Pàgines viscudes

El moviment d’oposició ciutadana als barris: la Mion i el Xup (1ª)

La gestió, administració i reconstrucció després de l’ensulsiada de la guerra i al llarg de la dictadura, es va orientar sempre en funció dels interessos d’uns quants obedients al toc de pito de l’oligarquia empresarial, i dels que des de l’establishment en treien profit dels monopolis que els hi regalaven com a recompensa per ser uns “bons nois”. D’aquí se’n deriva que les administracions municipals no s’escarrassessin planificant espais públics, zones verdes i equipaments, i que el creixement urbà, sobretot dels barris perifèrics de les grans ciutats fos anàrquic i malgirbat. Precisament, per tal d’aturar els disbarats urbanístics pren cos quelcom que s’identificà inicialment com a moviment ciutadà, però que segons els seus promotors volia anar més enllà d’una moguda associacionista veïnal; malgrat que les associacions de veïns hi juguessin un paper destacat en aquest primer moviment organitzat d’oposició, no es pot oblidar ni menystenir el paper que hi jugaren tot tipus d’entitats cíviques, que malgrat tinguessin objectius diversos les vinculava un comú denominador: el d’aprendre a comportar-se democràticament, en el sentit més ampli de la paraula, en contra de la dictadura com a forma de govern.

L’anomenat “moviment ciutadà”, insisteixo, se’ns va vendre com quelcom que no pretenia pas convertir-se en un moviment obrer bis, traslladant als barris la insatisfacció i els conflictes per les condicions de treball a les fàbriques; però, els socialistes, que en certa manera se n’estaven atribuint sinó la paternitat almenys la inspiració de la moguda, matisaven el seu butlletí el significat que li donaven, amb una definició genèrica i, a la meva manera de veure, un xic ambigua; vés a saber si per nadar i guardar la roba: “… que la classe obrera hagi esdevingut protagonista de la transformació radical de la societat, no vol dir que el Moviment Ciutadà hagi de ser estrictament proletari. L’interclassisme no implica neutralitat, ja que en el fons el seu contingut de classe no vindrà donat només per la composició social dels veïns que viuen en el barri, sinó també per l’orientació de llurs lluites, que reflectiran o no l’anàlisi correcta del com i del per qui es construeix la ciutat”.

En escriure sobre el moviment de barris a Manresa, és imprescindible constatar com a qüestió prèvia que les Associacions de Veïns eren tan tendres i fràgils que, exceptuant les de Mion-Puigberenguer i del Xup, constituïdes amb anterioritat als anys setanta, una sota l’aixopluc de la parròquia i l’altra de l’Obra Sindical del Hogar, que els va permetre la legalització per l’escaire, la resta d’Associacions que varen voler afegir-s’hi al moviment ciutadà de reivindicació, a partir de 1973, ensopegaren sempre amb els mateixos obstacles formals per aconseguir la “benedicció” administrativa, fins al punt que moltes vegades varen haver de fer palesa l’oposició a determinades decisions de l’Administració, enginyant-se sistemes poc ortodoxes com convencionals, sovint incòmodes considerant que qualsevol funcionari revestit d’un petricó d’autoritat, quan veia venir gent organitzada des d’un barri amb queixes i reclamacions, era talment com si veiessin el dimoni.

I és que s’havia fet córrer la brama que les AA. de VV. eren una tapadora de comunistes i rojos, i que tot el rebombori social que amanien amagava una clara intencionalitat política: desestabilitzar el règim. Una acusació que en aquella època era tant preocupant que n’hi havia prou, almenys a la Manresa de l’alcalde Soldevila, per desqualificar qualsevol reclamació que arribés a l’ajuntament acotxada per una associació de veïns. Però, aquest tarannà tan poc receptiu per part de l’administració a la mobilització ciutadana, en va tenir la principal culpa de la radicalització i politització dels moviments que en principi només volien aconseguir millorar els serveis més primaris i indispensables dels barris, no pas carregar-se alcaldes. La majoria dels barris perifèrics, gairebé tots carregats de gent immigrada, s’havien desenvolupat orfes d’una infraestructura urbanística enraonada, en condicions sanitàries depriments i, sovint, sent víctimes d’estafes i operacions especulatives mereixedores d’acabar als jutjats per la flaire de corrupció que desprenien.

Els barris de moltes de les ciutats industrials, i Manresa no n’era una excepció, foren un escenari passiu d’injustícies socials que es toleraven administrativament en nom d’un règim que pretenia, en el súmmum del cinisme, una societat modèlica pel que fa al benestar dels treballadors. L’Obra Sindical del Hogar, en fou culpable de bona part de la política de “barraquisme vertical” que va practicar-se arreu de l’Estat, emparada per un govern dictatorial que consentia sense caure-li la cara de vergonya totes les irregularitats de tota mena, inclòs l’enriquiment il·lícit dels seus executius, sense que cap denuncia servís per para’ls-hi els peus. En referir-nos, doncs, a la presumpta politització dels barris per justificar la seva discriminació, crec que hauríem de centrar la qüestió dins dels mateixos paràmetres que feia servir el règim per desqualificar el moviment obrer: qualsevol greuge manifestat col·lectivament era, segons el doctrinari franquista, un acte de rebel·lió amb clara intencionalitat política.

Deixem-ho, doncs, així. Però, quan una persona no disposava de claveguera al carrer, perquè a la Casa Gran passaven d’aquestes foteses, o quan es varen començar a aixecar barraques i cases de manera anàrquica i els veïns reclamaven unes mínimes regles de joc urbanístiques i l’Administració se’ls treia de davant de mala manera amb l’excusa que “feien política”, i que la solució per a la claveguera o per a l’anarquia urbanística anava per llarg, si els capitostos del règim hagessin estat més llestos s’haurien adonat que tenien mala peça al teler.

Perquè quan els veïns dels barris se’n varen cansar de ser zeros a l’esquerra per a l’ajuntament, alguna vegada fins i tot tractats com si fossin delinqüents per treure-se’ls del davant amb iniciatives i idees progressistes incloses, es varen agafar com els desesperats s’aferren a un ferro roent si cal, al suport que els hi oferia la gent del PSUC, en algunes ocasions de bracet amb socialistes, que anaven al barri per escoltar les seves penes. En canvi, la gent de l’establishment, per entendre’ns, no acostumava a perdre’s per barriades perifèriques com el Xup o la Mion-Puigberenguer. Per aquesta raó no hauria d’haver-li vingut de nou al senyor Roqueta, el primer alcalde que el maig de 1977, en capella de les primeres eleccions legislatives després de la transició, hi va treure el nas amb una comitiva de concejals. Esperava que el seu gest de “bon jan” seria reconegut a la Mion-Puigberenguer, i que en dipositar el vot li tindrien en compte, de manera que no va pair gaire bé el paper d’estrassa amb què el veïnat el va rebre al barri en la seva visita de “bona voluntat”, i em consta de primera mà que el va deixar molt parat la carta oberta, plena de retrets personals, que li varen engaltar des de les pàgines del Butlletí de l’Associació, que transcric literalment per deixar-ne constància del clima enrarit entre els barris i l’ajuntament.

Usted, el domingo 8 de mayo vino a nuestra barriada a inaugurar un dispensario de la Cruz Roja. El señor presidente de la AA. de VV. le recordó los nueve años sin inauguraciones de ninguna clase – ¡que ya son años! –, y le enumeró los repetidos y nunca solucionados problemas del barrio. Usted aprovechó la ocasión para desorientar a los vecinos del barrio. Afirmó que las AA. de VV. han de ser apolíticas. Y esto es falso y usted lo sabe. Las AA. de VV. han de ser apartidistas, no pueden ser correas de transmisión de ningún partido político, pero nunca apolíticas. ¿Cómo pueden ser apolíticas si la política oficial – ¡la que usted continúa señor alcalde! – hace cuarenta años que nos margina? Usted vio las calles, vio las cloacas reventadas, vio las líneas de alta tensión… y no vio parques infantiles, ni escuelas, ni guarderías, ni locales culturales, ni… nada. Y esto no es fruto del azar, sino de la política dictatorial de unos alcaldes elegidos a dedo, de unos concejales que no representan a nadie. ¿Y pide que seamos apolíticos? No, no lo somos ni lo podemos ser porque “polis” es ciudad, señor alcalde, y nosotros somos ciudadanos, aunque se hayan esforzado en que lo olvidemos. Usted afirmó que es de derechas por unos motivos y de izquierdas por otros. Y los enumeró, no todos, sino los que le interesaron. Lo hizo en plan mitin. ¡Le aplaudieron, señor alcalde, recuérdelo! Usted se aprovechó del apoliticismo provocado durante cuarenta años para desorientar a los vecinos de un barrio a 37 días de las elecciones, y esto es grave. En estas elecciones podremos votar a derechas, centros o izquierdas. No todas a la vez y en el mismo voto. Votaremos a un partido, el que represente más nuestras aspiraciones y necesidades. Recuerde señor alcalde, usted lo dijo, que es el alcalde de Manresa, de todos los manresanos. No aproveche entonces las inauguraciones para propaganda de un partido – el suyo – que a pesar que todavía no sabemos cuál es, quizás pronto lo sabremos. Y seguramente no será el partido que conviene a los vecinos del barrio Mión-Puigberenguer, porque los vecinos de este barrio somos en su mayoría trabajadores y es que, usted, señor alcalde, además de alcalde es un empresario

Jo que, com us deia, en vaig ser testimoni de primera mà d’aquella primera visita oficial d’un alcalde al barri, puc ben assegurar-vos que la inauguració del dispensari va acabar com el rosari de l’aurora, deixant que les autoritats es beguessin el “vino español”, de les bodegues Roqueta, ja que no es va quedar a penes ningú del barri per correspondre-li el brindis. I és que, malgrat que el cens d’aquell any 1977 certificava que a la barriada hi vivien 3.515 persones, la mainada en edat d’anar a col·legi era escolaritzada des de feia vint anys en una cargolera que també es feia servir de guarderia, i els diumenges i festes de precepte es convertia en església, en una esquizofrènica situació pròpia de can penja i despenja.

La població del barri, més abundant que la d’alguns pobles, es distribuïa entre quatre nuclis: Mión-Puigberenguer (2.518); carrer Colón (121); carrer Verge de les Neus (145) i Montealegre-Puigberenguer (741). D’acord amb la piràmide d’edats, un 40% de la població tenia menys de 21 anys i només l’11% passaven de la seixantena. Dels que treballaven, una mica més del 70% ho feien com obrers no qualificats a la construcció, la metal·lúrgia o el tèxtil, en jornades de més de vuit hores. La majoria dels de més de seixanta anys eren antics pagesos que s’havien anat venent les terres perquè s’hi fessin la casa els que venien de fora, principalment d’Andalusia

Els dèficits que patia la Mión, després de vint anys d’existència, eren bàsicament d’infraestructures, en no haver-se planificat ni les qüestions urbanístiques essencials. Per exemple, l’any 1977 encara no hi havia una xarxa de clavegueram com Déu mana; i els propietaris, que per iniciativa pròpia havien fet “la seva claveguera privada”, no havien resolt el problema sinó que encara l’havien empitjorat més, ja que sense un pla determinat de connexió, les dimensions dels tubs eren desiguals i, malgrat que la construcció fos la tradicional, s’hi podien observar colossals deficiències. L’única intervenció municipal, en tots aquells anys de deixadesa continuada, després de gairebé posar-se els veïns de genolls, va consistir en quatre pedaços, com canalitzar petits trams del carrer Pirineu perquè les aigües negres hi passaven a cel obert i era un focus de malalties. No obstant això, els desperfectes en aquesta única claveguera eren constants, sobretot quan plovia fort, i el servei de manteniment municipal es feia pregar per tornar-hi a posar un altre pedaç que, en els millors dels casos, durava de Nadal a Sant Esteve. L’evacuació d’aigües negres s’efectuava a pous morts, però el que més sovintejava era llençar les aigües residuals muntanya avall, amb el perill d’ésser absorbides per les sèquies de regadiu.

No hi havia, tampoc cap carrer pavimentat i els pocs trams de vorera que existien era perquè el propietari de la parcel·la respectiva, sense cap ordre ni concert, les havia fet. D’altra banda, com que abans de donar llicències d’obra a dojo no es varen determinar tècnicament les alineacions de rasants, les diferències de cotes en molts indrets dels vials de la barriada eren espectaculars, com en el cas de la cruïlla Madrid-Pirineu o en el carrer Guillem Catà. Malgrat hi havia una distribució de punts de llum força racional, l’enllumenat feia la guitza cada dos per tres ja que les bombetes eren de poca potència i no portaven cap protecció contra els cops de roc o la pluja. Però una de les més lamentables irresponsabilitats de l’administració municipal va ésser permetre aixecar vivendes en indrets afectats per torres portadores de 110.000 volts, corresponents a les línies 5 i 6 de Manresa a La Pobla de Segur, propietat de Fecsa. El número d’edificacions afectades eren vuitanta, que volia dir unes 350 persones. Pel que fa a serveis, en Sanitat no hi havia cap dispensari ni farmàcia en tot el sector, només un ATS que hi pujava dos hores al dia, per iniciativa pròpia, en una consulta privada. D’espais verds o zones esportives, no n’hi havia ni la mostra. A finals de 1976, els mateixos veïns varen acondicionar uns petits parcs infantils al carrer Saragossa i davant la cargolera, però en ambdós casos a causa de les dimensions i la precarietat de l’equipament, eren un espais depriments.

Si ens adreçàvem a l’altra extrem de la ciutat, ens trobàvem el barri obrer “El Xup”. Es tractava d’un grup construït per l’OSH a 2,4 quilòmetres de Manresa, a la carretera d’Igualada, l’any 1965. Constava de 480 vivendes i una població estimada, l’any 1977, d’unes tres mil persones, una immensa majoria immigrants. Els propis veïns confessaven els seus maldecaps en una entrevista al president de l’associació de veïns, en Joaquin Vizcaíno, que vaig publicar l’any 1975 al diari “MANRESA”, sota un titular que es referia a les teulades dels blocs del Xup, com un dels nyaps més colossals de l’OSH:

Nuestro barrio desde un principio ya adolecía de los más elementales servicios y equipamientos, como escuela, centro social, dispensario, guardería y biblioteca, centro para jubilados, zona deportiva, parque infantil… Zonas verdes sí habían, pero a los dos años de habitar en el barrio despidieron a los jardineros, por considerarlo un gasto innecesario… Falta total de limpieza pública por no haber aceptado el Ayuntamiento la cesión del polígono… Mal estado sanitario, pues el colector de aguas residuales del barrio desemboca a 48 metros de las viviendas, en una riera que la mayor parte del año está seca, con la consiguiente molestia de malos olores, mosquitos, ratas y con un grave peligro de infección… En cuanto a viales, calles con baches y aceras mal pavimentadas y una plaza sin asfaltar, que mejor parece un desierto… Con respecto a las viviendas, las deficiencias fueron incontables desde un principio. Al poco tiempo de habitarlas, ya comenzaron a aparecer grietas en las fachadas, goteras, pavimentos quebrantados, mal funcionamiento de los ascensores de las torres. Todo esto unido a que durante años hemos estado pagando una cuota de conservación y gastos que asciende a 1.716.528 pesetas anuales, a parte de lo que pagamos para amortización de las viviendas que ascendía anualmente a 1.984.280 pesetas, a pesar de que cada día el barrio está en peores condiciones, pues su estado es de total abandono… Eso motivó que desde la Junta Parroquial se consultara a los vecinos la posibilidad de crear una asociación para que, a partir de ella, se intentara conseguir de los organismos competentes la reparación y adecentamiento sanitario que tanto se necesitaba. La Comisión Gestora elaboró un escrito en el que se incluían todos los desperfectos y deficiencias, tanto de los edificios como de la urbanización y se presentó el mes de agosto de 1973 al alcalde Soldevila… El alcalde nos comunicó que la responsabilidad del barrio no era del ayuntamiento de Manresa y que por lo tanto no podían resolver ninguno de los problemas que le habíamos planteado y que, además, el Ayuntamiento no tenía previsto hacerse cargo de la barriada hasta que no estuviese reparada y en condiciones aceptables, ya que ellos “no querían cargar con el muerto” … Eso sí, la cloaca del Casinet, que pasaba por delante de nuestras viviendas, junto a la carretera y a cielo abierto, la arreglarían. Y así fue: en noviembre de 1973 la cubrieron y evitaron a los vecinos un foco de infección y de malos olores. Esa fue la primera victoria… Mientras tanto, nos entrevistamos con el Delegado Comarcal de Sindicatos que nos prometió que nos facilitaría una entrevista con el Director Provincial de la OSH. Después de volver hasta siete veces a la Delegación de Sindicatos para que nos informaran de que el Director Provincial de la OSH nunca encontraba un agujero en su agenda para recibirnos, se convocó a todos los vecinos a una asamblea para el día 27 de septiembre. Como quiera que el malestar entre el vecindario era muy grande, ya que desde abril no pasaba agua por la riera y esto provocaba un fuerte mal olor proveniente de las cloacas que hizo que durante todo el verano no pudiéramos abrir las ventanas en la mayoría de pisos… La Asamblea, a la que asistieron unos trescientos vecinos y ante la constatación de que llevábamos viviendo allí ocho años sin que nadie hiciera caso de nuestras quejas y que, además, llevábamos pagados para la conservación del barrio trece millones y medio de pesetas, por unanimidad se acordó no pagar un céntimo más hasta que el barrio estuviera en condiciones… Esta actitud enérgica desbloqueó las relaciones con la OSH y el director nos recibió, por primera vez, el 18 de octubre, prometiéndonos que se empezaría a elaborar un proyecto de reparación y de adecentamiento. Después de varias entrevistas en meses sucesivos supimos que el Ministerio de la Vivienda había dado su aprobación a un presupuesto de veintiún millones de pesetas para la urbanización y otros treinta y cinco millones para la reparación de tejados y fachadas, comprometiéndose a empezar las obras en abril de 1974… Como quiera que en la indicada fecha no se hubiera hecho nada, unos doscientos vecinos nos concentramos ante la Delegación de Sindicatos, en el Paseo de Manresa, el 23 de abril para protestar…

El tema de la reparació de les teulades fou una de les qüestions més polèmiques, ja que l’OSH no volia ni sentir-ne a parlar de la proposta dels arquitectes assessors dels veïns, que es decantaven per teulades a l’estil català enlloc de les planes, per considerar-les més apropiades a les baixes temperatures de la zona. Però els buròcrates de l’OSH, curts de gambals, no volien de cap manera baixar del burro i no escoltaven els consells professionals de ningú que no fos de la seva colla, ja que els tècnics madrilenys que havien “projectat” el polígon des de “la capital” estant, es consideraven més “savis i entesos” que no pas uns “pelacanyes de províncies”.

Però a principis de 1976, quan s’hi havia abocat una carretada de diners, varen arribar les pluges i els degotalls tornaren a tot arreu. Efectuada una inspecció pels arquitectes manresans Antoni Baraut i Ramon Puig, es va demostrar a bastament que, a més a més de que les reparacions s’havien fet com els hi havia donat la gana, havien fet servir material de pèssima qualitat. Aquesta darrera denúncia l’OSH mai la va voler admetre, però un dictamen del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, emparat en un anàlisi de laboratori oficial fet pels químics Rafael Serra Florensa i Antonio Robles Seguí, deixava ben clara la malversació de recursos públics fent un nyap:

En la inspección efectuada en las terrazas de los edificios del polígono El Xup se observó roturas en las piezas cerámicas que, en gran número de ellas existen por la superficie de la cubierta. Estas roturas en forma de láminas de diferentes tamaños se encuentran fraccionadas en sentido longitudinal de las piezas, existiendo varias roturas en una misma pieza, facilitando en tal sentido la penetración del agua en el interior de las viviendas… Observadas detenidamente por los autores de este informe, las piezas laminadas de las rasillas presentaban pequeños nódulos blancos incrustados en la masa de las piezas cerámicas. Analizados dichos nódulos en el laboratorio dan como resultado que están constituidos por carbonato de cal… El carbonato cálcico, conocido por “caliche” en el léxico de la construcción, está formado por piedra caliza existente en la arcilla que se convierte en cal viva al cocer ésta defectuosamente, lo que supone un defecto en la rasilla: la cerámica como material poroso absorbe por capilaridad el agua que le viene del exterior, llegando a hidratar los pequeños nódulos de cal que luego son carbonatados por el CO2 atmosférico, aumentado su volumen y produciendo la rotura de la pieza cerámica…

Apart dels problemes derivats dels degotalls, existien al barri importants dèficits sanitaris. Els veïns, cansats d’anar a veure en Pau, en Pere i en Berenguera sense treure’n cap profit, decidiren començar a denunciar judicialment, però per no agafar-se els dits demanaren, com sempre, assessorament tècnic. Aquest dictamen el signava el maig de 1976 el metge manresà Ferran Pastor Solernou i no podia ser més explícit sobre la desastrosa situació sanitària de les cases del Xup:

… habiendo visitado los sótanos de las viviendas del grupo El Xup a petición de los vecinos de este barrio, he apreciado:

1º)- Encharcamiento profuso de aguas residuales con insoportable olor putrefacto. Origina un alto grado de humedad que, ascendiendo por las paredes, abarca a los primeros pisos de todas las viviendas.

2º)- Los escombros junto al encharcamiento crean un foco de ratas que desde los subterráneos emergen a todos los pisos de la zona. Urge una reestructuración y saneamientos inmediatos para acabar con la humedad, hedor, escombros y ratas, que constituyen un grave atentado contra la salud e impiden la habitabilidad de los edificios con el mínimo de condiciones necesarias para evitar las enfermedades

Carregats amb totes aquestes raons els veïns tractaren d’entrevistar-se amb el Director de l’OSH, però els intents acabàvem sempre de mala manera, la majoria de les vegades per la tensió que existia i que cap de les parts feia res per alleugerir. En el fons, el que passava era que els veïns s’havien tornat desconfiats i recelosos –¡nos han engañado tantas veces!– que no es refiaven de les bones paraules i reclamaven fets i garanties. Per la seva banda, l’OSH era culpable de ni tan sols intentar posar-se en la pell dels que venien a queixar-se i de treure-se’ls de davant amb bones paraules o a garrotades, si es posaven tossuts a l’hora d’exigir els seus drets, ja que sempre tenien el recurs de penjar-los l’etiqueta de “comunistes”, avisant la policia o la guàrdia civil perquè els hi rebaixés els fums.

Però els veïns no s’arronsaven i sempre trobaven la manera de posar en evidència la mala fe i la corrupció de l’OSH. A finals de 1976 varen decidir cobrir amb lones les teulades de les cases per tal d’impedir els degotalls durant l’hivern que tenien a sobre. L’OSH prohibí aquella mesura tan escandalosa, però els veïns no perderen la paciència ni l’empenta i remogueren cel i terra fins aconseguir que se’ls fes cas després de les primeres eleccions del 1977, després que es transferissin les competències de l’OSH a la Generalitat, refent-se les teulades com volien els veïns. El cost d’aquesta definitiva reparació va costar quasi tant com la construcció de les cases, en el seu moment. Per què no s’havia fet abans aquesta reparació? Per què no es varen demanar responsabilitats pels diners llençats en anteriors projectes forassenyats? De la poc seriosa gestió de l’OSH n’hi havia escampades relíquies arreu de Catalunya. I no només afectava a barris més o menys antics, també a barris sortits de la capsa feia quatre dies com la Font dels Capellans o la Balconada, que també tenien problemes greus. Però la Generalitat no només va absorbir sense reserves tots els executius i professionals maldestres de l’OSH, sinó que alguns d’ells anys després apareixien signant projectes de l’INCASOL. Però aquestes ja són figues d’un altre paner, de les que potser ens n’ocuparem un altre dia.

(continuarà)

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat