Cursa de fons

El viaducte que mai va existir

 

La sorpresa

Era el 17 de maig de 1988, i va saltar la notícia: Prenia forma el projecte d’un viaducte a Manresa, que enllaçaria la Sagrada Família amb el Barri Antic, volant per sobre de les Escodines.

Era alcalde Juli Sanclimens i regidor d’urbanisme ­­­­Jaume Soldevila, però la proposta no va venir de l’Ajuntament sinó de l’arquitecte i llavors Director General d’Urbanisme de la Generalitat, Joan Antoni Solans. Era una proposta nova no contemplada en el Pla urbanístic de Manresa de l’any 1981 .

El motiu de la proposta tenia com a fonament que la connexió amb vehicle des de la Balconada, Bufalvent i la Sagrada Família amb el Barri Antic i al centre de la ciutat no era bona, i per fer el trajecte es tardava molt temps. I pretenia recosir la ciutat i reforçar la centralitat del Barri Antic, evitant també que els vianants haguessin de baixar per després tornar a pujar per fer el trajecte, ja que el viaducte era pla.

Situem el context. Joan Antoni Solans va ser Director General d’Urbanisme de la Generalitat des de 1980 fins a 1997, i va marcar tota una època en l’urbanisme català. De bona formació tècnica i forta personalitat, estudiava a fons el planejament dels municipis i hi era bastant intervencionista. Hi feia propostes a nivell molt detallat, tal com va ser la del viaducte.

La proposta del viaducte s’havia preparat amb total discreció, i va ser presentada al despatx de l’alcaldia de forma impactant amb una maqueta que mostrava el projecte d’una manera molt clara al món associatiu, als grups municipals i als mitjans de comunicació. Confesso que ens va causar gran sorpresa a tots els que hi érem. Juli Sanclimens, que es notava que no havia vist abans la maqueta, observava amb atenció les reaccions dels assistents, per esbrinar com acollíem la proposta.

L’operació estava molt més lligada del que pensàvem, i com que el projecte necessitava enderrocar diferents edificis, l’Institut Català del Sòl de la Generalitat ja havia comprat molts terrenys a l’actual avinguda Francesc Macià, que llavors era un descampat, per poder ressituar les famílies i negocis afectats. I al mateix temps, treure’n diners per pagar la meitat del cost de l’obra, que en total pujava entorn de 700 milions de pessetes.

Aquest viaducte m’impactava personalment ja que un dels edificis afectats era la casa on vaig néixer i on vivien els meus pares. Sobre aquesta casa del carrer Saleses hi havia prevista una de les columnes del viaducte projectat. I també m’implicava políticament perquè jo llavors era regidor de l’Esquerra Nacionalista de Manresa, i el nostre grup ens havíem de posicionar sobre el tema.

La columna més alta era prevista a la placa Sant Ignasi, davant de la Sala Ciutat, amb una alçada de 22 metres, i incorporava un ascensor. El viaducte seguia trajecte ensorrant algunes cases de la Via Sant Ignasi, del carrer de Sant Andreu, del carrer de la Dama, i acabava a la plaça Infants. Ho veureu bé a la foto de la maqueta publicada al diari Regió7 que s’adjunta al “record personal”.

La maqueta del viaducte va ser exposada públicament a la fira Expobages que es va celebrar aquell mes de maig, i va causar molta expectació.

Les reaccions dels partits i les entitats veïnals, i el desenllaç

La proposta va causar impacte i sorpresa a tots. La rebuda més entusiasta va ser la del regidor del PP, Josep Balet, que el va veure clar de seguida. Els altres grups a l’oposició, ni el PSC ni Esquerra Nacionalista de Manresa no ho vàrem veure gens clar. Tant Jordi Marsal com Ramon Puig del PSC varen considerar-la una proposta massa contundent i que podria portar el col·lapse circulatori al Barri Antic. A Esquerra Nacionalista de Manresa tampoc ho vàrem veure gens clar, per causa del trànsit que el centre no podria engolir i per l’impacte negatiu al barri de les Escodines. I vàrem explicar que per connectar sectors de Manresa hi havia altres obres prioritàries.

Dels barris, l’Associació de Veïns que tot i amb recels hi veia avantatges, era la de la Sagrada Família, ja que els feia més curt el trajecte al centre ciutat tant per vehicles com per vianants. Els veïns del Barri Antic varen expressar la preocupació pel possible col·lapse de trànsit i van reclamar prioritat per la rehabilitació d’habitatges, carrers i places del barri, en comptes d’aquest viaducte.

En canvi, a les Escodines, que era el barri més perjudicat, es van adonar del que significava aquest viaducte que els passava per sobre, afectava edificis i els deixava arraconats en un cul-de-sac. Una opinió que jo compartia plenament. La notícia del viaducte va circular com la pólvora pel barri, que estava a punt de començar la festa de les Enramades.

Amb participació de l’A.V. i del seu president Agustí Perramon, es va formar una Comissió Antiviaducte Escodines, amb un consistent argumentari que afirmava que no resolia els problemes socials ni urbans del barri, que l’enterraria sota un pont i el degradaria i devaluaria, i de que tindria un impacte estètic monstruós. I reclamava la retirada del projecte i fer un pla de rehabilitació integral del barri. El text complet s’adjunta al “record personal”.

Entorn d’aquest manifest, durant els dies de les Enramades, que van ser a principi de juny, van recollir més de mil signatures i es van convocar reunions de veïns molt participades.

En la visita que Sanclimens va fer al barri aquells dies, ja rebaixava posicions, i deia que el viaducte encara no era un projecte assumit per l’Ajuntament de Manresa.

Just un mes després de l’anunci del viaducte, i arran de les protestes dels veïns i del posicionament contrari dels grups d’esquerra de l’Ajuntament, Sanclimens va confessar que el viaducte no havia agradat a l’equip de govern des del principi, però que havia decidit exposar-lo per veure quina opinió en tenia la ciutadania, i per por a equivocar-se rebutjant d’entrada una proposta atrevida i innovadora. En les seves memòries, Sanclimens conclou que Manresa no és una ciutat per projectes agosarats, que tendeix a veure’n més els aspectes negatius que els positius.

Unes declaracions de l’alcalde que ENM i PSC vàrem criticar al plenari municipal, retraient al govern de CiU la poca serietat d’anunciar a bombo i plateret un projecte en què ara deien que no creien, creant confusió i patiment entre els veïns. I que aquesta era una manera poc seriosa de governar ciutat i d’afrontar els problemes del Barri Antic i Escodines

El projecte de viaducte, al que em vaig oposar decididament, va tenir una vida intensa però molt efímera. De poques setmanes. Va fer molt soroll en un període ben curt. No es va incorporar mai al planejament municipal.

Els meus pares van poder seguir vivint a cal Can, una casa antiga i senzilla amb arrels pageses situada al principi del carrer Saleses, i van poder seguir treballant per la vida associativa i cultural del barri de Les Escodines.

El debat va quedar tancat uns quants anys, oblidant el viaducte per vehicles. Ha estat a partir de 2010, que algunes obres com la passera sobre la Via Sant Ignasi, l’ascensor entre el carrer de Santa Llúcia i la plaça Major o la nova urbanització de la Baixada dels Drets han millorat i fet més amable la connexió per vianants entre els barris de Les Escodines i Sagrada Família amb el Barri Antic.

Buscar a tot memoria.cat