Fragments d'unes memòries inèdites

El meu Xesco Boix

Jo coneixia, d’orella o millor dit d’oïda, en Xesco des que va enregistrar el seu primer disc cantant la cançó italiana Bella ciao. I dic d’orella per dues raons. Primera, perquè el temps del franquisme, a finals dels anys 60, els mitjans de comunicació ignoraven malintencionadament la gent que cantaven en català (No diré que ara passi el mateix, però en aquest camp som molt lluny de la normalitat cultural que ens mereixem. I segona raó, coneixia en Xesco Boix només d’orella perquè escoltant i escoltant els seus primers discos de l’editora «Als 4 Vents», l’any 1967 i 1968, em vaig aprendre tot el seu repertori folc: Vull ser lliure, Kumbaià, Deu meu, Bella ciao, Meu Manuel… que jo imitava amb la guitarra.

Un servidor, des del mes de setembre de 1972, quan vaig començar a ser manresà residia al carrer Cadí,12, al pis dels capellans del Barri Mion-Puigberenguer, amb en Florenci Costa, en Celestí Durich i en Josep Subirana. Havia tractat una mica en Xesco d’ençà que amb els Esquirols en una trobada de joves havíem coincidit fent una cantada, no sé si a la colònia Rosal, i un bon dia de setembre de 1973 la meva cunyada Teresa Verdaguer Dodas, que era la mestra de l’escola unitària de Masies de Roda (Osona) em va convidar per si em venia de gust acompanyar-lo i de passada fer-li de taxista. Hi vaig anar content. Havíem quedat que ens trobaríem a casa meva. Així ho vaig fer; vam dinar a Folgueroles on la meva mare ens va fer el dinar, li vaig regalar el primer cançoner d’Esquirols que havíem editat a la copisteria o papereria de cal Terra. Havent dinat, a primera hora de la tarda ens vam presentar a Masies de Roda i vam cantar amb la mainada una bella estona. D’aquell dia, en guardo quatre fotografies que ens va fer el meu germà Cinto i que la meva neboda Mireia Vilamala i Verdaguer m’ha fet arribar.

A partir de llavors en Xesco i jo ens vàrem anar escrivint. Havíem coincidit en diversos actes en actuacions amb Esquirols, com per exemple a Les Llosses, al Ripollès, on vàrem fer sobretaula cantant fins que se’n hi va fer fosc, i en una jornada de formació de monitors d’esplai a la Colònia Rosal, al Berguedà. D’ell guardo encara algunes cartes interessants com les que us copio. La primera és de quan Esquirols acabàvem de publicar el primer disc Cants al vent. Com que no en tenia cap exemplar, vaig anar a comprar-ne un als magatzems Jorba de Manresa. No els en quedava ni un. S’havien esgotat i vaig pensar “val més així”. El vaig encarregar i un cop el vaig tenir el vaig fer arribar a en Xesco per correu postal. Mireu quin va ser el seu comentari, que us amplio amb breus anotacions:

«Dijous, 26.7.1973. Estimat Joan: Moltes gràcies pel disc “Cants al vent”. L’he escoltat molt. Aquesta nit, però, d’una manera més atenta. Volia veure-hi les coses bones i les coses dolentes. Volia veure si EDIGSA també fa faltes d’ortografia i tipogràfiques. Això ho hem de cuidar molt. En els vostres i en els nostres discos. No ho creus?

»M’agrada molt aquest Cada dia surt el sol. M’agrada el coratge d’aquesta cançó1. M’ha fet gràcia la Va passar al Collsacabra; jo la sabia en italià. He assaborit els detalls d’esquellots, d’arpes de boca (que hi fan molt bonic), d’ocells, d’harmòniques a segon terme, de corn. Alguna cançó es veu fluixa de veus i d’esperit com Amb la tramuntana2, L’amic de la campada. Que maca el Somriu minyó.

»Molts us el titllaran d’ “escúltic”3. Ara està de moda enfonsar l’escoltisme. Jo també enfonso l’escoltisme feixistoide carca i no mixt, però he sigut escolta i estimo molt aquell temps en certs aspectes. Res, Joan. El primer sempre és una mica vacil·lant. Tireu endavant que m’heu fet passar uns moments molt bons. Encoratja els teus companys de part meva. A veure si m’escrius o et vinc a veure. Teu. Xesco»

 

La segona carta que copio d’en Xesco és de 1974. Havíem coincidit amb Esquirols en un recital a Cardona i el vaig convidar a venir a cantar a Manresa, al Barri Mion-Puigberenguer:

«Dimecres , 6 de març del 1974. Barcelona. Benvolgut Joan: Ara penso en allò que em deies a Cardona, de venir a cantar amb la vostra mainada els dies 21 o 28 d’abril.

No ho faré, Joan. Saps què em passa? Que volem, juntament amb gent de La Tenda, fer un cançoner amb cara i ulls per a la mainada i gent jove. A mi m’enlluerna la idea de fer una cosa amb música ben feta, que sigui com una constància del treball d’uns anys ençà fins avui. He començat a deixar feines d’escoles i a comprometre’m menys els finals de setmana. No dubtis un moment en el fet que ens veurem aquest any o el vinent. Això que feu [Esquirols] i que fem és important i ho hem de dignificar.

El proper hivern sí que podré fer coses d’aquest tipus. Projecto viure al camp i solament dedicar-me a això i a recerques folklòriques.

He provat amb els nens una adaptació del “Vinga, nois, qui s’hi apunta?”4 i els ha engrescat. Ens cal passar experiències i cançons. No ho creus?

Fins prest, Joan, i gràcies pel “Pobre músic”; sortirà en disc.5 Adéu, amic.»

Aquell mateix any, uns mesos més tard el vaig tornar convidar a venir a Manresa i aquesta vegada sí que va acceptar. Va ser per Tots Sants, el dia que fèiem la Castanyada per festejar el primer mini parc infantil amb què comptava el barri, gràcies a la pressió que havíem fet des de l’Associació de Veïns. Aquell min-parc que era ben poca cosa tal com denunciàvem l’any 1976, Josep M: Boix i jo, en l’Auca del Barri Mion-Puigberenguer, dibuixada per Josep Ma. Mestres, on ho tenen tot per fer, que diu: «19. Passa temps per a la quitxalla?/Altra volta aquí tot falla/ 20. Tenim un sol mini-parc;/gairebé ningú no hi cap.». Vegeu-ne les fotografies i el programa.

A poc a poc, en Xesco va acabar fent escola i anys després amb l’afany de deixar petjada del que feia, com diu en la carta “A mi m’enlluerna la idea de fer una cosa amb música ben feta, que sigui com una constància del treball d’uns anys ençà fins avui.”, es va autoimprimir perquè no trobava editor L’arbre generós (1981), un preciós llibre amb els contes que ell explicava, amb dibuixos de Pilarín Bayés, ara reeditat per La Galera. El llibre intencionadament, el va dedicar «Als meus companys animadors: Àngel Daban, Toni Giménez, Lluís M. Panyella i Noè Rivas», Els companys del col·lectiu “Els 5 dits d’una mà”. Val a dir que en l’edició d’aquest llibre vaig fer-li de mitjancer. A través d’Enllaç (la mateixa promotora cultural d’Esquirols i d’en Xesco) el vaig posar en contacte amb la Copisteria Bages de Manresa que l’any 1978 ens havia imprès Les cançons d’Esquirols, el nostre primer cançoner, també amb dibuixos de la Pilarín.

Més tard, no recordo quan, li vaig fer arribar una partitura i més tard una cinta amb una cançó meva, Estima si vols ser feliç que va enregistrar en una casset, titulada La bicicleta, que és el nom d’una cançó d’en Lluís M. Panyella. Això m’escrivia l’1 d’abril de 1982 des de Canet de Mar:

«Estimat Joan: A fora plou una cosa de no dir. Ja ho diuen “En abril, aguas mil”. Volia donar-te les gràcies per aquella cançó, tan bonica, que m’enviares a Palafrugell. Ara et vull demanar un favor. ¿Em podries enviar una cassette verge amb la cançó enregistrada? No sé prou música per llegir-la a vista. És aquella cançó que parla d’estimar (això que ens aguanta, oi?). L’altre dia, a Barcelona, l’Eulàlia d’Enllaç em deia que heu fet un nou disc, ja el compraré i l’escoltaré en el cotxe. T’imagino bé, amb aquella rialla, entre sorneguera i apassionada per canviar la realitat. Rep tota la meva amistat. Records als Esquirols. Teu. Xesco»

I encara deixeu-me dir que en Xesco va ser el primer divulgador d’una altra cançó d’Esquirols que anys després han interpretat altres cantants com en Titot i el grup Mesclat. Es tracta del Torna, torna, Serrallonga. Així que va sortir el disc la va interpretar sovint en els seus darrers recitals, i la va publicar en el seu cançoner de l’any 1983, Lireta-liraina.

Per recordar en Xesco vint-i-cinc anys després d’haver-nos deixat, els amics del CAE de Manresa em van proposar que els fes la lletra per a una auca. Com deveu suposar la proposta em va engrescar. Això explica que avui comptem amb la seva auca, L’auca d’en Xesco Boix. Un cantant d’anomenada, el joglar de la mainada, que podeu trobar a www.auques.cat. I com diria en Xesco: conte contat ja s’ha acabat.

 


1 Amb els anys he sabut que en Xesco en moments que estava deprimit cantava i cantava aquesta cançó.


2 Aquesta va ser la primera cançó del disc que Esquirols vam enregistrar i es nota, la cantem amb por.


3 Avui en diuen kumbaià o xirucaire. Quanta raó tenia! Llavors aquests motius (que per mi són elogiosos encara que qui te’ls digui somrigui per sota el nas) no es coneixien.


4 Es tracta de la tornada de la cançó reivindicativa El joc d’obrir gàbies del disc Colze amb colze (1976) que fa “Vinga nois, qui s’hi apunta?/ És un joc molt divertit/ i el que vulgui practicar-lo/ ha de ser un pèl atrevit”, que ell va convertir en una cançó de xirinola que cantava fent bellugar la part del cos corresponent: el dit, el cap, la mà, el cul… “Vinga nois, qui s’hi apunta? És un joc molt divertit i el que vulgui practicar-lo ha de moure un xic el dit”


5 Es refereix a una cançó que li vaig ensenyar i que Jordi Roure interpreta en un disc dels Ara va de bo, amb la lletra un xic diferent, que diu: “Jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic de carrer,/ que sempre que jo pac, pec, pic, poc, puc, toco el que sé./ D’un lloc a l’altre vaig, ves, vis, vos, busco algun diner,/ si no em deixeu cantar jo ma, me, mi, mo, em moriré.” que jo havia après de l’Antoni Ballús en unes colònies d’estiu que vam fer al Molí del Cavaller l’any 1972.

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat