Retalls de la memòria

El Cercle Artístic de Manresa que vaig conèixer (1960-1975)

 

a)- Una mirada enrere

 

Per transmissió oral dels protagonistes, sabem que el primer Cercle Artístic va néixer el 1924 als locals de “La Gàbia”1, fruit d’una tertúlia d’artistes que tot sovint s’hi trobaven. Segons els que ho van viure, el propietari els va proposar que li decoressin el local; a canvi, ell els deixaria un espai per les seves reunions i activitats. I així va ser: l’Evarist Basiana (1893-1967) i el Lluís Uró (1903-1938) van pintar-hi murals2 a les parets. El local en préstec, era un altell on s’hi pujava per unes escales. Allà hi van instal·lar un estudi, on s’hi reunien i hi feien activitats: classes de dibuix amb models masculins i femenins, per exemple. Va ser en aquell racó de “la Gàbia”, doncs, on va iniciar-se la història del Cercle Artístic de Manresa.

Com no podia ser d’una altra manera, la Guerra Civil ho va esbarriar i escombrar tot. I no es va reprendre res, fins que aquesta va acabar i les coses van retornar, molt lentament, a una altra mena de realitat, però.

Tanmateix, en aquesta represa, hi va haver una divisió radical entre els artistes plàstics de la Manresa de la Postguerra. El conjunt dels que no estaven d’orgues; i que s’emparaven en aquella frase, atribuïda a Isidre Nonell i Monturiol (1872-1911), de “jo pinto i prou”. I els que no volien deixar de banda, la seva formació i arrelament en l’esperit republicà i catalanista d’abans de la Guerra; aquests, a més d’esculpir, pintar i dibuixar, maldaven per cercar formes coherents amb les seves velles maneres de pensar. El primer grup, van recrear de nou el Cercle Artístic; i, per fer-ho, van rellogar un espai als locals de la Casa Navarro Aragonesa, que hi havia al Passatge Vilaseca i Garriga3. I dels segons, igualment a partir d’una tertúlia4, en va néixer el famós Gremi de Sant Lluc5.

Els artistes que es van agremiar sota la protecció, mai tan ben dit, del patró de metges i artistes Sant Lluc, varen ser: Anselm Corrons i Perramon (1902-1994), Joan Vilanova i Roset (1908-1990), Estanislau Vilajosana i Guilà (1913-1991), Joan Vilaró i Llach (1918-1976), Josep Vila Closes (1921-2005) i Ramon Salisi i Bonastre (1921-2008). I dels metges que formaven part d’aquest col·lectiu, anomenaria, per la importància que van tenir pel Cercle Artístic, ja que en van ser uns bons presidents: el Dr. Alfons Peidro Montllor (?) i el Dr. Antoni March Salas (1923), però també el Dr. Simeó Selga i Ubach (1914-2010), el Dr. Ramon Llatjós i Planas (1914-2000) i altres metges. Assistien a la tertúlia, igualment, altres persones no artistes ni metges, com l’advocat Didac Baget i Firmat (1900-?), que el recordo, especialment, perquè en una visita que li vàrem fer, tenia al seu despatx, situat a l’edifici de ca la Buresa, un quadre de l’Eliseu Meifren i Roig (1859-1940)6 que ocupava tota una paret, dels més bonics que he vist mai; també en tinc un bon record perquè, en una de les meves primeres exposicions, em va comprar un quadre del “Carrer Codinella”.

 

b) – Els artistes més importants del Gremi

 

L’Anselm Corrons, tot i que el vaig tractar poc, el recordo, de quan ell devia tenir entre cinquanta i seixanta anys dels noranta dos que va viure, amb els cabells blancs lleugerament ondulats. Va ser molt respectat i estimat pels ciutadans en general i pels seus amics i col·legues del Cercle Artístic, del Gremi i de l’Orfeó Manresa, i d’altres ambients on es va moure.

Tenia una botiga de decoració; fou un bon professional, molt sol·licitat i valorat per decorar comerços i habitatges. Tanmateix, en la seva joventut es va prodigar, com a un excel·lent dibuixant que era, en revistes catalanes com “L’Esquella de la Torratxa” i “la Campana de Gràcia”.

Amb una sàtira més amable, a mi els seus dibuixos em rememoren els d’en Francesc Xavier Nogués i Casas (1873-1941). M’atreveixo a dir que l’esperit de les il·lustracions de Corrons, casaven perfectament amb el del Gremi7. Un bon exemple d’aquesta afirmació, són els dibuixos que va fer per il·lustrar “Un Llibre verd” (Visió parcial de Manresa)”, escrit pel seu íntim amic Vicenç Prat i Brunet (1902-1957)8.

Si heu tingut ocasió de contemplar les il·lustracions de “L’angelet que no reia”, rondalla infantil de A. R. Grau (Edicions Policrom, Manresa 1955), les dels quatre volums del “Cançoner Català”: “D’amor” (1980), “Nadales” (1981), “Cavalleresca” (1982), “Religioses” (1983), o les de “Dibuixos d’una època” (1985) (Editats per la Llibreria Sobrerroca); o us ha caigut a les mans el magnífic treball de l’Isaac Bosch i l’Annabel Sardans, realitzat en el llibre “(Re) descobrir Vilanova” (Edició Ajuntament de Manresa, 2009), o el més recent “Joan Vilanova Roset. El personatge i el seu entorn”, escrit pel seu fill Joan Vilanova i Lleonart (Zenobita edicions, 2018), us haureu adonat de l’excepcionalitat de l’obra i de la vida de l’estimat prohom manresà Joan Vilanova.

Joan Vilanova va ser l’home clau del Gremi de Sant Lluc i l’ànima de les activitats que el col·lectiu va dur a terme. Era un gran conversador, original i una persona difícil de catalogar, amb una muntanya de divertides anècdotes sobre la seva esquena. Va ser un dibuixant fora mida, amb una memòria visual extraordinària. Un veritable humanista, digne fill de la Renaixença tardana: a més de dibuixar i gravar9, llegia molt i escrivia les divertides auques teatralitzades que els del Gremi representaven.

L’any 1974 vaig fer una exposició, als locals del Cercle Artístic10, que vaig dedicar als pintors i dibuixants manresans, amb una selecció de retrats de personatges del món de les Arts Plàstiques Manresanes, entre els quals hi havia el del Vilanova. Acabada l’exposició, vàrem muntar un àpat i, com que les obres les vaig regalar a cadascun, ells em van sorprendre amb un valuós regal: un àlbum on hi havia les fotografies de les pintures, amb una dedicatòria escrita per cada un al peu de cada imatge; i tot plegat, encapçalat per un bonic escrit del Joan Vilaró, posat a la ploma en lletra gòtica per en Ramon Salisi. Vilanova em va escriure la següent dedicatòria, amb el seu típic sentit de l’humor: “Aqueix home del retrat que hi ha aquí sobre, és el millor dibuixant del món, i dóna testimoni d’afecte, admiració i agraïment a l’autor de dit retrat, que també és el millor retratista del món, i de la lluna. Per sempre amics”.

Els darrers anys de la seva vida, a penes sortia de casa o, com a màxim, donava un vol per la plaça de l’Excursionista, sota mateix de casa seva. Jo, de tant en tant, l’anava a veure, quan tenia una bona estona disponible, perquè li agradava molt parlar i ser escoltat. La darrera vegada que el vaig visitar, vaig fer-ho acompanyant Mn. Josep Junyent i Rafart (1930-1993) que era un bon amic seu. Ja estava al llit, dia i nit, i molt cansat de passar-ho malament. Tenia una malaltia molt greu al fetge.

Algunes anècdotes que el defineixen: Mn. Junyent va fer alguna conferència sobre el Concili Vaticà II (1962-1965), en una d’elles, Vilanova el va anar a trobar i li digué: “Mossèn, us he ben entès, resulta que els que érem ovelles negres, ja no ho som, o no tant”… O, aquesta altra: ell, durant la Guerra Civil, va tenir el càrrec d’oficial de l’exèrcit republicà, tanmateix, durant la resta de la vida va ser absolutament contrari als militars. Cada vegada que llegia als diaris que se’n havia mort un, arreu del món, es fumava una faria. Si el militar era espanyol, es fumava un havà.

A mi, acostumava a recordar-me que era l’únic que havia fet quedar bé a Mn. Junyent, perquè la majoria que havia casat, es van anar separant al llarg del temps…

Era un amant dels animals; sempre havia tingut gos i gats a casa. No suportava ocells dins de les gàbies, moltíssimes vegades, entrava a les botigues que en venien, els comprava i els deixava en llibertat.

En molts moments de la seva vida, sobretot els darrers, va tenir al seu entorn, “garses” i “corbs” que li feien la gara gara, interessadament, per si podien arreplegar alguna obra seva. Tampoc l’Anònima, on havia treballat, ni la Caixa de Manresa, que pel treball del Cançoner l’hi havia promès “l’oro i el moro”, es van portar gens bé amb ell.

De totes maneres, en Vilanova era molt fet a la seva i una mica tossut, tot i ser una excel·lent persona.

Joan Vilaró va tenir molta importància en la meva vida. Si el Venanci Vers va ser-ho en els meus inicis i l’Estanislau Vilajosana fou el meu mestre, Vilaró ho va ser perquè, inconscientment per part d’ell, em va servir en safata el descobriment de la meva vocació de mestre; tot i que ja la devia portar a dins, perquè vinc d’una llarga família de mestres, per la part del meu pare.

Resulta que en Vilaró, anava a l’Acadèmia Catalunya a fer el dibuix i les plàstiques en general; vet aquí que els darrers dos anys de la seva vida, fins que va morir, no va poder seguir aquesta feina per causa d’una llarga malaltia; i ves per on, va dir al senyor Ramon Cornet i Arboix (1925-2004), que era el gerent d’aquella acadèmia, que m’ho demanés a mi. I així va ser, tot i que treballava a la meva fonda, durant dos anys vaig anar, a les tardes, a aquella acadèmia a ensenyar dibuix, fang i pintura. Jo no tenia cap títol, en aquell temps anava així, a part del Peritatge Mercantil que no em va servir de gran cosa; i aquella experiència, doncs, em va motivar a fer tots els possibles per entrar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi11.

Joan Vilaró va ser el crític i comentarista d’art dels diaris de Manresa d’aquells anys12. Era molt discret, perquè si no podia dir-ne res de bo, no en deia res; el seu silenci, doncs, significava que les obres en qüestió, no l’hi havien agradat. De jove havia col·laborat en la “Revista de Occidente” que va fundar i dirigir, de 1923 a 1936, José Ortega y Gasset (1883-1955).

Fou un filòsof i n’era un veritable prototip, perquè era reservat, seriós i gairebé sempre estava concentrat i abstret.

Com a dibuixant i pintor, el seu problema era ser massa teòric. Coneixia tan bé tots els estils pictòrics, que era capaç d’imitar-los quan volia o li convenia. Per aquest motiu les seves obres li naixien fredes, mancades de personalització i d’inspiració.

Del Josep Vila Closes, diria que va ser un dels personatges manresans més populars, des de la seva joventut fins que va morir. Perquè arreu per on passava, es feia notar. Sempre el vaig veure semblant a la imatge que tenim de Sant Pere, ja que el Vila tampoc coneixia les mitges tintes; sempre era a tot o a res, la jugada: o l’encertava de ple o ficava la pota fins als genolls.

No s’oblidava mai d’anomenar els seus mestres, citava en primer terme a l’Evarist Basiana i Arbiell (1893-1967), però també al solsoní Tomàs Boix i Soler (1886-1951). Va formar part, possiblement, de la darrera generació que estimaven, respectaven i reconeixien la labor dels seus mestres.

D’adolescent, en una baralla, o jugant entre companys, una canya li va malmetre la retina i va quedar cec d’un ull. Per acabar-ho d’adobar, els darrers anys, l’ull bo li va portar molts problemes amb el llagrimall. Ell però no va defallir mai; tenia una força de voluntat diamantina.

De jove va formar part del “Grup del Remei”; el centre del qual el tenien en unes golfes que van llogar al n. 19 del carrer Remei de Dalt. A més d’ell, hi havia el Ramon Salisi, el Ramon Estrada13 i el Gregori Garcia14, com a més coneguts.

Es va mantenir fidel al seu estil primigeni, tota la vida. Segurament que va ser el pintor que més va participar en les pintures ràpides d’arreu del país. Sabia fer-se estimar, ja que era un bon amic i un bon company, mai et fallava: per exemple, no faltava mai a les inauguracions de les exposicions, fos qui fos el que exposava, de la seva corda o no. En els concursos de pintura ràpida o els normals, on sempre hi havia les seves rivalitats i enveges, quan en Vila treia un premi, que no era massa sovint, tothom l’aplaudia de forma sentida.

Era soci de totes les entitats manresanes, hagudes i per haver, encara que anés just de diners. Per pujar la seva família, va haver de suar i esforçar-se molt. Va tenir la sort de casar-se amb una gran dona, la Teresa Roca, amb la que va tenir-hi suport i ajuda durant tota la vida.

La seva obra és molt desigual, té quadres i dibuixos excepcionals al costat d’altres de to menor o poc reeixits. I això és degut a que tenia la següent teoria: “oi que si et naixia un fill o una filla amb alguna minusvàlua important, no la refusaries? Doncs amb els quadres i els dibuixos passa igual: no s’ha de llançar mai res”. És clar, aquest pensament esborra tota possibilitat d’autocrítica.

Quan els metges li van comunicar el seu mal, i que no tenia solució, va deixar d’estar neguitós i va dir als seus familiars que ja s’imaginava, després de la mort, volant pels camps i per sobre dels milers de paisatges que havia pintat.

La manera de ser d’en Ramon Salisi, es diferenciava, en molt, de tots els artistes de la seva generació. Per això, de jove no va ser gaire comprès pels seus coetanis. El meu mestre, per exemple, deia: “quan tots anàvem per feina, a pintar a l’aire lliure, el Salisi s’asseia, tranquil·lament recolzat en un arbre, fumant la seva pipa; i així estava llargues estones pensarós, sense fer res”.

Es va casar amb la Rosa Casajoana i Niell15 (1928), filla de l’industrial tèxtil Andreu Casajoana i Simonet16. Van tenir dues filles la Sabina, que és biòloga i la Viviana que és una molt bona pianista.

Es va especialitzar en el dibuix publicitari. L’exigència amb ell mateix i, de retruc, amb els altres, el va portar a tenir càrrecs de molta responsabilitat, els quals va dirigir amb una gran dignitat i efectivitat. Primerament, al departament de publicitat de Cal Jorba, des d’on va crear iniciatives que van marcar la vida dels manresans de la postguerra. Subratllaria, l’invent de “Signe Cultural Jorba”; eslògan, amb el qual va patrocinar multitud d’esdeveniments culturals, a la ciutat i comarca, molts dels quals driblaven la censura17. Després va passar a dirigir el departament de publicitat del Banc Mercantil; seguidament, el de Banca Catalana. Així com va presidir el Centre Excursionista del Bages, on hi va fer molt bona feina; a més del tema de l’excursionisme i de l’escalada d’alta muntanya, va impulsar la secció cultural: revista, biblioteca, exposicions, etc.. També va ser vocal d’Òmnium Cultural. I, més tard, retirat del treball professional, conjuntament amb l’Andreu Descals i Codina (1938-2010), va ser l’ànima del Grup 13.

El meu amic Manel Marzo, sempre el va considerar el seu mestre. En Salisi, des de sempre, fou un fervent admirador del pintor Josep Ma. Mallol Suazo (1910-1986)18, el qual va passar a ser sant de la devoció del Manel Marzo.

Fins la seva jubilació, el Salisi, no es va prodigar massa pintant. Tenia, de jove i de gran, una llarga sèrie de notes de paisatges, excepcionals. Sempre recordaré la que tenia el Marzo al seu estudi, una vorera de riu digne d’un gran mestre.

El Salisi també escrivia poemes, gairebé sempre sonets; cada any per Nadal n’enviava un. Un cop jubilat, va editar-ne una selecció sota el títol “D’això i d’allò. Cent sonets intranscendents” (Zenobita edicions, 2008). Obviava la paraula transcendència, li tenia fòbia, no se massa el perquè. Altrament, la seva obsessió i preocupació dels darrers anys, era deixar obres i fets gravats en la història. O sigui, que no tot es perdés pel camí.

 

c) – Els pintors addictes al règim

 

També, dins del panorama de les arts plàstiques manresanes, hi havia artistes favorables a la dictadura. Tothom és lliure de pensar com vol o com pot, però aquí ens referim als que no tan sols pensaven, sinó que feien la guitza, tant com podien, als que eren contraris al franquisme.

La importància que van tenir els del Gremi de Sant Lluc, va ser el fet d’emprar la nostra llengua, públicament, sense cap mena de pors ni manies19. I, van deixar d’organitzar actes, en el moment que els van obligar a fer-ho en castellà. Aquest que citem a continuació, entre molts altres personatges manresans negatius per a la nostra terra, varen ser-ne culpables, denunciant i qüestionant als del gremi, per la seva liberalitat i catalanisme.

Bàsicament, els més coneguts, foren: Joaquin Talaverón i Solà (1905-1980), Fernando Pastor i Campoy (1918-2006) i Fernando Hurtado i Sanchís (1913-2001).

El senyor Joaquin Talaverón era germà del farmacèutic que dirigia la farmàcia del mateix cognom. Diria que “Don Joaquin” va pintar i prou; i que, en tot cas, vivia a l’esquena del seu germà.

Va exposar una vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona i una altra al “Circulo de Bellas Artes de Madrid”. Havia de ser bastant cregut, ja que va deixar en herència cent trenta sis dibuixos, ni més ni menys al Museu d’Art Modern de Barcelona, avui MNAC. Què van fer els dirigents del museu barceloní? Doncs passar-los directament al Museu Comarcal de Manresa, on estan dipositats. Al cap d’un temps d’haver-los rebut, el Museu de Manresa, en va fer una mostra amb una selecció. Els recordo com uns bons dibuixos.

El seu estil no tenia res de mediterrani, més aviat tirava a les “castelles”. Pintava bodegons molt foscos, com els de l’escola espanyola barroca: Juan Sánchez Cotán (1560-1627), per exemple.

El Dr. Fernando Pastor, era metge, pintor de paisatges i un falangista irreductible. I com a tal, va fer mala feina a persones fidels al republicanisme i a la catalanitat, com Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), al qual no va parar fins fer-lo fora de la ciutat.

El Dr. Pastor, en algun període, va ser regidor de l’ajuntament de Manresa.

Joan Vilanova, durant una bona temporada, feia un acudit d’una vinyeta pel diari de Manresa d’aquells anys, amb el seu estil elegant, al mateix temps que una mica foteta. Aquesta feina se li va acabar amb una darrera vinyeta, on hi havia dibuixats els caps grossos de la ciutat; un d’ells, era una caricatura del Dr. Pastor, que tenia fama de tenir el cap gros.

Pastor participava, normalment, en exposicions de la Festa Major. La seva pintura era d’un impressionisme fosc i escabellat.

Don Fernando Hurtado, va ser el que vaig conèixer i tractar més. Quan jo ja treballava a la Salle, sempre em pressionava perquè anés a treballar a l’institut amb ell, sense tenir les oposicions. Jo no me’n vaig fiar mai, perquè ell estava acostumat a fer allò que li donava la gana; però en el meu temps, les coses començaven a anar com cal i m’hauria trobat a l’estacada.

Era fill del país valencià, amb el cap brillant com una bola de billar. El van destinar al Lluís de Peguera, suposo que a dit, de professor de dibuix. Va desplaçar a l’Evarist Basiana20 del càrrec de director dels Arts i Oficis.

Tothom el recorda com un professor nefast. Obligava a comprar les làmines a la Llibreria Vergés21, així com el llibret fet per ell, amb il·lustracions de dibuix artístic i lineal, que els alumnes havien de copiar amb la màxima exactitud. Tenia fama de donar clatellots, sense mirar-s’hi gaire.

Un dels errors que va tenir la Fundació Caixa de Manresa, creiem, va ser inaugurar la magnifica sala i auditori que havien construït a la Plana de l’Om, amb una vergonyosa exposició del professor Hurtado.

Era molt mal dibuixant; i pintor, no diguem. I, com acostuma a passar sempre, quan un no en sap, la humilitat la té arran de terra. Contràriament, la seva dona, Amparo Díaz i Fernández (1914-2018), que era catedràtica del mateix institut que el seu marit, era una bona professional. Els alumnes en tenien un bon concepte. Feia retrats molt dignes; pintava i dibuixava a la manera clàssica; amb les qualitats i defectes de l’academicisme.

 

d) – Les darreres tertúlies del Gremi de Sant Lluc

El nostre mestre, en Vilajosana, ens va convidar a assistir a les tertúlies que feia el Gremi a l’Hotel Sant Domènec. El Soler, el Marzo i jo, hi vam assistir unes quantes vegades. Jo crec que foren les darreres; o, si més no, es van anar convertint en unes trobades esporàdiques, que ja no donaven cap fruit a la ciutat.

Aquella bona gent, s’havien fet grans, s’havien casat i tenien fills. I ja els mancava l’urc de la joventut. Sortir en ben sopat, feia mandra: la família, els fills, la televisió…

Darrerament, feien una continuació al Miami, una colla petita: Mn. Josep Ma Gasol i Almendros (1924-2018)22, el Dr. Antoni March, un germà del Manel Mestres, pintor… Aquesta la feien a l’hora del cafè. Però ja era tot una altra cosa.

És ben veritat que tot allò que té un principi, té, fatalment, un final.

 

e) – Entrem a formar part de la junta del Cercle Artístic

 

L’Estanislau Vilajosana, no només va ser un bon mestre, sinó que va tenir la traça d’introduir-nos en el món de les arts plàstiques manresanes. Primerament, com hem dit, convidant-nos a assistir a les tertúlies del Gremi de Sant Lluc; i, seguidament, a formar part de la junta del Cercle Artístic, que aleshores presidia l’artista i cineasta Jesús Borràs i Vidal (1930).

Era l’any 196023, jo tenia divuit anys, el Manel Marzo setze i el Josep Soler catorze. La primera acció que vam viure, va ser traslladar el material del Cercle, que hi havia a la Casa Navarro Aragonesa, cap a un local que s’havia desllogat a l’Ateneu les Piques24. Era al primer pis; s’hi havia de pujar per unes escales. El Jesús Borràs, que era un home amb molt de gust, va dirigir-ne la decoració: al fons un mural, fet per ell, que era un collage a base d’il·lustracions d’obres d’art; unes taules quadrades, més aviat baixes; una dotzena de butaques, molt còmodes; armaris sota del mural; i a les parets sobreres, espais per exposar-hi el què calgués. Al passadís, hi havia els serveis; disposàvem de bar, que el regentava el germà del pintor Àngel Millan Rigol (1919-2000), i que compartíem amb altres entitats que hi habitaven.

Jesús Borràs, va anar introduint-nos en temes de cultura general, no tan sols volia que es parlés de pintura. Ens va dirigir disc fòrums sobre cantautors, reportatges, conferències, etc.. Va ser el primer pintor abstracte de Manresa i comarca. Els seus quadres sempre cridaven l’atenció en les exposicions d’artistes manresans.

Era fill d’un matrimoni que regentaven una espardenyeria a la Plaça Major (aleshores Plaça dels Màrtirs); s’anomenava “La pajarita”. El seu pare fou un fotògraf afeccionat molt premiat a la dècada dels seixanta.

Borràs va presidir el Cercle durant un parell d’anys, després es va casar i va anar a viure a Barcelona. Es va dedicar al cinema i a fer guions per la televisió. No fou massa afortunat en la vida familiar, ja que va enviudar dues vegades.

El Dr. Alfonso Peidro, metge cirurgià, va seguir al Jesús Borràs en la presidència de l’entitat. També pintava, es veu que havia anat amb en Basiana, tot i que jo no li vaig veure mai cap obra enlloc; era molt amic del Dr. Antoni March, que va ser el vicepresident de la seva junta; i, al cap i a la fi, quan el Dr. Peidro va marxar cap a Barcelona, va presidir l’entitat.

Aquells anys, ja no eren tan difícils ni tan complicats; socialment i políticament, començava a haver-hi una mica de marge, anant molt en compte, però. Les persones que començaven a voler moure’s per la política municipal, ho feien mitjançant la catapulta de les entitats. El Dr. Peidro, deien que era de l’Esquerra Republicana clandestina i que anava per assolir l’alcaldia manresana. I, com que les coses no van anar com volia, va marxar amb la seva família cap a Barcelona.

De totes maneres, les èpoques del Jesús Borràs, del Dr. Peidro i del Dr. Antoni March25, varen ser les de més nivell que he conegut. Els prohoms de la vella guàrdia del Gremi de Sant Lluc, van tornar a acostar-se i a comprometre’s amb l’entitat, i es van fer actes i esdeveniments culturals molt reeixits. Podem dir que, a més de potenciar l’Exposició d’Artistes Manresans de la Festa Major26, van néixer exposicions i concursos com la Pintura Ràpida de la Llum i les biennals que es van crear: la de Maig dedicada al dibuix i a l’escultura i la de Tardor a la pintura. S’organitzaven uns sopars d’artistes que eren molt divertits i concorreguts; durant els quals, a més del sopar i d’algun acte lúdic, s’hi llegia l’acta del jurat i es lliuraven els guardons obtinguts.

En els moments que la democràcia s’anava acostant, i els partits polítics ja s’anaven veient les orelles, les persones de més vàlua es van anar col·locant en llocs de més responsabilitat; i, salvant alguna excepció, les entitats van restar en mans de bones persones, il·lusionades, de més bona voluntat que efectivitat.

Per nosaltres els joves, entrar en aquell ambient, va ser com l’aigua de maig pels camps sembrats. Estar a prop d’aquells artistes que admiràvem, ens va fer millors homes i, ben segur, millors dibuixants i pintors.

