicat que jo volia portar un llibre, tal com veia que portaven els grans. Ho van dir i consultar a mossèn Bosch i aquest els digué: “A casa vostra que no teniu cap llibre?” i li van dir que sí, i els digué: “Porteu-me’n un de vostre i jo l’hi donaré”.

Recordo que un bon dia el mossèn em va donar el llibre del seu calaix. El seu títol era Nuevo Catón. Sempre vaig recordar el títol de gran i, ja sabent llegir, el recordo a casa. Aquest detall de donar-me el llibre sempre l’he recordat i ara que ho he escrit encara em sembla veure-ho.

D’aquest col·legi també recordo que el mossèn ens ensenyà en un paper de barba a fer-hi una ratlla i a dibuixar-hi un conillet.

En aquest col·legi també hi van portar el meu únic germà, de nom Vicenç. El  primer dia no hi volia entrar, tirava puntades de peu i li deien: “No ho veus? Hi ha el Lluís, el teu germà”. Suposo que només hi fou uns mesos, perquè aviat va arribar la revolució del 36.

De l’estada del meu germà a l’escola no em recordo absolutament de res, de si jugàvem junts o no. D’això de jugar tampoc no recordo absolutament res dels altres nens.

A primers de març de 1935 morí l’avi matern Vicenç. Tinc una fotografia d’aquest any i de la festa de la Divina Pastora. Com que aquesta diada cada any va canviant amb la pasqua, aquell any la Divina Pastora s’escaigué molt enllà, ja a primers de maig. La fotografia deuria ser feta a l’església de Sant Bartomeu, església derruïda durant la revolució del 36.

He dit que la foto deuria ser de l’any 35 per ser com he dit l’any de la mort de l’únic avi matern conegut. Dels avis paterns, no en vaig conèixer cap. Quan es casà el pare ja se li havien mort els pares. Ell era el petit de sis germans.

A més, altres detalls em fan assegurar que fou aquest any, ja que a la fotografia on estic assegut a terra amb altres nens jo anava mig de dol, un mitjons negres, un jersei, pantaló negre i bufanda negra.

En aquells anys, la mort dels pares per als fills suposava anar dos anys de dol, el primer any de rigorós dol, el segon ja s’anava esclarint, i els néts, només un  any.

Amb la revolució del 36 s’acabà el col·legi L’Esbarjo regit per capellans. Aquests foren perseguits i matats i assassinats la immensa majoria.

Llavors a casa els va caldre buscar un altre estudi d’aquell temps per a nosaltres dos, el meu germà i jo. El col·legi més proper era a cal senyor Lluís, un col·legi que hi havia al carrer dels Caputxins, en un segon pis reculat. Als baixos hi havia la botiga de queviures de ca la Florència i allà vam anar a  parar.

El nom complet del mestre, ara en dirien del professor, era Lluís Badia Freixas. Era de Gargallà, on, segons deien, tenia una propietat així com també era propietari de la casa del col·legi. Aquest senyor era alt, amb unes ulleres gruixudes de miop, sempre amb un llacet al coll. Mai no el recordo amb corbata.

Així com de l’anterior escola tinc el record de dibuixar uns conillets, d’aquesta no, res de res. Ja feia prou d’aguantar-nos. Nosaltres, els petits, érem en una vella taula de llarg a llarg. El banc de seure i la taula era tota una peça, tota de cara a la paret, mai tan ben dit de cara la paret.

El senyor Lluís es veu que havia estudiat al seminari de Solsona per ser capellà, però li va sortir la Paula (Pauleta) Vernis Freixes –sembla que era natural de Gironella- i deixà el seminari per casar-s’hi.

Segons havia sentir a dir, era un matrimoni una mica atípic: no van tenir fills i passar una o dues setmanes sense dir-se res era normal, fer-se el que se’n diu morros.

Segons Lluís Cornet Calvés, que vivia a la casa de la Culla, també anava a cal senyor Lluís. Era més gran que jo, crec que tenia vuit anys més que jo, i parlant del senyor Lluís deia que en tenia molt bon record.

Aquest Lluís Cornet el recordo quan, segurament en un moment que el Sr. Lluís havia de deixar-nos sols, ell feia uns avions de paper que, un cop fets, se’ls posava a prop de la boca, feia com si exhalés, el deixava anar i tornaven cap a ell.

Per veure tot això dels avions els petits havíem de girar-nos perquè com he dit estàvem de cara a la paret.

Recordo que el pis tenia una galeria al darrera des d’on es veia part del barri de Santa Clara, les cases de la Barceloneta, i a sota, però al davant sembla que en deien a cal Serrahima, una llarga nau on carregaven o descarregaven unes peces de ferro que feien molt soroll i on deien que hi feien bombes per a la guerra. A la galeria, en un extrem, hi havia la comuna.

El senyor Lluís em deixà un llibre que es deia La Terra Catalana, no sé el per què, a mi que no sabia de llegir ni coneixia les lletres. Era un llibre editat durant la República i ara seria bastant desfasat. Deia de Manresa que entre la indústria que hi havia una era la de fer llits de ferro.

El llibre només me’l deixà, l’hi havia de tornar, cosa que a casa no van fer, tot i que jo els deia que s’havia de tornar. I a mi que ja tenia set anys i anava a doctrina, ara en diuen catecisme, em semblava que no estava bé de quedar-nos-el.

Recordo que anant al col·legi amb el meu germà vam trobar un soldat a qui no enteníem perquè ens parlava en castellà i veient ell que no l’enteníem es va ajupir a terra i ens ensenyà una esclofa d’ametlla.

La Pauleta, la dona del mestre Sr. Lluís, la recordo just uns dies després de l’entrada dels nacionals a Manresa com s’abraçava a unes poques monges del convent de clausura de Les Saleses. Algunes d’aquestes poques monges anaven vestides amb hàbit, però la majoria vestia de paisà.

Acabada la guerra El senyor Lluís no continuà de mestre i fins tornà a viure a la seva terra natal de Gargallà, on segons es deia hi tenia una molt bona i rica propietat que li donava per viure bé, era persona benestant.

Se’l veia sovint per Manresa, segons es deia hi venia per comprar llibres, es veu que era un bibliòfil. A més, continuava essent el propietari de la casa de Manresa que durant la guerra hi feia el col·legi.

Comprenc el perquè de la seva estada a Manresa durant la guerra: era un home de dretes, catòlic i molt benestant amb la seva rica propietat.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat