Els primers anys de la democràcia, entre 1977 i 1987 aproximadament, es va produir un gran interès per conèixer la història de Catalunya. Durant el llarg període de la dictadura franquista no es podia parlar lliurement dels fets històrics. Per això la gent tenia un interès per conèixer la història del país que durant quaranta anys havia estat amagada i tergiversada. Hi havia interès per comprendre el moment històric que s’estava vivint, del que després s’ha conegut com la transició de la dictadura a la democràcia. Van ser uns anys en què es van publicar molts llibres d’història per tal de recuperar el buit de coneixements històrics produït durant el franquisme. D’alguna manera es tractava de recuperar el temps perdut. A nivell popular hi havia un interès pels temes d’història, per conèixer els orígens i per conèixer els fets històrics més recents que podien ajudar a entendre el moment històric que es vivia. No cal dir que en aquells anys l’ambient era molt favorable a la cultura, al coneixement, a recuperar el passat. I tot això en un clima de germanor, de solidaritat, de reconciliació. No es volia pas passar comptes a ningú. L’amnistia era l’expressió d’aquest desig de passar pàgina i iniciar una nova etapa de la història.

En aquest context van ser moltes les entitats populars, associacions de veïns, entitats culturals, grups de dones, que van organitzar xerrades o conferències sobre història de Catalunya. Jo llavors era un jove historiador que havia estudiat la carrera de filosofia i lletres en l’especialitat d’història contemporània. A més tenia relació amb persones que em van facilitar el contacte amb diverses entitats que estaven interessades a organitzar xerrades sobre història de Catalunya, sobretot del segle XX. He de dir que donat el caràcter popular i de divulgació de les xerrades vaig considerar oportú fer-les amb l’ajuda de diapositives sobre fets històrics i personatges destacats. Amb l’ajuda de les imatges es concentrava més l’atenció i es podien entendre millor les explicacions. Penso que a la gent els agradava més aquest format que no pas la conferència tradicional sols amb la paraula, sense imatges.

Voldria esmentar algunes d’aquestes xerrades que vaig fer en aquests anys de la transició democràtica.

A Manresa es van organitzar xerrades d’Història de Catalunya al barri de la Mion, a la Sagrada Família, també a Òmnium Cultural durant diversos anys.

En diversos pobles de la comarca també es van dur a terme aquestes conferències. A Callús el grup de dones que hi havia organitzat em va demanar de fer un cicle amb diverses sessions. A Calders també es van fer diverses xerrades. També a Sant Feliu Sasserra es va fer un cicle. Igualment al Pont de Vilomara. En algun lloc com a Oló es va fer una xerrada sobre història.

Recordo que en totes aquestes xerrades la gent demostrava un interès molt destacat. En acabat era costum obrir un torn de preguntes que a vegades en convertien en un debat molt interessant. Sempre amb un gran respecte i una actitud positiva.

Aquest interès per la història va ser un fet molt destacat que es va produir durant els anys del final del franquisme i els primers de la democràcia. La gent volia conèixer els orígens per comprendre millor els temps històrics que es vivien.