El cinturó de ferro més famós va ser el del nord, el de Bilbao. També el més poc efectiu. Durant la darrera Guerra Civil, la ciutat de Bilbao es va protegir amb una línia de defensa a l’estil de la Maginot francesa o de la Sígfrid alemanya, encara que molt més modesta. No va servir de res perquè quan van arribar els rebels disposaven de la informació total de l’enginyer que les va projectar, Alejandro Goicoechea. L’artilleria franquista no va tardar gaire en violar amb precisió les defenses que tanta fama i renom havien obtingut, abans de caure fàcilment davant del informats rebels.

Manresa, però, també tenia un “cinturó de ferro”, no pas per defensar-se sinó per circular el ferrocarril. Si ens mirem un plànol de la ciutat de Manresa, de principis del segle XX hi trobarem una circumval·lació de vies de ferrocarril que des de l’estació de Manresa Alta circumdava la població pel nord i per l’oest fins a l’estació de Manresa Riu, ja al sud, on ara hi ha les “Carpes del Riu”, travessant el Cardener per finalitzar a l’estació del Nord, al costat dels trens que arribaven de Barcelona i partien (alguns) cap a Lleida i més enllà i vicecersa. Aquest traçat tenia una parada al “apeadero” (baixador), que estava situat al carrer de l’Alcalde Armengou, prop del bar “La Pineda”. En estar situat molt cèntric era el punt on més persones agafaven el tren, primer cap a Berga i Guardiola de Berguedà i més endavant, quan es va comunicar la via cap el sud fins a Martorell, cap a Barcelona o el Baix Llobregat. Ara l’abaixador està situat al principi del carrer de Sant Josep, al costat de l’Institut Lluís de Peguera, també cèntric. Però la via des d’aquest punt fins el riu va desaparèixer els anys 60’s del segle passat, de la mateixa manera que ho va fer el tram entre Manresa Berga i Guardiola, restant just fins a Sallent per al transport de potassa i amb un traçat lleugerament diferent que es va fer més endavant quan Albert Vilalta era conseller de la Generalitat del Pujol. Cal destacar que aquest nou traçat està previst per fer-hi doble via. Ja ho veurem (o no). També s’ha mantingut el traçat de Manresa a Súria per al conducte de les sal potàssiques fins al port de Barcelona.

El ferrocarril va anar en paral·lel amb la industrialització. Eren elements complementaris. La important industrialització de Manresa, amb fàbriques a la vora del riu i altres amb energia de vapor, abans de l’electrificació, van suposar una alta producció que ja no podia ser traslladada amb carros i cavalls. Les noves accions en les comunicacions ferroviàries a Europa permetien el trasllat de moltes tones molt de pressa d’un lloc a l’altre. És el que necessitaven les industries de Manresa –i de tot arreu- per rendibilitzar les seves altes produccions.

Després de la darrera guerra civil la línia que embolcallava la ciutat, la del “Catalans”, va començar una tèbia decadència, coincident amb la millora del servei per carretera. El traçat de les vies –per Sallent, Navàs, Puig-reig i Gironella, passaven pel mig del poble- i el seu desenvolupament s’havia fet amb la llei del mínim esforç econòmic: pocs túnels, ponts i trinxeres, radis de corba molt petits, sempre cercant l’economia en detriment de la velocitat. Això va conduir a uns combois lents i poc segurs que va induir finalment al seu tancament perdent la lluita enfront de la carretera. Els autobusos i els camions guanyaven la batalla. A finals dels anys 60 del segle XX es procedia al tancament del baixador de “La Pineda” i del traçat cap a Berga, més enllà de Sallent; es va tancar l’any 1972 entre Olvan (Berga) i Guardiola i el 1973 entre Berga i Sallent, deixant definitivament el transport de viatgers i de mercaderies.

El traçat que envoltava la ciutat a principis del segle XX ja no era perifèric i es va incrustar en el desenvolupament de la trama urbana. El seu aprofitament era impensable econòmicament com a tramvia urbà, ja que la única solució viable era fer-lo subterrani i això valia molts diners. Els motius que van justificar (econòmicament) els traçats de les línies de ferrocarrils eren les fàbriques, tèxtil sobre tot, i les mines. El transport de persones va ser una “propina” que no sortia a compte més enllà de la meitat del segle XX. Ara aquests centres econòmics ja no justifiquen inversions colossals. Els nous centres econòmics potser vindran del turisme i de les estacions d’esquí, això sí, si es pot fer el desplaçament entre la ciutat comtal i el Pirineu amb menys de dues hores.