 

f) – Les sales d’exposició

 

Abans que nosaltres entréssim en l’escena de les arts plàstiques manresanes, per exposar, hi havia la llibreria Vergés, on per les parets de sobre els llibres s’hi podien penjar quadres i dibuixos. Igualment, al primer pis del teatre Kursaal, on actualment hi ha el cafè restaurant, s’hi van fer moltes exposicions d’artistes manresans i forans, com el mallorquí Ventosa.

Abans i després de la guerra, les grans exposicions col·lectives es celebraven a la Renaixença, on, com ara, s’hi entrava des de la plaça, pujant unes escales. A la primera planta, hi ha una sala d’actes gran, on s’hi van fer mostres col·lectives fins que el Casino va estar en condicions d’agafar-ne el relleu. El “Grupo Escolar”, depenia de l’ajuntament i s’havia de demanar permís a la Regidoria de Cultura, per fer-hi exposicions.

A les oficines centrals de la Caixa de Pensions, situades als inicis del carrer Guimerà xamfrà plaça Sant Domènec, hi havia una sala per exposar, a la planta baixa, que va fer molt servei durant molt temps27; i, al primer pis, la biblioteca més important de la ciutat28.

En els anys que en Ramon Salisi estava al Banc Mercantil, van obrir una oficina a la Plaça de l’Om, a sobre de la qual hi van muntar una sala molt senyora i acollidora; on s’hi van fer exposicions de gran volada: dibuixos del Joan Vilanova, del pintor de Sant Fruitós del Bages Alfred Figueres i Sanmartí (1898-1980), del ceramista Paulí, una col·lectiva de pintors de la Sala Parés de Barcelona, etc..

A la sala del Cercle de l’Ateneu les Piques, també s’hi van fer mostres d’art de tota mena: de l’artista tèxtil Josep Grau-Garriga (1929)29, del polivalent dissenyador Josep Pla-Narbona (1928-2020), d’il·lustracions de la Divina Comèdia del Dant, que van venir d’Itàlia, del Grup Llum i Color, dels pintors d’Art Viu, etc..

De les galeries privades, comptàvem amb la Galeria Ciutat de la Llibreria Torra; la Xipell del carrer de Guimerà, que era semblant a la Vergés, quadres i dibuixos penjats per sobre taules plenes de llibres; més tard, el Sr. Oliveres30, va desplaçar aquesta al Passeig de Pere III31, més o menys, davant del Casino. Més endavant, una colla de socis van aportar capital per obrir la llibreria Símbol32, que estava situada a l’inici del Passeig de Pere III; al soterrani hi havia la sala d’exposicions. Més cap al dia d’avui, se’ns hi va instal·lar la Sala Granero, que va estar al carrer Nou i després al Passeig Pere III, al costat de l’antic cinema Catalunya.

Al Museu Comarcal de Manresa, des de que en va ser director el Francesc Vilà, a part de l’exposició permanent de les obres del contingut del museu, s’hi van fer, i s’hi fan, mostres temporals de gran qualitat. L’any 1998, vaig tenir l’honor d’exposar-hi una retrospectiva, sota el títol d’”Itinerari pictòric (1961-1997)”, igualment que Quaderns de Taller, Manel Marzo, Pere Porquet i un llarg etc…

Cap a la dècada dels vuitanta, la Caixa de Barcelona va inaugurar una gran sala per actes i exposicions; estava situada on hi havia hagut els Transports Moll, al carrer Guimerà. La responsable va ser l’Imma Bover, dona de l’arquitecte Anton Baraut i Guilà (1944), bons amics nostres. En aquella sala s’hi van fer magnes exposicions: el col·lectiu Quaderns de Taller en va dedicar una a Orson Welles (1915-1985); una antològica de Pere Porquet i Marin (1928-1996), una altra de l’Àngel Millan i Rigol (1919-2000), del Manel Marzo Mart (1944), del Grup 13, etc..

Descomptant la sala Vergés, la moderna Granero i el Kursaal, m’honora poder dir que he exposat en totes les altres, individualment o col·lectivament.

Avui en dia, Manresa no té sales privades, per exposar; els artistes ho fan en aparadors d’unes quantes botigues, cafès i restaurants que si avenen. Això sí, oficialment hi ha les dues sales de la planta baixa del Centre Cultural del Casino i les de la Biblioteca Municipal.

El Cercle Artístic té una galeria al carrer de les Barreres, que està fent un gran servei als artistes socis de l’entitat.

 

g) – El grup “Llum i color”

 

En aquells anys nostres al Cercle, els que tallaven el bacallà i feien més soroll, pictòricament parlant, s’agrupaven sota el nom de “Llum i color”. Sortien a pintar pels afores de Manresa, cada dissabte al matí; i, de tant en tant, llogaven algun autocar i anaven més lluny, amb les famílies i tot; pintaven, feien un bon dinar, conversaven i, vet aquí, que s’ho passaven bé.

El formaven: Miquel Puig Faura (1900-1962), Valentí Solervicens Foncuberta (1902-1989), Àngel Planell i Oller (1903-1980), Pedro Blasco Echagüe (1905-1975), Pere Peiró Romero (1906-1991), Antoni Sivillà Bertran (1920-2000), Antoni March Salas (1923), Joan Sallent Tatjé (1926-2019), Pere Porquet Marin (1928-1996) i Antoni Sala Clotet (1931).

En quan a la manera de pintar, diria que tenien les mateixes qualitats i defectes dels impressionistes, en general. Els inventors d’aquell moviment, que en els seus inicis eren, també, una colla de pintors que sortien a pintar a l’aire lliure pels encontorns de París. Tenien la qualitat, quan els sortia bé, de caçar moments, instants oferts per la natura en moments puntuals. Però, no deixaven de ser visions superficials del paisatge, de les figures i de la natura en general. Per aquest motiu, pintors iniciats en aquell moviment, com Paul Cézanne (1839-1906), Paul Gauguin (1848-1903) i Vincent van Gogh (1853-1890), per exemple, cansats d’aquella lleugeresa van cercar, emprant la nova tècnica creada pels impressionistes, estudiar-ho tot més a fons que els impressionistes nats.

Els pintors del grup “Llum i color”, doncs, anaven a pintar a l’aire lliure, entre dues o tres hores, com a màxim. Si els quedava bé, se l’emportaven a casa; i sinó, allà mateix, “el passaven per l’herba”; que, segons el seu llenguatge, volia dir que l’esborraven, refregant-lo per l’herba. Aquell quadre que havien pintat, si es salvava, quedava tal qual, no hi treballaven ni una sessió més. És, també, el gran problema de tota mena de “pintures ràpides”.

Tot i que a tots els del grup els unia aquesta característica impressionista, hi havia petites i grans diferències. Intentaré donar-ne algunes pinzellades.

Puig Faura, era el de més edat i, d’alguna manera, el que feia de director. Era seriós i un pèl cregut. Quan va morir, al Cercle se li va fer una exposició “in memoriam”. L’amic Josep Soler i jo, ens vam cuidar d’anar a buscar les obres i de la relació amb la família. Van regalar el seu magnífic cavallet d’estudi a l’entitat; i a nosaltres una nota33 a cada un.

En Solervicens, és el que menys vaig conèixer. Tristament, tan sols recordo que caminava coixejant.

L’Àngel Planell, va tenir deutes polítics, que els vencedors es van ben cobrar. En el temps de la República, va estar afiliat, amb càrrecs, a algun sindicat important. Per això va passar temps empresonat. Després en llibertat domiciliaria, havent de presentar-se setmanalment a la comissaria de policia. Igualment ho havia de fer, passats molts anys, quan venia a Manresa algun personatge important del règim franquista.

Es va casar amb la propietària de l’edifici de la Baixada de la Seu, on va obrir-hi una botiga de pintures. Era el lloc on, normalment, anava a comprar els materials per dibuixar i pintar.

Després de mort, la seva dona va demanar al Pere Porquet i a mi que hi anéssim a fer una selecció dels seus quadres i dels altres que tenia. N’hi havia que no els volia veure ni en pintura34; van ser els que ens vam repartir, entre el Pere, jo i el museu.

El Dr. Blasco35 era una persona molt peculiar i estimada. Fou un metge de capçalera, d’aquells d’abans, vint-i-quatre hores de servei, amb pacients aconductats, que pagaven unes quotes mensuals o anuals i tenien el metge al seu servei. Deien que tenia molt ull clínic. Era, però, una mica despistat, a l’estil del que s’acostuma a explicar dels savis.

També va venir del País Basc, castigat pel tema polític. Abans de Manresa havia estat a Santpedor.

Va ser el pintor fauvista per excel·lència de la nostra ciutat i comarca. Pintava directament dels tubs: res de barreges: vermells, verds, blaus, etc.. Va influir tant la pintura manresana, que, ben segur, que a ell es deu la frase del crític Joan Vilaró: “les exposicions de la Festa Major de Manresa, semblen talment un camp de pebrots i tomàquets”.

Tenia moltes anècdotes viscudes; una, per exemple: pintava a la vora d’una rasa fangosa, i, vet aquí que li va caure un pinzell dins. No se li va acudir res més que cridar un vailet, dient-li que si li collia el pinzell li donaria una pesseta. El nen va fer-ho, relliscant i quedant ben enfangat. No cal dir la que es va armar amb els seus pares…

En Peiró era l’amo d’una botiga del carrer Guimerà que venien roba íntima per a dones36. Mirava malament, en dèiem “contra el govern”. Era cridaner i bastant primari; en les reunions, per exemple, gairebé sempre, acabava agafant un tamboret i fent-lo servir de tabal, cantava i es feia notar.

A en Sivillà era l’únic que no el va afectar aquell estil general del moment. Pintava olis i aquarel·les de signe acadèmic. Era tan prim mirat en allò que considerava clàssic, que era incapaç de fer cap entremaliadura plàstica, per ínfima que fos.

Va fer de professor, als Arts i Oficis i a l’antiga Acadèmia Badia Solé.

El Dr. March, en el moment d’escriure aquestes línies, és dels d’aquella generació que viuen; deu ratllar els cent anys. Sordeja molt i no crec que pinti. Com a metge va exercir d’otorrinolaringòleg, tenia el consultori a la Plaça Clavé; en el mateix lloc que l’estudi.

Va ser un bon president del Cercle, en uns anys molt difícils. El jovent d’Art Viu el van posar a prova més d’una i de dues vegades. En el sentit que, degut als actes que feien i que sempre estaven entre el permès i el prohibit, la policia sovint l’hi demanava comptes. No podia veure els factòtums del nou règim. Sempre deia que no els perdonava haver mort al seu germà a la guerra.

La seva pintura era molt clara i neta de colors. Pures impressions efímeres, però.

El Sallent pintava a cops d’espàtula i amb molt gruix de pintura. De prop, els seus quadres se’t presentaven com una barrija-barreja de colors; tanmateix, quan te’n separaves un parell de metres, tot retornava al seu lloc com per art de màgia. Si la seva pintura s’hagués de traduir a la música, tan sols hi haurien els instruments de vent, sobretot les trompetes.

Van formar una societat amb en Pere Porquet, el Sallent es cuidava dels rètols i dels murals publicitaris i en Porquet pintava pisos. Van anar tirant, tot i que eren radicalment diferents, fins que els seus fills van entrar a treballar a l’empresa. Els fills encara eren més incompatibles i la cosa va acabar malament.

El Sallent fou un dels reis de les pintures ràpides de tot el país; la seva pintura, tan cridanera, el va portar a guanyar molts diners en premis.

En Pere Porquet va ser una mena de Cezanne del grup. Era una persona molt inquieta, i la lleugeresa d’aquell estil dels de “llum i color” no l’omplia; i al seu estudi37, d’una manera constant, tot i el cansament de la jornada de pintar parets, va anar indagant per altres camins. cercant un camí més personal; i a fe que ho va aconseguir, ja que va crear un univers plàstic molt original. Mossèn Junyent, deia que el Pere l’hi havia fet canviar el seu judici sobre els paisatges del Bages; perquè en va saber captar, no tan sols la superfície, sinó el fons: l’anima dels paisatges bagencs, aspres i secaners, els va interpretar com ningú. Les seves pintures a l’oli i, principalment a la cera, són extraordinàries.

Tanmateix, la gent volen veure en els quadres dels pintors, el mateix que veuen ells; i per aquest camí, les obres d’artistes com en Porquet, costen d’entendre. El bon pintor, conscient o inconscientment, ens mostra una altra manera de mirar i de veure; ens descobreix aspectes amagats, que a tots ens passen o ens passarien desapercebuts. I aquí, precisament, rau el valor de les pintures, dibuixos i gravats d’en Porquet.

Sempre he pensat que hi ha dos tipus d’artistes: els que es trenquen el cap per descobrir què agrada a la gent, per així poder vendre, i el seu esforç, doncs, va totalment per aquest cantó, i els que malden per fer allò que senten, sense preocupar-se per si agradarà o no. Els primers són de fàcil entesa, entren pels ulls; però són arbres de fulles efímeres, que quan ve la tardor se les emporta el vent. Els segons tard o d’hora imposen la seva veritat i, com els arbres de fulles perennes, perduraran en el temps. Per a la meva modesta opinió, el meu amic Pere Porquet és dels segons. El preu de situar-se entre el segon grup, és el no ser comprés, fins i tot després de la mort.

A part dels paisatges, va saber abocar, en una llarga sèrie de pintures, tot el seu món interior: preocupacions, inquietuds, interrogants. Era tímid i pessimista, guardava amagats, fins i tot de la seva estimada Ma. Rosa, la sèrie a què ens referim. Un bon dia, dels molts que passàvem al seu estudi, ens els va mostrar, avergonyit; vam quedar tan sorpresos i admirats que el vàrem animar a que veiessin la llum. Va exposar a la Galeries Syra de Barcelona i la seva obra va tenir acceptació i bona crítica; però econòmicament no li va anar gens bé. Per això li costava molt tornar a exposar: “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou…”.

Alguns l’acusaven de no saber dibuixar. És clar, si aquesta afirmació es basa en la manera de fer-ho d’un Marià Fortuny i Marsal (1838-1874) o d’un Ingres (1780-1867) o tants altres, tenen raó. Tanmateix per aquesta regla de tres, Cézanne o Van Gogh, per exemple, tampoc sabien dibuixar. En Porquet, com aquests darrers, d’aquest “no saber-ne”, en van fer el centre dels seus esforços, el va personalitzar i va donar un deix a les seves obres que les va fer úniques.

L’Antoni Sala, va ser professor dels Arts i Oficis en el temps de l’Hurtado. No cal dir que tots el alumnes seguien més les directrius d’ell que de l’altre. Va treballar de delineant a l’Anònima manresana, amb el Vilanova, el Vila Closes, el Naval, etc..

És un dels que va fer passos a la recerca d’un estil personal. La seva pintura és colorista; treballada a plans, com els vitralls, però sense resseguir-los amb el negre, equivalent al plom. Els seus quadres són decoratius, ben treballats i alegres.

Igual que el Dr. March, és dels que aguanta entre els vius d’aquelles generacions

 

h) El mestre de mestres

 

Quan jo era jove, em definien com a un seguidor d’en Basiana; segurament que ho deien, per la manera de tractar els colors, les barreges; curiosament, però, jo no el vaig conèixer, fins que ell era gran i deambulava pels carrers, trist i amargat38. Si el trobava, el saludava, parlàvem uns mots, i prou. El meu record és que, els darrers anys de la seva vida, vivia desenganyat i amb importants problemes econòmics.

El seu lloc de naixença fou Tàrrega; les circumstàncies el van portar al municipi de Manresa. De jove, va provar l’aventura de Paris, com molts. No li va anar gens bé i va haver de retornar a casa. En temps de la República, l’ajuntament el va anomenar director de la secció d’art dels Arts i Oficis. També va posar una acadèmia, on hi van passar la gran majoria de pintors i dibuixants de la ciutat i comarca. Aquests dos fets, li van donar una estabilitat econòmica i sentit a la seva vida. De totes maneres, uns altres dos fets li van complicar la vida per sempre més. El primer, va ser per causa de la vinguda del nou règim dictatorial, que va significar que el fessin fora dels Arts i Oficis; i el segon, que va tenir la mala fortuna d’embarassar a una alumne quaranta anys més jove que ell. Basiana vorejava els seixanta i la noia els vint. Evidentment s’hi va casar i van tenir un noi i una noia. Vivint de la pintura, només, s’ho va passar malament, tant ell com la família.

L’Andreu Argelich, principalment, l’ajudava econòmicament, a canvi de quedar-se una bona part de la seva obra. L’Andreu, després de la mort del mestre, va impulsar i coordinar, conjuntament amb en Pere Puig Vila i el Josep Vila Closes, el llibre “Basiana mestre de mestres”. La venda del qual va quedar més curta del què esperaven els editors.

Personalment, sempre m’ha costat entendre els canvis sobtats de les persones, en aquests cas dels artistes. Altrament, entenc els canvis progressius; els que tenen una coherència i segueixen portant el segell personal de l’artista. Ja que en el cas dels primers, les obres semblen fetes per altres persones i no ells. L’Evarist Basiana, al meu entendre, va voler forçar entrar de cop a la modernitat, canviant d’estil una i altra vegada, deixant de banda la seva rica personalitat inicial. La seva obra, per tant, és molt desigual: té obres dignes d’un mestre, al costat d’altres que més valia que les hagués destruït. De totes maneres, havia de ser un bon mestre, reconegut per tothom. No he sentir mai ningú que digués mal del seu mestratge i que no estés orgullós d’haver-lo tingut de mestre.

 

– Alguns dels sense grup

 

Vaig conèixer pintors que mai van formar grup, ni col·laborar en iniciatives de l’entitat, i si portaven obres a les exposicions i concursos. Foren persones que anaven a la seva, alguns més que altres, però. D’aquestes en podríem citar alguns com exemples: l’Àngel Millan i Rigol, el Josep Cerdans Reguant (1908-2004) , l’Àngel Gutierrez Maestro (1921-1988), Joan Abancó Capdevila (1917-2014), Joan Torroella Sobrevals “Toso” i Agustí Penadés López (1935).

El Millan tenia una barberia al Joc de la Pilota, més tard va posar una botiga de pintures a l’actual Plaça Europa. Dibuixava molt bé, bàsicament retrats, també a l’oli; al Museu hi té un retrat del seu amic Venanci Vers d’una gran qualitat. Jo li recordo una panoràmica de la Muralla, pintada des d’un terrat, que estava a l’avantsala de l’alcaldia i que avui està al Museu, d’una força i d’una gràcia magistral.

De gran va fer un viatge als Estats Units d’Amèrica i va descobrir-hi els pintors abstractes, sobretot Willen de Kooning (1904-1997). I es va posar a pintar d’aquella manera39, de cop. Va fer una mostra a la Caixa de Barcelona, esplèndida, tot i que vistes deu obres, totes eren més o menys iguals. El seu mal, segons la meva modesta opinió, fou, igualment que el seu mestre Basiana, la desigualtat i els canvis sobtats sense coherència.

Quan es va jubilar, va traspassar el negoci i se’n va anar a viure a Rocafort.

El Cerdans fou un personatge atípic i molt original. De jove, es movia amb una moto vespa; amb la qual es va fer famós, pels seu invent de dues rodetes, a banda i banda de la moto, que quan li convenia, les feia tocar al terra, com fan els avions quan aterren.

Era molt trempat, un bon conversador i divertit; però sempre s’havia d’anar al seu aire, que li plagués a ell, sinó era difícil de concretar-hi o d’organitzar-hi res; tanmateix, fou un solitari empedreït, segurament el que més. Anava a pintar pels boscos, tot sol, cercant racons insòlits; gravava el cant dels ocells, els sorolls del vent, dels torrents…, i després ens els passava a les reunions del Cercle.

Feia caricatures40 com ningú, era la seva especialitat. Cada estiu anava a la Costa Brava i es dedicava a fer-ne, cada dia deu i prou. D’això en va viure molts anys. Era solter i vivia amb una germana, que li donava, a més de cuidar-lo, estabilitat econòmica.

La seva pintura era expressionista; el tema bastant esgarriat i desdibuixat, amb força gruix de pintura i colors més aviat clars i insípids.

El “Guti”, que era el diminutiu amb que tothom el coneixia, fou un altre solitari. Fumava molt41 i bevia amb excés. Aquest darrer fet, li accentuava el seu mal caràcter. Vivia amargat. També, de jove, havia provat fortuna a França, però va retornar al niu amb les mans buides.

Pintava amb taques de colors delicats, nets i sense foscos. Les pintures i les aquarel·les li quedaven netes i transparents. Fou un impressionista autèntic, poques pinzellades, ben posades i fet.

L’Abancó fou fill de Moià. Tenia una empresa de pintures industrials i de marcs, que avui segueix un seu nebot. No va estar mai implicat en cap agrupació. Participava en totes les exposicions i va guanyar multitud de premis. Feia una pintura molt austera, dominada pels ocres i les terres, amb alguna nota de color intensa.

El “Toso” que és com signava les seves obres, era de Sallent. Una persona de presència extravagant; vestia, per exemple, uns pantalons verds i una camisa vermella. Era més aviat malaltís i escarransit. Tanmateix, l’acompanyava sempre la seva dona, que era alta, ferma i molt “Gilda”. En les inauguracions i en els sopars de maig o de tardor, es feien notar, tots dos.

La seva pintura era molt clara i neta de colors. A mi em va regalar un “Hivernacle” meravellós, com agraïment pel retrat que li vaig fer.

L’Agustí Penadès era fuster i pintava d’afecció. Estava molt influït per la pintura de l’Abancó. Un bon dia, es va veure les orelles i va decidir deixar la fusteria i viure de la pintura. Potser és dels pintors de la nostra comarca, essencialment, abstractes. També, dels que va canviar de cop i sense un seguiment de passos. Pinta amb molt de gruix, recolzant-se en grans quantitats de làtex. Ell l’anomena “pintura gestual”. Ha sabut obrir-se camí; i ha exposat aquí i a molts països. Ningú sap com li pot haver anat econòmicament, suposem que ha anat tirant.

He conegut altres llops solitaris, en les generacions posteriors a la meva. Persones cregudes que es sobrevaloren sense raons convincents. Que es basen en els premis i guardons per recolzar la seva vàlua. Penso que no es pot deixar mai la via de l’aprenentatge, tant en la pintura com en totes les realitats humanes. Quan hom deixa aquest camí s’estanca, s’amanera i més aviat va enrere com els crancs.

Escric aquests retalls de la memòria, basant-me en fets viscuts i artistes que he conegut gràcies al Cercle Artístic. Si algun no l’esmento, senzillament, és per oblit, perquè no el va notar la meva experiència o perquè pertany a les generacions joves.

 

j) – Els meus darrers anys actius a l’entitat

 

Seguidament al Dr. March, hi va haver un impàs al Cercle, no es veia un seguidor clar per presidir l’entitat i ho va ser el meu amic Josep Soler i Montferrer. Poc temps, però, ja que vam convèncer l’Andreu Descals i Codina (1938-2010) perquè ho fos.

L’Andreu fou un bon home, noble, treballador i de paraula. La seva professió era de tallista, un bon artesà. Tenia el taller al carrer Magraner42. Un lloc de trobada i de tertúlia de dibuixants, polítics43 i pintors. Ell, encara que hi tingués tertulians, no deixava mai la seva feina. Era senzill, gens complicat; això sí, tossut com una mula. També pintava aquarel·les; jo em quedo amb la seva obra de tallista, però.

En aquells moments, vam tornar a canviar de local. No recordo el perquè: si fou per la puja del lloguer o perquè havien de fer obres a l’Ateneu les Piques. La qüestió és que vàrem anar a la casa dels Gallifa de la Plaça Valldaura. S’hi havia de pujar per unes escales fins a la segona planta. Eren sales molt grans44: almenys n’hi havia tres, a més d’un rebedor, una sala mitjana, serveis i altres sales per magatzem. Pel cantó del darrere donava al carrer Magraner, on hi tenia el taller l’Andreu. El local i la secretaria45, es va muntar a la sala del fons de tot. El demés va servir per exposar.

En aquell mandat, a part de seguir amb les tradicions establertes, es van programar cursos d’aquarel·la, dirigits per en Josep Ma. Martínez Lozano “Pepe” (1923-2006), que van marcar molt el món artístic manresà, ja que van sortir a la llum una bona colla de bons aquarel·listes; el “Pepe” no sols va portar l’afecció a aquest procediment, sinó una manera de fer-ho: a base de taques una mica descontrolades, deixant fer el camí sorprenent i improvisat de l’aigua acolorida.

També es va fer excursions, com un viatge per visitar el Salvador Dalí a Port Lligat, que els va rebre amb un dels seus esperpèntics espectacles; al Museu de l’Aquarel·la de Llançà, amb la companyia del cicerone Martínez Lozano i “sardinada” inclosa.

Després de quatre anys de junta amb l’Andreu Descals, vaig deixar la meva vida activa a l’entitat, per causa dels estudis que ja he explicat. Val a dir que, fins al dia d’avui, he seguit col·laborant amb el Cercle, puntualment, com un associat més.

 

k) – Algunes opinions personals

 

En aquests anys, la gran majoria de seguidors de l’art de dibuixar i pintar que he conegut, han estat homes, a part de la Pilar Planas i Martí (1912-1967), que no vaig conèixer, i alguna altra dona, sobretot del món dels esmalts i les ceràmiques. Al revés que avui en dia, en què, pel què es veu, dominen les dones en el panorama artístic manresà i bagenc.

Igualment, he cregut i constatat, que viure de la pintura és molt difícil i, a més, et talla totalment la llibertat. N’he conegut i en conec alguns d’aquests pintors, que per viure han d’anar pressionant i pidolant, per ací i per allà, perquè els comprin alguna cosa. Tota la vida he pensat, que cal guanyar-se la vida en un altre terreny, per viure tranquil i poder pintar lliurement.

Són uns pocs escollits, que s’han pogut permetre el luxe de fer allò que els ha donat la gana i que, a sobre, a la gent els hi ha agradat i els hi ha comprat obres sense regatejar.

Durant aquest anys, he vis molta pintura, dibuixos, gravats i tota mena d’obres plàstiques, tant en dues com en tres dimensions. He conegut artistes que a simple vista, pel seu aspecte, no tan sols ho semblaven, sinó que realment ho eren. Altres que per la indumentària i la manera de ser, ho semblaven, tanmateix no en tenien res. Uns altres que ni ho semblaven n’hi ho eren. I els darrers, aquells que per les aparences no en donaries ni cinc, i resulta que han estat i són, grans artistes.

N’he vist molts més encara, que s’amaguen en la modernitat i se’n vanten, i es pensen que així fugen dels grans perills de l’art; i cauen en els paranys atàvics, inherents en tots els estils i maneres humanes: l’amanerament, la manca d’originalitat, la superficialitat, la incomunicació, la manca d’inspiració, l’abandó de les muses i un llarg etcètera.

 


1“La Gàbia” era un cafè bar, lloc d’esbarjo i de trobada, on els dies festius hi feien ball.


2Aquells murals es van perdre, quan aquell emblemàtic local va convertir-se en un banc.


3Aquest passatge és un carreró sense sortida, perpendicular al carrer Magnet.


4Les tertúlies van ser molt importants per tot el país, durant els primers anys de la postguerra. Els homes, especialment, en ben sopat es reunien en cafès i bars; els uns s’entretenien amb els jocs de taula, i els més inquiets feien rotllana a l’entorn d’una o vàries taules i la feien petar, criticaven, feien safareig, discutien…; en definitiva, servia com a tub d’escapament de tot allò que durant el dia s’havia de callar i aguantar. D’aquestes tertúlies, a la curta o a la llarga, en naixien accions cíviques que transcendien positivament en pobles i ciutats. El Gremi va iniciar les tertúlies a la Granja Costa, al lloc on avui hi ha “Las Vegas”; ben aviat, però, van instal·lar-se a l’Hotel Sant Domènec.


5Durant els anys del règim dictatorial, les persones que volien portar a terme activitats sociopolítiques, per revertir aquella situació, s’havien d’aixoplugar en entitats i en l’església, sobretot. El nom de Gremi de Sant Lluc, sembla ser que se’l va inventar Mn. Genís Padrós i Pladevall ((1909-1992), que va ser vicari de la Seu de Manresa del 1939 al 1957, perquè amb aquest nom santificat, segons ell, se’ls obririen les portes. Dins l’església espanyola, hi havia els eclesiàstics que van donar, i donaven, suport absolut a aquella banda revoltada, seguits fidelment per la majoria del clergat. Però, també, una minoria que defensava la legalitat de la República i criticava els mètodes venjatius i salvatges emprats per a l’establiment del nou règim. Sorprenentment, els caps visibles d’aquests dos bàndols eren catalans: pel cantó franquista, Isidre Gomà i Tomàs (1869-1940) i per l’altra Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943), ambdós cardenals amb càrrecs importants.


6L’Eliseu Meifren, durant els anys de la guerra, va viure a Manresa, a casa del seu germà dentista, a la Plaça Major. Per aquest motiu, hi ha molts quadres d’aquest insigne pintor a la nostra ciutat. Cal tenir en compte, que en aquells moments Meifren estava molt necessitat i “donava” les seves obres a preu regalat.


7Perquè d’una forma educada i més o menys amable, al Gremi de Sant Lluc “es reien del mort i del que el vetlla”. He aquí una petita mostra: per pagar les despeses dels actes populars i cívics que organitzaven, feien una subhasta. Cada artista feia donació d’una obra; i, al final de l’exposició, sortejaven l’ordre de tria. El que li tocava el número u, triava primer; el dos el segon i així successivament. Un any no se’ls acut res més que pintar un gran quadre, molt colorista i a la moda (sospito que l’autor principal de la broma, va ser en Vilajosana), i el van signar amb un nom francès, fent-lo passar per un artista famós, expositor del “Salon des Refusés”. L’obra va estar exposada, precisament, a l’aparador de l’Anselm Corrons. No cal dir la que es va muntar, quan es va saber l’enredada. El col·leccionista que s’havia desdinerat per adquirir-lo i en Corrons que l’havia exposat, sense saber-ne l’engany, van armar la de Sant Quintí.


8Vicenç Prat era germà del pare de la Ma. Rosa Prat, esposa del meu gran amic pintor Pere Porquet Marin (1928-1996).


9No va tenir gaire preferència pel color, ja que les pintures que va fer durant la seva vida, es podrien comptar amb els dits d’una sola mà.


10Aleshores eren al segon pis de la Casa dels Gallifa de la Plaça Valldaura.


11Per entrar-hi s’havia de superar unes proves bastant serioses: fer un dibuix del natural en un paper de metro setanta, una pintura i definir una sèrie d’imatges que ens projectaven. Superar la prova et donava el dret a matricular-te, i prou. Vaig tenir la sort de que, quan feia el tercer curs, convertissin aquella Escola Superior en Facultat. I, els que ja estàvem dins, un cop finalitzats els cinc cursos, amb una tesina dirigida per un tutor, aconseguíem els dos títols: l’antic de Professor de Dibuix i el nou de Llicenciat en Belles Arts. Durant cinc anys, doncs, sortia de servir dinars i cap a Barcelona falta gent; molts dies, tornava per ajudar a servir sopars. Per tant, sé molt bé l’esforç que cal per assolir les fites que t’has proposat. Tot i que la sort, evidentment, hi ajuda molt.


12Vilaró va deixar molt a punt el llibre “Art a Manresa. Segles XIX i XX”. Després de la seva mort es va voler editar. Tanmateix, l’amic Vila Closes i altres, van anar ampliant allò que ell havia deixat i a la fi va quedar una mena de diccionari, sense massa criteri, ordre, ni concert. Igualment, Vilaró, conjuntament amb en Vilanova i Vilajosana, va formar part de la comissió que va anar a triar i a adquirir una obra de l’escultor Josep Clarà i Ayats (1878-1958), que havia de presidir el monument als constructors de la Sèquia. Sortosament, avui en dia aquesta escultura està “plantada” al final del Passeig de Pere III, després d’haver passat una colla d’anys lligada amb cadenes a la carbonera de la Cambra de Comerç, perquè era immoral, segons els cacics i puritans manresans del temps del franquisme; i, un altre període, amb la vinguda de la democràcia, a la planta baixa de l’ajuntament. Els manresans/es l’anomenem “La ben plantada”, un títol que l’hi és adient. No obstant, no resta clar que l’escultor l’hi posés aquest nom.


13El Ramon Estrada i Carbonell (1921-2010), a la seva primera època també va dibuixar i pintar, amb molta dignitat. Fou una persona d’una humilitat extrema; se’l coneix, però, més per la seva tasca d’escriptor, per la seva afecció a la muntanya i a la natura, i per les seves activitats cíviques i socials, en bé del seu barri i de la ciutat.


14Gregori Garcia i Flores (1923-2006), fou un pintoràs. De l’escola d’en Basiana, com gairebé tots; tanmateix amb una personalitat pròpia. Va pintar paisatges i, sobretot, bodegons de molt nivell. Es va guanyar la vida pintant parets, associat amb l’Andreu Argelich Lladó (1936-2002), tot i que al final aquest, segons explicaven, el va deixar en l’estacada. Els últims anys, va tenir una filla treballant en un ministeri a Madrid; i, gràcies a ella, hi va poder col·locar obra seva, bàsicament aquarel·les, que les tocava molt bé. En Gregori, fou del grup dels de pintar i no m’atabalis.


15La Rosa també va ser alumne d’en Basiana, possiblement va ser on es van conèixer amb el Ramon; ja que, en aquells anys, el jovent d’aquella acadèmia, sortien a pintar als afores, organitzaven fontades, berenars a les voreres dels rius i rieres, etc.. Eren les sanes diversions de la gent d’aquell temps. La dona del Salisi, ha escrit dos llibres de records: “Una nena de Manresa i les seves històries” (Centre d’Estudis del Bages, 2007), “I més històries de Manresa…” (2011). Narracions escrites de forma molt senzilla i planera, acompanyades d’unes il·lustracions, fetes per ella mateixa, ingènues i delicades. Ha compartit l’afecció a la natura i a la muntanya del seu marit; i té una col·lecció de dibuixos de plantes i de flors, fetes in situ, interessants científicament, així com per la seva valuosa simplicitat.


16Estava situada a l’actual carrer Cintaires, nom que prové de la fàbrica en qüestió, ja que fabricaven cintes. A la planta baixa de l’edifici, està tot com va quedar quan la fàbrica va plegar. Als pisos de sobre, és on han viscut el matrimoni Salisi Casajoana.


17En la meva primera exposició a la Galeria Ciutat (1967), per exemple, Signe Cultural Jorba em va patrocinar els catàlegs. Em consta que la presentació estava escrita pel Ramon Estrada, tot i que no estava signada.


18Mallol Suazo era un expositor habitual de la galeria barcelonina de Can Parés (carrer de Petritxol), i un dels millors pintors que hi ha exposat. Emprava una gamma de colors molt personal: els ocres i tota classe de marrons integraven els altres colors; L’entonació, estava dominada per les mitges tintes, sense massa clars ni foscos. No va pintar mai paisatges del natural; si ho feia, havia de ser des de la finestra; tenia els peus de pinya i no podia caminar amb comoditat. Els seus temes favorits eren la figura, sobretot, i els bodegons.


19Estem parlant de la dècada dels anys quaranta cinquanta. Per tant es necessitaven nassos.


20L’Evarist Basiana va ser-ne director en el temps de la República i, a partir d’aquell moment, es va quedar sense feina i les coses li van anar de cap a caiguda.


21La llibreria Vergés, estava situada als baixos de la façana oposada a Crist Rei. També hi tenien una petita sala d’exposicions.


22Mossèn Gasol era molt ell. Un exemple: un dia havia de fer una de les moltes conferències que va impartir, i, vet aquí que el presentador, amb tota la bona fe, va dir que el mossèn faria una xerrada… La primera cosa que va dir el mossèn al prendre la paraula, va ser: “Mossèn Gasol no fa xerrades, fa conferències” i es va quedar tan ample.


23Vaig formar part de les diferents juntes del Cercle fins al 1975, que vaig matricular-me a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Fet que, treballant i tot, em va limitar molt les altres activitats; fins que a l’any 1980 vaig assolir els títols que em van permetre canviar la vida, de fondista a professor.


24Era l’espai que ocupava Radio Manresa; que l’havien deixat per anar a la Plana de l’Om, lloc on hi van ser durant molts anys, fins que van anar al Carrer Nou, el lloc on són ara.


25Durant el temps de la junta que presidia el Dr. March, al Cercle s’hi va aixoplugar el Grup Art Viu; un fenomen interdisciplinari, que va néixer a l’entorn d’un grup de teatre, que va ser molt important per la Manresa de la dècada dels anys seixanta. Sobre Art Viu, penso escriure’n la meva versió, en una altra entrega.


26“La Renaixença”, després de la guerra va passar a dir-se “Grupo Escolar Generalísimo Franco”; amb la vinguda de la Democràcia va recuperar el seu antic nom. La gent, però, en deia “El Grupu”. En aquell “Grupo Escolar”, quan l’escola dels infants acabava, també hi funcionaven els “Arts i Oficis”. Que venien a ser un equivalent als futurs estudis nocturns, ideats per a la gent que volia aprendre alguna carrera, art o ofici, després de les hores de treball.


27Allà hi vam exposar el Grup 13; el Vila Closes n’hi va fer una amb una multitud de retrats seus fets pels altres, que va ser molt interessant; amb en Pere Porquet, el Salvador Clotet, el Dr. Antoni March i el Rafael Rosell, una de paisatges del Bages; jo una d’individual, etc.. La responsable de la sala era la bibliotecària, ella era la que decidia si mereixies exposar o no, organitzava les dates, els temps, etc.. La Caixa et pagava uns catàlegs molt senzills, però valia la pena.


28Que jo sàpiga només hi havia aquella biblioteca i la de l’institut Lluís de Peguera. A la de la Caixa, abans d’entrar-hi, et rebia una escultura en pedra, mida natural, d’una noia jove amb un llibre, que avui fa de nexe d’unió i continuïtat amb la nova biblioteca que tenim al Centre Cultural del Casino, ja que, quan entres, està al fons, frontalment.


29Durant els anys de la clandestinitat, corrien unes litografies d’en Grau Garriga, amb la senyera, fetes per recollir diners pel tema de la solidaritat. No se massa el perquè, però al final la carpeta que les contenia va parar a les meves mans. De tant en tant, se’n venia alguna. La qüestió és que, un cop la situació es va normalitzar, vaig fer entrega de la que quedava a l’associació Independència i Progrés, així com, també, un quadre, del aleshores Mossèn “Rodri”, que va ser la causa d’una multa a l’artista i a la Sala Ciutat. Era un obrer al qual una mà amb una anell li tapava la boca.


30El senyor Oliveres era el que regentava aquestes llibreries amb sales d’exposició; l’ajudava la seva dona i alguna dependenta. Era enganxós, perquè gairebé no et deixava mirar les obres, tranquil·lament. Se’t posava al costat i xerra que xerra; era pesat, però honest i un bon venedor.


31En el lloc on avui hi ha una òptica Caballé.


32El gerent fou el Marcel·lí Llobet i Corominas (1930-2009), tenia l’ajuda d’algun familiar. Llobet va ser dotze anys regidor de l’ajuntament de Manresa, per Convergència. Molta gent el coneixia per l’”inspector Gadget”, degut a que sempre portava la gavardina clàssica, com aquell personatge de dibuixos animats televisiva, dels anys setanta vuitanta. Quan el senyor Llobet es va jubilar, la secció d’art la portava una dona, recordo que es deia Rosa, que a la fi va acabar muntant una galeria pel seu compte, al carrer de l’Era del Firmat.


33La meva és un carrer amb una figura, en un dia plujós.


34Un d’ells era un retrat que li vaig fer i que la bona dona deia que li feia por. Ara està al Museu Comarcal de Manresa. Un altre del Marc Camps, el pintor de Casserres, etc..


35La dona del Dr. Blasco, era molt curiosa, sempre anava amb ell i el condicionava molt: que si no fumis, que si no mengis d’això, etc.; era una mica còmica i feia sortides divertides. El fill d’aquest matrimoni és l’Artur Blasco (1933), fins fa poc, l’ànima del “Pont d’Arcalís”.


36Botiga que encara existeix al mateix lloc, portada pels seus descendents.


37Una vegada, en temps d’Art Viu, el grup de teatre va representar un muntatge del Ricard Salvat sobre Salvador Espriu, el qual va ser convidat a la representació; després se’l va portar a sopar i a visitar l’estudi d’en Pere Porquet. Val a dir que a Espriu l’hi va agradar molt l’obra d’en Pere, però, al acomiadar-se li va dir: “si voleu triomfar en aquest tema, d’entrada, us heu de canviar aquest cognom de Porquet…”


38Tanmateix, no és estranya la influència, ja que el meu mestre va ser alumne seu. Podríem dir que Basiana fou el meu avi, pictòricament parlant.


39D’aquest darrer estil, va pintar la sagristia de l’església de santa Maria de Rocafort. Tot tan atapeït, sense espais buits, que no saps a on mirar.


40A la nostra ciutat hi va haver un altre caricaturista: el Manuel Duran Gómez (1912-1983). La seva dona, la Betty, va ser una professora d’anglès molt reconeguda a la nostra ciutat, durant molts anys.


41Per aquest problema, els darrers anys de la seva vida, en prou feines podia respirar. De tant en tant, l’ingressaven a l’hospital i el retornaven una mica. Segurament que va ser en una de les darreres vegades que va estar ingressat, que el vaig visitar. Portava l’oxigen posat i se’l treia un instant, per fer un parell de pipades, del paquet que tenia amagat i que els visitants l’hi portaven, i ràpidament tornava a respirar l’oxigen. Els metges, amb ell, ja feien la vista grossa i el deixaven fer. Així es va anar acabant.


42Primer el va tenir darrere mateix del “Sielu”; més endavant es va traslladar més amunt, direcció a la Plaça Clavé. El seu taller era una exposició constant d’antiguitats, quadres, talles de tota mena, etc..


43Era un Convergent convençut; molt influït pel seu cosí Joan Descals i Esquius (1933), polític i artista. El Joan avui dia resideix al Vendrell. Ambdós cosins són fills de Sant Fruitós de Bages.


44Entre moltes de les exposicions que s’hi van fer, destacaria la de “Cent Anys d’Art Manresà”. Ens va donar molta feina, però. Va tenir tant d’èxit que es va haver de prorrogar varies vegades. Recordo una anècdota, que va acabar bé, per sort. Una de les obres que ens van deixar el Museu, va ser un baix relleu del Lluís Uró, el qual ens va caure per aquelles antigues escales del museu, tan empinades, i es va trencar en una colla de fragments. Ben espantats, el nostre mestre ens va recomanar que ho portéssim al restaurador senyor Rosell, que tenia el taller al carrer Magnet. L’home s’ho va mirar i ens va dir que hi tornéssim un parell de dies després. Quan hi vam anar no es coneixia res. Avui aquesta bonica peça, està exposada al Museu de Manresa i ningú en sap res d’aquesta història.


45Una vegada es va cremar, per causa d’una burilla mal encesa. Van haver de venir els bombers i tot. Es van malmetre alguns quadres importants, que es van haver de restaurar.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat