El meu pare i el meu avi van venir a viure a Manresa el 1946, procedents de Viladomiu Nou. Tots dos treballaven en el ram tèxtil però, a Manresa, van decidir instal·lar un taller de fer espardenyes a la Pujada del Castell, al número 75, als baixos d’un edifici de tres pisos. L’edifici encara existeix i, sorprenentment, les fustes i els vidres translúcids que protegeixen les obertures de l’antiga fabriqueta són els mateixos que hi havia fa 70 anys i que jo recordo de petit.
El taller era realment modest; a part del meu pare i del meu avi, només hi havia dues treballadores. De l’interior no en recordo gran cosa, a part que era més aviat fosc, que hi havia màquines i una finestra que donava claror per la part de darrere, que ja s’enfilava cap al Puigterrà. En canvi sí que tinc molt més presents els records del carrer perquè era on m’estava jo quasi tota l’estona, quan el meu pare m’hi portava.
Al costat mateix del taller, hi havia una casa vella amb un portal, com de pagès, on sempre trobava el Ton, un home vell que suposo que li devia costar caminar perquè sempre s’estava assegut a l’entrada, bo i arrepenjat en un bastó de fusta. El Ton vestia una americana i uns pantalons de tela basta i desgastada i es cobria el cap amb una gorra. En aquesta mateixa casa hi vivia una senyora, que la coneixíem com “la Maña”, amb el seu fill, el Francisco, que era un noiet de tretze o catorze anys, grassonet i de cabell arrissat.
Jo m’entretenia pel carrer, que aleshores no estava asfaltat, i el que m’agradava més era que el fill del fuster que hi havia al principi del Passatge Ribera de vegades em convidava a fer una volta amb bicicleta. Jo, que tenia uns 4 o 5 anys, m’asseia al quadre de la bicicleta i, ell, que en devia tenir 11 o 12, em donava un petit volt pel carrer. El seu pare, el “Victu” (el seu nom, Víctor, tothom el deia així aleshores) sovint xerrava amb el meu perquè tant la feina de fuster com la d’espardenyer permetien sortir algun moment dels respectius tallers i la gent treballava moltes hores, però d’una manera més distesa.
A la cantonada de la Pujada del Castell amb el Passatge Ribera hi havia, a mà esquerra, els magatzems de la MACONSA (Manresana de Construccions, S.A), l’empresa constructora que el meu avi matern tenia juntament amb dos socis més, i a mà dreta, la casa de la família González-Planas, que eren coneguts dels meus avis i que, amb el temps, acabaríem sent de família ja que una de les seves quatre filles es va casar amb un oncle meu. Una mica més amunt hi vivia el Ramiro, un paleta alt i cepat, que també es saludava amb el meu pare.
Tot aquest petit món, en aquell racó de Manresa als peus del turó de Puigterrà, es va acabar quan el meu pare, l’any 1956, va haver de tancar el taller perquè la gent, cada vegada més, volia comprar sabates i rebutjava calçar la pagesívola espardenya, calçat que només portaven els pagesos, els menestrals i els manobres.
