Des de la tardor

El llauner del barri

Abans -des de la tardor sempre és “abans”-, el lampista era el llauner. I a la plaça Gispert, tothom al barri en deia la placeta de Calsina. I el meu carrer de Talamanca, o de les Monges –les Caputxines- va passar a ser el carrer Oms de Prat. Els temps canvien i les modes –les tendències- esborren les tradicions. És llei de vida: els vius sepulten els morts, i per als morts no hi ha llei de vida.

Quan a casa teníem alguna fuita d’aigua o alguna aixeta amb la rosca escorreguda, la iàia se n’anava a trobar el llauner, a cent passes de casa, a la placeta de Calsina. L’home venia quan podia. Aleshores ningú no gastava presses. Tothom anava a peu, abans.

Aquell llauner era un homenet petit, amb quatre cabells blancs al clatell, granota blava o grisa, no alçava els ulls de terra i amb prou feines parlava i, si ho feia, gairebé era inaudible, només l’entenia la iàia. Es tutejaven, és a dir que es coneixien, i tots dos semblaven figuretes d’un altre món, perquè eren d’un altre món, però jo, als anys cinquanta no ho podia saber.

Molt sovint coincidíem amb aquell homenet pel carrer, però tant ell com l’àvia feien com si no es veiessin. A mi m’estranyava:

-Per què no us saludeu?

-Perquè no es pot. I calla, vols?

“No es pot i calla”, com callava el llauner, que ni et mirava a la cara. Avergonyit de ser llauner, em preguntava jo? Tampoc no n’hi ha per avergonyir-se’n, rumiava, perplex.

Se’ns va espatllar la cisterna del vàter. Però en comptes d’acudir a auxiliar-nos el llauner Marcet, va venir el seu fill, ben diferent al seu pare: alt, robust i amb bigoti. Però tampoc no badava boca. Quan va enllestir la feina i, en quedar-me sol amb la iàia, no me’n vaig poder estar:

-Aquest, tampoc no parla?

-No els deixen.

-Però, per què? Què han fet?

-Mira, el seu pare era un home molt important. Va arribar a ser jutge i alcalde de Manresa, abans de la guerra. I com que la va perdre va haver de fugir a França. I mira que era bon home, perquè ell i altres persones de pes van evitar que ensorressin la Seu, malgrat que en Marcet era d’’esquerres.

-Iàia, què vol dir ser d’esquerres?

-Calla, vols?

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat