Coses viscudes

El cosinet Peret (desaparegut durant la Guerra Civil)

Així, en diminitiu, ens havíem acostumat a casa, tant al meu germà com a mi, a parlar d’aquest cosí germà, que es deia PERE CALVET SOLDEVILA, nascut a Manresa el 22 de novembre de 1920, fill d’una germana del pare, la tia Antonieta.

Val a dir que jo no tinc, i encara menys el meu germà tretze mesos més petit que jo, cap lleu record físic d’ ell, el Peret, pobre cosinet Peret.

Hi ha motius per dir-li pobre: fou de la lleva del biberó i morí al front de la batalla de l’Ebre, un de tants d’aquesta lleva que marxà de casa al divuit anys i no tornà.

A la tia Gracieta, germana petita de sis germans del pare, recordo haver-li sentit dir que si s’hagués pensat que no tornaria a casa aquell dia que la va deixar per marxar al front, dia de bon temps, i que el va perdre de vista en tombar del carrer del Peix, on vivien al Nou de Santa Clara, ella, la tia, se li hauria llançat als peus.

La seva mare, la tia Antonieta, havia nascut a la Colònia Sedó, a Esparreguera, on els meus avis paterns, a qui mai no vaig conèixer, vivien i treballaven. L’avi era fill de Terrassa i l’àvia, de Sant Quintí de Mediona, a l’Alt Penedès. A la Colònia, als avis, els nasqueren cinc fills. El darrer, el sisè, el meu pare, nasqué a Manresa a la carretera de Vic. Li posaren el nom de Josep, però sempre per a tothom fou el Pepitu.

De la carretera de Vic, avis i fills passaren a viure al carrer Nou de Santa Clara, al segon pis d’una casa coneguda com a cal Moliné, davant mateix de la Creu del Tort i del saltant d’aigua del Bana. Actualment, pel canvi de l’urbanisme del sector, aquesta casa juntament amb d’altres ha estat demolida.

L’avi crec que fou home de bastants oficis i pobre, segur, amb tanta fillada, quatre noies i dos xicots. Sempre me l’he imaginat una mica saltimbanqui. Alguna cosa d’això en va dir un dia el llavors quasi nonagenari Minguet de cal Jan Pastor; semblant cosa també en va dir un dia un veí de Santa Clara, crec recordar de cal Marixona.

Com dic, l’avi, pare del meu pare i avi patern meu, havia fet diverses feines, però una de les que havia fet i li donà més popularitat fou fer de boteller. Havia fet botelles de cuir. Era conegut per tothom com el boteller, casa seva com a cal Boteller, la dona com a la botellera, i els fills, els botellers. El meu pare, per ser el darrer dels sis germans, el petit o el xic de cal boteller.

Ara aquest nom, amb els anys i els canvis haguts, gairebé s’ha perdut, però encara queda la meva cosina Antonieta Soldevila Turà a Santa Clara, coneguda com la botellera. A mi certa gent, cada vegada menys, si vull que em coneguin he de dir sóc el fill del boteller.

Tornant al cosinet Peret i a la seva mare, la tia Antonieta, deien que de totes les germanes l’Antonieta era la més maca, això quan anaren a viure a Santa Clara. La gent deien d’ ella que feia goig de veure.

Una altra de les coses que a mi sempre m’ha semblat important és que quan la família desembarcaren a Santa Clara per viure allà, en una barriada d’aquell temps tan conservadora i puritana, el pare m’havia explicat que en temps d’eleccions d’aquella barriada en deien la Navarra manresana, i ells, els avis amb tots els fills desarrelats, suposo que devia ésser un impacte en el seu fer i els seus costums, sempre pel que havia sentit explicar al pare.

La tia Antonieta es casà a la barriada de Santa Clara amb un xicot que es deia Alfons Calvet Lluch. Crec que la família eren masovers al Mas Planas, casa que ara no existeix, situada al darrere del monestir. La tia anà a viure amb la família del seu home com a jove o nora.

Sempre havien explicat a la meva mare que quan es casà la tia Antonieta, la meva mare no la coneixia, la que amb el temps seria cunyada. El casament de la tia fou sonat. Deien “la filla del boteller ha fet sort”. Entrava per jove en una casa que si bé no eren rics al costat de la dels meus avis, que només devien tenir el que portaven al damunt i poc més, era fer sort en el dir de l’època.

La botiguera de queviures que havia estat al carrer de Sant Maurici, que es deia Teresa (Tereseta) Prim, dona vídua amb una filla de nom Encarnació, havia explicat a la mare una mica del casament de la tia Antonieta. Li deia que el dia del casament feia molt goig. El vestit al davant hi portava i hi lluïa un bon escot, objecte de miraments i de comentaris.

Els avis aquell dia no devien cabre a la pell. Casaven la primera filla, si bé no era la gran de tots els germans, perquè la gran era la tia Trinitat, per a tothom la Trini. Aquesta en els seus bons temps seria el terror de Santa Clara. Si el dia del casament a més de casar la filla feia sort, que més volien, els pobres avis!

D’aquest matrimoni, en nasqué un fill, el cosinet Peret. La tia, com ja he dit, entrà per jove, cosa llavors molt natural. Entrà a viure i a conviure amb la família del marit. Es veu que a la casa hi havia força gent, cunyades, que entre tots li feien la vida impossible, a la pobra tia que havia fet sort en el casament, arribat a l’extrem que se’n tornà a viure a casa amb els pares i els germans i amb el seu fill Peret.

En aquells anys això no es donava gaire a fer, però es donava, si bé era considerat com una desgràcia. Al meu pare li havia sentit a dir que a la seva família n’hi havia una de desgraciada, la seva germana i tia meva.

Normalment, en aquest casos extrems com el cas de la tia, la noia que de casada intentava tornar a casa dels pares, d’ on havia sortit, aquests la rebutjaven, li recordaven que tingués paciència, que aguantés, que era allà a la casa on havia entrat on havia d’estar.

D’aquest casos, de retornar a casa, en sé dos, en aquells anys o temps de la meva tia, potser encara més endarrere en el temps, els dos a la mateixa barriada.

El primer l’havia sentit explicar a l’Amàlia Casasayas Cucurella, dona que morí quasi centenària amb una memòria envejable. Vivia al carrer Vell de Santa Clara, coneguda per la cartera, ja que el seu germà, solter com ella, havia fet sempre de carter.

En aquest carrer hi vivia la família coneguda com a cal Mitger Ric, família Bacardit. El fill de la casa, Maurici Bacardit Ferrer, es casà amb la Margarida Ribas Palà, i aquesta entrà per jove.

La Margarida era de la casa coneguda per cal Pauet, família Ribes, casa situada en aquells anys davant de les Germanetes dels Pobres i de l’ església de Sant Bartomeu, avui església desapareguda durant la revolució del 1936. La casa on vivia la Margarida encara hi és, però no els propietaris d’abans, una família de res diari, del rosari i molt devots de la Divina Pastora, la patrona de la barriada.

La Margarida, la jove de la família Bacardit, havia tingut bastants fills, com era costum en aquells temps. La jove es queixava que només tenia el treball de portar-los al món, i just arribar els prenien les cunyades, ties que hi havia solteres i que a ella, la jove, ningú la planyia. Estiu i hivern a rentar al safareig, els hiverns amb aigua freda, feixos de roba. En una paraula, que li feien la vida impossible.

La veïna esmentada, l’Amàlia, deia que la jove de cal Mitger Ric, la Margarida, un bon dia cap al vespre se’n va anar a casa seva, avorrida, per intentar quedar-s’hi. Els pares li van dir: “Marxa d’aquí, ja no és casa teva, és allà on has entrat com a jove on has d’estar-te. Tingués paciència, amb la severa advertència que ningú s’assabenti del pas que has fet avui”.

D’aquesta família de cal Mitger Ric en sortiren monges del monestir de Santa Clara i un jesuïta, ara tots morts. Un nebot d’aquest, un jesuïta de nom Maurici, encara viu a Bolívia, uns anys més jove que jo.

Un altre cas me l’explicà a mi el propi fill, excompany de treball, Marcel·lí Corrons Oller, de cal Catllà, del Nou de Santa Clara. La mare d’aquest li explicà pocs anys abans de morir que també ella entrà per jove en una casa de molta gent i pagesos, amb més dones que homes, i que se’n tornà a casa seva a Sant Salvador de Guardiola d’on era filla. Hi anà també amb el seu fill, llavors un nen petit. A casa seva la rebuda i la resposta fou igual que la de l’ anterior cas, que ningú en sabés res.

La meva tia Antonieta no fou rebutjada pels seus pares, els meus avis paterns. Va tenir més sort que els dos casos anteriors i possiblement altres casos que no s’han sabut mai. La tia fou rebuda i acceptada juntament amb el fill, el cosinet Peret. Això sí, el fet dins la família fou considerat una desgràcia, cosa que no he sabut si arribà gaire a afectar la meva tia.

En una separació no saps mai qui té raó, on comença i on acaba la d’un i la de l’altra, però en el cas de la tia Antonieta crec que la culpa fou d’ ell, l’Alfons o Alfonso com li deien. No hi hagué divorci perquè no existia, ni tampoc separació o anul·lació oficial. D’aquest home he de dir, de l’oncle Alfonso, home que no vaig arribar a conèixer mai, que les meves ties li deien el calçasses.

La tia i el seu fill Peret no sé quina edat podia tenir quan anaren a viure a casa dels pares i avis, no recordo si a cal Moliner, al segon pis de la casa on havia sortit la tia per casar-se i entrar per jove a cal Planas o bé ja tots vivien al carrer del Peix.

No vaig conèixer mai els meus avis paterns. Quan al pare anà a fer el servei militar a l’ Àfrica en temps de guerra, era de la lleva del 23, els seus pares eren morts.

Sí que sé que vivien a la dita casa cal Moliner, al segon pis. El propietari deien que era un home molt meticulós, primmirat, en Josep Bayés Serra, al punt que si un carro s’aturava davant de la casa i les rodes fregaven la vorera es queixava i feia retirar-lo.

Jo, les ties sempre les vaig veure viure al carrer del Peix, carrer situat sota el convent de Santa Clara, carrer per a mi de bastants bons records d’infantesa. El pare tant el meu germà com a mi ens hi portava sovint. Jo coneixia tots els noms de les cases.

Cal Manel del Pauet -aquest Manel enviudà  tres vegades i tres vegades és casà- era la primera casa en entrar al carrer, ca l’ Agneta, cal Porcater, cal Quid, amb les noies la Mª Dolors, la més petita més o menys de la meva edat, cal Cigarro amb el nen Francesc (Cisquet) Perramon Vilardell, nascuts tots dos l’any 1931, ca l’Aragó, propietaris de la casa on vivien les ties, al costat ca l’Avel·lina, mare de l’ artista pintor Josep Vila Closas, on ell i la seva germana van néixer; la darrera casa, aquells anys cal Mitja Armilla, de nom Arnau amb la seva dona Rita.

Les ties vivien en una casa de planta baixa pel davant i pel darrera, pel desnivell de terreny, hi havia un bon terrat amb una preciosa vista de la Seu, la Torre de Santa Caterina, l’estació del Nord amb els trens anant i venint, tant els del Nord com els dels Catalans, aquests més propers. Jo de petit m’hi embadalia en veure’ls passar.

Aquí, en aquesta casa i pis, sempre hi havia vist les ties, i aquí vivia el cosinet Peret, fins que fou cridat per anar al front. Com he escrit en començar, no tinc cap record físic d’ ell. Sí que recordo, seria cap als anys de la república abans d’esclatar la revolució, que hi hagué a Manresa una explosió amb víctimes mortals en una empresa, em penso que cap a la zona de la carretera de Vic.

Hi hagué un enterrament o manifestació que amb els de casa anàrem a veure al carrer de Guimerà. Recordo molta gent que anaven passant per davant nostre. Per la meva edat i estatura només recordo veure cames. Nosaltres, amb els pares, érem a la vorera. Hi hagué un moment que els pares digueren: “Mira, el Peret!”. Els de casa em van dir: “Mira, el cosinet!”, però la veritat és que no veia més que homes i més homes que en fila horitzontal anaven passant.

La mare m’explicava que el cosinet venia a casa a tallar-se els cabells. El meu pare de jove i encara solter havia fet de barber i per a la família i alguns coneguts gairebé en va fer tota la vida.

Segons la mare, venia a casa el Peret, nebot del pare. El meu pare el renyava perquè el Peret es veu que s’enraonava amb el seu pare, cosa fàcil de fer perquè no vivien a gaire distància i es devien trobar pel carrer.

M’explicava la mare que un dia el pare del Peret li va demanar si portava rellotge i aquest li va dir que no, que no en tenia. El seu pare li va dir que ja n’hi pagaria un. El Peret ho va dir a la seva mare, la tia Antonieta, i aquesta no esperà pas que el seu pare l’hi pagués. Ella li comprà el millor que trobà.

També havia sentit dir que el pare del Peret es féu una casa, casa que avui no existeix. Penso que era de planta baixa i jo la situaria en el que avui és carrer de Sant Eloi, a l’altre extrem de la ciutat, on anà a viure la família una vegada deixaren la masoveria de cal Planas. Algú digué a l’ Alfons “Tu? Fer-te una casa?”. Ell contestà: “ És que tinc un fill!”.

La tia Antonieta, mare del cosinet Peret, no havia deixat anar mai el seu fill a la Cova amb els jesuïtes, a les congregacions dels estanislaus els petits i dels lluïsos els grans, per por que els jesuïtes li prenguessin el fill, o que el seu pare se’l fes seu. No fou ni per als uns ni per als altres.

La mare m’havia dit alguna vegada que jo tenia un oncle a Manresa i que no coneixia, que es deia Alfonso. Fins dues vegades me l’ havia ensenyat anant amb la mare pel carrer. M’havia dit: “Veus aquell home? És el teu oncle Alfonso”. He de dir que de les dues vegades que em va dir això la mare, jo només veia un home i encara d’esquena; no el vaig arribar a conèixer mai.

El cosinet Peret treballava a la Farmàcia Esteve, la centenària farmàcia de la Plana de l’Om. Sempre he pensat que era un xicot estudiós. Conservo d’ ell un petit diccionari castellà – català, una ortografia catalana que a les darreres planes hi ha el cant espiritual de Maragall, poesia que en aquest llibre vaig llegir per primera vegada -m’agradà molt i fins la vaig aprendre de memòria-. Guardo també d’ ell una brúixola i també una novel·la de què em vaig desprendre fa molts anys i que tenia per títol “Flor de Mayo”.

No sé el cosinet a quina escola o acadèmia havia anat. Anés on anés estudiava comerç o la teneduria de llibres. Recordo que el primer dia d’anar-hi jo a l’Acadèmia Calvet per fer també comerç, vaig portar fulls de comptabilitat en la clàssica lletra (redondilla) i el mestre, un tal Plàcid Uró, em va dir d’ on havia tret això. Li vaig dir que era d’un cosí meu. Llavors va dir-me: “ Devia anar a aquesta mateixa acadèmia del senyor Josep Calmet Safont, perquè aquest caràcter de lletra el fèiem nosaltres”. Li vaig dir que el meu cosí anà a la guerra on va morir. Em preguntà pel seu nom, l’hi vaig dir i va dir-me: “Aquest nom em sona, però no puc recordar qui era”.

Abans de començar l’escrit he fet una visita a la meva cosina germana Antonieta Soldevila Turà, la darrera botellera de Santa Clara, barriada on viu i va néixer. És cinc anys més gran que jo i va conèixer el cosí Peret. Aquesta cosina va tenir cura de les tres ties fins a morir i encara guarda un retrat del cosí, i m’ha dit això del Peret: que el nostre cosí marxà al front que feia bon temps, que era un xicot alt. Que marxà de casa vestit de paisà ben equipat. Que era de la lleva del biberó. Que treballava a la farmàcia Esteve i que els de la farmàcia van dir a la seva mare, per a nosaltres la tia Antonieta, que es bellugarien per fer-lo tornar a casa al més aviat possible. Segons la cosina els de la farmàcia no van fer res. El que jo no sabia era que el nostre cosí germà era d’idees polítiques esquerranes.

El Peret no tornà mai més. Morí al front de l’Ebre. Segons la cosina, la mare del Peret, la nostra tia Antonieta, anà a Fraga a veure el capità de la companyia a què pertanyia el seu fill, que no s’hi presentà com a mare, sinó com una tia. El militar li va dir que el Peret era mort i que ell no ho va veure, però que ho sabia pels seus companys que el van veure morir, que feia de llister, portava partes.

La meva mare havia acompanyat més d’una vegada la mare del Peret a veure endevinadors o somnàmbuls i aquests veien el Peret, el seu fill, viu, que tornaria a casa. Un d’aquest endevinadors, segons la mare, vivia en unes cases del Cometa a sota del carrer dels Tres Roures.

El meu pare també va haver d’anar al front, això ja a l’ any 38, i acabà en un camp de concentració de Miranda de Ebro. La mare aprofitava d’anar amb la cunyada a l ‘endevinador per saber coses del pare, però el pare enviava cartes.

Aquests endevinadors, aquells primers temps en què hi havia tanta gent perduda, esgarriada, i els somnàmbuls proliferaven, feien quartos en diners o en espècies, segons les famílies. El desconsol per la no tornada del Peret i la pèrdua de tota esperança fou gran.

Recordo que mentre amb el meu germà jugàvem, i alguna vegada amb un altre nen, en aquell pis de planta baixa del carrer del Peix, on vivien les ties, la tia gran Trini, el tiet Badó (Salvador Victori Clapers), la mare del Peret (tia Antonieta) i la tia petita Engràcia (Gracieta), les ties, sobretot la mare del cosinet i la tia petita, ploraven a llàgrima viva, plora que ploraràs.

Aquest desconsol creà un problema. Les ties vivien i compartien pis amb la tia gran i el seu home, matrimoni sense fills. Ells també sentien la mort del seu nebot Peret i fins potser en certa manera el tiet Badó li hauria fet de pare, al pobre Peret. El tiet era l’únic home cap de casa, però mai no tindrien el sentiment de la mare, la tia Antonieta.

El tiet Badó ja de temps, abans d’esclatar la guerra, que tenia un aparell de radio, cosa no gaire normal llavors. Eren moltes les cases i famílies que no en posseïen.

El tiet volia engegar la radio que per això el tenien, per sentir música i ja l’havien armada. Això creà problemes i tensions entre el matrimoni i les altres dues germanes, i fins arribaren a separar-se.

Les ties Antonieta i Gracieta anaren a viure en un tercer pis de la carretera de Vic, en una casa on als baixos hi havia la botiga de “Magin Bruguera” de venda de licors, especialment “Licor Ginesta”, “Anís Cardoner” i “Coñac Bruguera”, en una escala fosca i de cargol. Hi visqueren uns quants anys sense posar els peus al carrer del Peix. A poc a poc hi van tornar a anar, però elles dues continuaren vivint en aquell tercer pis sota teulada.

La tia Antonieta, d’una fotografia petita del seu fill, n’encarregà una de gran a la fotografia Òrrit, situada a la plaça Major o de l’Ajuntament, en aquells anys i temps (Plaza de los Mártires). En aquella casa de fotografies  generacions de nuvis s’hi retrataven.

La fotògrafa era una senyora al primer pis, però als baixos hi havia i encara hi continua havent una gran entrada. A la part dreta hi havia al llarg un gran aparador. La majoria de retrats eren de nuvis, i també un aparador petit no fix de soldats de la propera caserna del Carme.

Ja hem dit que a la casa de la fotògrafa hi havia una gran portalada. Generacions de matrimonis amb fills petits hi entraven per la por a les tronades del pirotècnic manresà Josep Vilalta Sala, que els dos dies de festa major, 30 i 31 d’agost, s’hi feien. També en un dels pisos de la casa hi havia  la consulta del popular metge de família i cirurgià  Amand Redondo Bonvehí i també generacions havien pujat l’escala de la casa per anar a cal metge Redondo.

En aquesta fotografia la tia Antonieta, mare del Peret, hi anà a fer una gran fotografia amb un bon i bonic marc que estigué força temps exposat. A la fotografia hi havia la inscripció El joven Pedro Calvet Soldevila, que murió a los 18 años.

La tia Antonieta i la fotògrafa, la propietària de la Fotografia Òrrit, es feren força amigues. Aquesta senyora de la fotografia també vivia separada del marit, situació que tot i existir en aquell temps no era moneda corrent com en els nostres dies.

El pare del biberó Peret s’assabentà que a ca l’ Òrrit, com tothom en deia de la fotografia, hi havia un retrat del seu fill. La plaça gran era molt visitada. Hi havia el mercat municipal diari i a ca l’Òrrit tothom hi anava a ficar el nas per veure les fotografies.

El pare del Peret, no content de veure la fotografia del seu fill, demanà a la fotògrafa si n’hi podia fer una. La senyora li va dir que ella no l’hi podia fer sense el consentiment de la seva clienta, però que ella ja hi parlaria per si donava la conformitat. La tia Antonieta hi accedí sense fer-se pregar.

Les ties Antonieta i Gracieta, mentre visqueren al pis de la carretera de Vic, sempre van tenir al menjador, que es trobava just a l’entrada, la fotografia penjada del cosinet. La tia Gracieta deia que cada vegada que havia de sortir tirava un petó a la fotografia i li deia “Adéu fill!”.

La meva cosina Antonieta que més convisqué amb les ties i va tenir la paciència de cuidar-les fins a la mort, em deia que cada any quan s’apropava Sant Pere, el 29 de juny, sant del seu fill, la tia s’ho passava molt malament.

Anant el meu pare, poc després de jubilar-se als anys 60, a veure les obres de reestructuració i abaixament del pont de l’estació que s’havia construït més alt del nivell de carretera i havia quedat inviable per al transit rodat -l’obra d’anivellament que es va realitzar en temps de l’alcalde Ramon Soldevila Tomasa, que a més de batlle era diputat d’obres públiques a la Diputació a Barcelona- …el pare entre els badocs que anaven a veure les obres es trobà un home i es posaren a enraonar i parlant, parlant entre ells es reconegueren i els dos es van dir que eren cunyats; fins deia el pare que l’ Alfonso li preguntà per la tia Antonieta, ho sigui la seva dona.

El pare anava molt sovint a veure les seves germanes, almenys les dues Antonieta i Gracieta, que havien deixat el pis de la carretera de Vic i vivien amb la neboda i cosina germana meva. Un dels dies dels molts que hi anava la tia Antonieta li va dir: “Pepitu, no en saps pas cap d’ home?”. El pare sorprès li va dir: “De què ve això?”. Ella li va dir: “És que sóc vídua, ara ja puc tornar-me a casar”. Havia mort el seu home i oncle meu.

L’ Alfons Calvet Lluch morí el 18 d’ agost de 1969 als 80 anys. Havia nascut a Castellfollit del Boix.

La tia Antonieta morí el 19 de gener de 1973 a l’edat de 81 anys. Havia nascut a la Colònia Sedó, municipi d’ Esparreguera.

La cosina em deia que un dia acompanyant la tia al metge del cor Dr. Corrons aquest li havia dit que la tia tenia un cor molt consumit.

Parlant en una ocasió amb el pintor i artista Josep Vila Closas, li vaig recordar que ell havia nascut al carrer del Peix al costat mateix de la casa que havia viscut el Peret i ell va dir-me que era un xicot que prometia molt.

També Vila Closas va dir-me que la seva mare, per a mi la tia Antonieta, es gastà molts diners en endevinadors i tot i sabent que el seu fill era mort.

En Vila Closas també em va dir que des del front el Peret li havia escrit algunes cartes, que ell, en Vila Closas, sabia que havia mort per companys seus que en acabar la guerra encara hagueren de fer el servei militar i durant molt de temps no tornaren a casa a la vida normal. Aquests mateixos xicots li havien dit a ell que el Peret l’havien vist morir.

El meu pare, Josep Soldevila Castelló, morí el 31 de juliol de 1972 a l’edat  de 69 anys. Havia nascut a Manresa. Dels sis germans era únic nascut a Manresa.

La tia Engràcia (Gracieta) morí el dia 2 octubre de 1972. Tenia 72 anys i havia nascut a la Colònia Sedó, municipi d’ Esparreguera.

Al funeral i enterrament del pare no hi havia cap tia. Les ties Antonieta i Gracieta ja estaven al llit malaltes de càncer. La tia gran no sé per què no va venir.

La gran, la tia Trinitat (Trini), morí el 7 maig de 1981 a l’ edat de 89 anys. Fou la primera d’arribar al món i la darrera de marxar-ne. El seu caràcter fort li ho devia impedir.

Recordo d’aquesta tia, entre les germanes anomenada la gran, que va assistir a l’ enterrament de la seva germana, la tia Gracieta. Una vegada enterrada la van acompanyar on hi havia el seu germà, el meu pare i del meu germà. Era al carrer de Sant Jaume en un nínxol de lloguer. No va poder ser enterrat al de casa la mare perquè només feia vint mesos de la seva mort.

Ensenyant a la tia on hi havia el pare, la tia Trini amb el seu caràcter fort i autoritari, aixecant la veu i mirant al lloc, va dir: “Pepitu, ja hem portat la Gracieta”. El que no recordo és si el pare li contestà.

Fins aquí el record d’aquest cosí germà. A casa ens havien acostumat tant al meu germà com a mi a dir cosinet Peret, mort víctima d’una injusta guerra com són totes les guerres a la flor de la joventut. Ara fóra un home vell, retirat, jubilat com sóc jo i tants.

Tot ja és història i tots ja han passat, el meu pare, les ties i el cosinet Peret. Menys aquest, que Déu sap on són les seves despulles, les dels altres reposen al cementiri manresà. Que amb Déu estiguin.

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat