El gener de 1997, mentre estava reunit amb tècnics de la Diputació de Barcelona a les seves oficines de la Vall d’Hebron, em van comunicar la trucada d’un periodista del Periódico de Catalunya que volia parlar urgentment amb mi. Ignoro com em van localitzar, però aviat vaig conèixer el que volia.

S’acabava de difondre que un col·leccionista manresà tenia una pel·lícula pornogràfica protagonitzada per la Marilyn Monroe. La notícia va generar tanta expectació que molts mitjans de comunicació d’àmbit estatal perseguien totes les pistes possibles per localitzar-lo.

Jo no la tenia, però en coneixia alguna cosa. Com que el propietari volia l’anonimat, no podia donar el seu nom. Sense identificar-lo, tot el col·lectiu de cinèfils de la ciutat passàvem a tenir la condició de sospitosos.

Feia setmanes que treballava per confeccionar un recopilatori de cinema amateur manresà, amb l’objectiu de programar unes sessions, al voltant de la celebració del centenari del cinema. El meu treball significava contactar amb diversos autors de la dècada dels setanta i convidar-los a participar. Si acceptaven, agafava els seus treballs en Súper-8 per convertir-los en suport digital. Com que els coneixia, era una bona ocasió per retrobar-me amb persones amb qui havia compartit afecció i debats al voltant de la creació cinematogràfica.

Un dels autors, va aprofitar la visita per explicar-me un secret i un problema. El secret era que tenia a les seves mans un curtmetratge pornogràfic en 16 mm rodat l’any 1948, suposadament protagonitzat per la Marilyn Monroe. Havia dedicat alguns anys, a recopilar informació per reforçar la seva hipòtesi. Entre d’altres, mostrava algunes cartes procedents d’Estats Units sobre el tema, com les de l’American Film Institute que donava credibilitat a la semblança de la protagonista amb l’actriu. El problema era que havia encarregat una còpia en 35 mm per facilitar la seva comercialització i, com que era un format professional, li era totalment impossible veure-la. Necessitava comprovar la qualitat de la còpia, per reforçar les seves gestions futures.

En escoltar-lo, li vaig oferir una solució. Com que Cineclub Manresa llogava la Sala Ciutat per fer la seva programació setmanal, es podia projectar el curt al finalitzar la sessió. Només li vaig demanar una condició, compartir el visionat amb els companys que estàvem a la Junta de l’entitat. Era una bona oportunitat per debatre dins del meu entorn, si la protagonista era realment la famosa actriu, o no.

El 24 de novembre de 1996, després de la projecció de “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”, un grup d’unes deu persones vam quedar-nos asseguts impacients a les nostres butaques, esperant la sortida dels espectadors, fins que va començar l’esperada sessió privada.

La cinta tenia una durada d’escassos set minuts. Sense crèdits i amb una realització simple, la parella protagonista entrava directament en acció. Més que la protagonista, cridava l’atenció el cos famèlic del mascle despullat copulant amb els mitjons posats.

A la sortida, vam quedar-nos una bona estona al carrer, malgrat el fred que feia, debatent sobre l’autenticitat de la proposta. Certament, la protagonista tenia alguna similitud amb la Marilyn. Però, l’opinió majoritària era que la noia nua que acabaven de veure a la pantalla difícilment era la jove Norman Jean Baker. El material no tenia crèdits i, malgrat la semblança, res demostrava que ho fos. Era més una hipòtesi que una certesa, basada en una suposada vida lleugera de l’actriu, abans d’assolir la fama.

Poc pensàvem que faltaven poques setmanes, perquè s’esbombés l’existència d’aquest material. El col·leccionista manresà havia cedit la comercialització del producte a Barsa promocions, amb l’objectiu d’aconseguir un bon rendiment, intentant despertar l’interès del mercat internacional. Els promotors van considerar aportar més glamur a la història, argumentant que la cinta fou descoberta el 1980 per un fotògraf suec en un mercat de París.

L’u de febrer es va poder veure a la “Fira del disc i el cinema de col·leccionista” que es va fer a Vila-seca, amb la presència de més de vuitanta mitjans de comunicació de tot el món. Pocs dies després, la revista Interviu lliurava una còpia del vídeo als seus lectors. El periodista Carles Blaya, en un article publicat al diari Regió 7, afirmava que el conjunt de les vendes podien reportar als promotors uns ingressos superiors als cinc-cents milions de pessetes.

Les notícies sobre la comercialització del vídeo i el bon rendiment que estava obtenint, van fer aparèixer altres propietaris del material. Resulta que, a principis dels vuitanta, era un parell de cineastes els que la tenien, cedida per un tercer que l’havia trobat en un local cèntric. Es tractava d’un curtmetratge que volien visualitzar per conèixer el seu contingut. Es va projectar a l’estudi que tenia en Joan Guitart al carrer Sobrerroca, amb la presència d’un grup reduït de cinèfils que freqüentàvem aquell espai.

Quinze anys després, aquella bobina dipositada dins l’armari de la casa d’un dels dos, semblava perduda. Però, la imaginació havia construït una altra història sobre la identitat de la protagonista i la procedència d’aquell material. Per interès comercial, la rossa seria la Marilyn i la cinta es descobriria a París.