Coses viscudes

El desmantellament de la imatge del Sagrat Cor del convent de les Saleses i la dona que plorava

Al fons, el convent de les Saleses, l’any 1935. Fotografia: Albert Torra Ferrer

 

En esclatar la revolució del 36, el que avui coneixem com les Germanetes dels pobres i recentment com una obra de Sant Joan de Déu, era un convent de monges contemplatives de clausura que havien arribat a Manresa als darrers anys del segle XIX. Eren conegudes com les Saleses, inspirades amb la mística de Sant Francesc de Sales.

L’any 1902 a la teulada d’aquest monestir i a la part més visible de la ciutat hi fou col·locada una imatge del Sagrat Cor de Jesús de quatre metres d’alçada de ferro forjat i daurada. Fou costejada per una família barcelonesa que hi tenia una filla monja. La imatge, segons deien, tenia molta semblança amb la que hi ha a Montmartre, a París.

Els primers dies de la revolució fou una de les primeres coses que anà a terra. Aquella monumental estàtua, signe d’amor i pau, serví per a material de guerra.

El dia que es realitzà la descol·locació i consegüent llançada daltabaix hi havia força gent encuriosida. Entre aquesta gent hi havia una dona que plorava. Aleshores, un milicià va dir a un altre milicià “Aquesta deu ser familiar d’aquest”, amb referència a la imatge tombada per terra.

La dona que plorava es deia Josepa Sala Carrió. Era una monja d’un convent de clausura de Barcelona i com tantes altres hagué de deixar el convent i tornar a casa seva, on, per cert, els seus pares, Joan i Elena, ja no hi eren; ara l’amo n’era el seu germà, conegut com (alies) Brauer.

El germà de la monja romangué durant el temps de guerra amagat, si bé no lluny de Manresa, dins del seu terme, al Mas Suanya, on hi tenien parentiu i ajudava a les feines agrícoles. La monja es trobà que aleshores qui manava era la mestressa, la seva cunyada, la coneguda Pepa. Aquesta cunyada tingué criada i no li anà malament, ateses les circumstàncies de la família.

El fill gran ja casat vivia a casa. Se li morí la dona del tifus, deixant-li una nena de nom Josefina molt petiteta, crec de dos anyets. Els veïns que la conegueren i tractaren a la monja deien que era una dona de bon caràcter i enraonadora. Li deien la tia com així li deia tothom al davant començant pels seus nebots, el Joan, l’Angelina i el Minguet. Al darrere tothom li deia la monja. Ella no amagava la seva condició, fins i tot deia que tenia dos noms, el de naixement, Josepa, i el de monja, Àngela de Sant Josep.

Acabada la guerra, tornà al convent. Alguna gent del carrer deia: “devia pensar: malament per malament torna al convent”, perquè la Pepa, la seva cunyada, era molta cunyada.

La imatge de les Saleses fou duta a la foneria Desveus, situada a la carretera de Cardona, on fou trencada a cops de mall, però l’encarregat de fer-ho respectà el cor que figurava al mig de la imatge. Acabada la guerra i retornades les monges, es retornà el cor en unes festes que se celebraven Divendres Sant a la tarda. El cor era posat amb un coixí damunt d’una tauleta i els fidels hi passaven i el besaven.

Les monges Saleses deixaren Manresa la primavera de 1954.

 

 

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat