Coses viscudes

El curs escolar 1939-40

El curs escolar 1939-40, just acabada la guerra, a l’escola, almenys a la “nacional”, no de pagament sinó gratuïta, el llibre que se’ns donà per aprendre a llegir tenia per títol “Héroes”, títol que ja ho deia tot.

A la primera plana, hi havia una fotografia del general Franco i a sota unes lletres que deien: “Niños de la nueva España, qué suerte que habéis tenido”.

I tant que en vam  tenir, de sort, d’anar al col·legi al matí amb un plat de farinetes i un got de llet!

Els dissabtes, amb el meu germà, deixàvem la colla per arribar a casa i poder menjar un mos de pa. La iaia ens obria la porta, li estimàvem la mà i ens deia: “No n’han donat avui, fins dilluns”. I aquest seria de tot menys de farina blanca. Com que no érem pagesos podíem passar més d’un dia sense poder menjar pa, i no pa blanc sinó pa de blat de moro o de guixes. Els matins, un plat de farinetes i la llet, i cap a estudi, que en deien llavors.

Acabada la guerra, jo acabava de fer 7 anys. Ni jo ni menys el meu germà, que era  més petit -tenia tretze mesos menys que jo- no coneixíem ni les lletres. Calia portar-nos a estudi, que és així com es deia llavors d’anar al col·legi.

A casa els queia la bava de poder portar-nos als“Hermanos”, que és com es deia el que avui coneixem com “La Salle”. A casa no hi havia cabals i aquest era un col·legi de pagament.

A casa van estar dos anys no podent pagar el lloguer de la casa on vivíem a l’avui carrer de Sant Llorenç de Brindisi. El meu pare, que era honrat a carta cabal, quan va poder, cada mes va passar a pagar dos mesos de lloguer fins arribar a eixugar el deute.

L’Ajuntament va cridar el pare pel fet de no pagar el lloguer. L’empleat que el va atendre li va dir que hi havia una llei que deia que el lloguer s’havia de pagar. Explicava el pare que, aixecant una mica la veu, va dir a l’empleat que també hi havia una llei que deia que si no es podia pagar no es pagava. Explicava que l’empleat li va dir: ”No us poseu  així, home. Pagueu quan pugueu”. El pare explicava que li  contestà: “Això ja és una altra cosa”.

El col·legi que ens tocava més a prop era el de Sant Ignasi. A casa, sobre aquest col·legi, hi tenien prejudicis, ja que, des la reculada de l’exèrcit, Sant Ignasi i carrers adjacents s’havien anat omplint de la gent anomenats refugiats, en general de gent de parla castellana. Les dones vestien de manera diferent de les d’aquí. El cap se’l cobrien d’una manera diferent i es veien rares.

Aquestes persones ocupaven els pisos de les cases més velles i tronades. Era un petit món a part que, amb el pas dels anys i pel fet que les seves generacions joves van adoptar el català, van quedar completament integrats.

Entre els xicots, aviat van sortir els “parrots” de Sant Ignasi diferenciats dels originaris d’aquí. Entre aquests xicots anomenats així i els d’aquí hi havia batusses. El meu germà i jo no deixàvem de ser uns nens.

Els nou arribats de Sant Ignasi, els més grans, anomenats els primers temps “parrots”, pujaven al gran descampat que hi havia al davant de la clínica de Sant Josep i entre ells es lliuraven a autèntiques guerres. Eren temibles.

Un bon dia, la mare ens va agafar i ens portà al col·legi Pare Algué, conegut per tothom com el de la Bonavista. Allà asseguts hi havia els tres mestres: el Sr. Aparici Jané Vila, director; el Sr. Ramós Santacana i el Sr. Vidal. Entre ells van comentar del meu germà i de mi que un se’n quedaria un i l’altre es quedaria l’altre, o sigui que aniríem a classes separades.

La mare no va sortir contenta de la visita i va buscar algú que conegués el director del col·legi i aquest algú el trobà en la Maneleta Díaz Fornells que coneixia i tenia amistat amb el director del col·legi, el senyor Aparici Jané Vila, en el seu temps un bon pedagog, i que abans havia estat a Artés i fins i tot havia estat alcalde durant la dictadura de Primo de Ribera.

A la mare ja li agradava la Bonavista, però li feien una mica de por els carros, ja que per la carretera hi havia molt trànsit en aquell temps, però ho va acceptar, què havia de fer!

El curs 1939-40 a la llibreta, a la primera plana, hi escrivíem “Saludo a Franco, Arriba España” i a continuació, la data. El curs 1940-41 això de “Saludo a Franco” només ho posàvem quan ens tocava escriure coses de la història d’Espanya.

Ho havíem de dir i d’escriure tot en castellà. En català, només amb el company de taula i, a l’hora de jugar al pati, no recordo cap company que ens parlés en castellà.

Els primers dies, abans de començar, tots els nens i les nenes estàvem a l’aire lliure cantant  en pujar la bandera. No recordo què cantàvem, però segur que el “Cara al sol”, fes el temps que fes, amb sol  i sense.

De la gent de les cases del davant que ens miraven, em cridava l’atenció una senyora tota vestida de color negre, vídua d’un tal Vers sastre. El seu marit havia estat assassinat a 40 anys, l’any 36. Era un home religiós, era sastre, i li costava cobrar d’un client a qui havia reclamat el deute. L’anaren a buscar per matar-lo al vespre. Feu llevar els fills, que ja eren al llit, per tal que es recordessin del pare. D’entre els que van anar a buscar-lo, un va dir: “Així no em reclamarà més el deute”.

 

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Josep Maria Massegú
Josep Maria Massegú i Bruguera
Buscar a tot memoria.cat