Una sort dels mestres de la meva generació ha estat poder ser protagonistes de la recuperació pedagògica de l’escola catalana. L’any 1983 es va publicar la Llei de Normalització Lingüística però, un cop feta la llei, calien materials i recursos perquè el professorat pogués ensenyar en català.

Una peça fonamental en aquesta tasca va ser la creació d’una xarxa comarcal de Centres de Recursos Pedagògics. El de Manresa va començar a funcionar de cara als mestres el setembre de 1984, però mig any abans n’havia estat nomenada com a responsable Maria Josep Curero per preparar-ne tota la infraestructura i l’organització dels materials. La regidora d’Ensenyament d’aquell moment, l’Agnès Torras, va fer totes les gestions necessàries perquè l’equipament pogués començar a funcionar a l’Aulari de les Saleses, uns mòduls prefabricats que aixoplugaven l’Escola d’Adults i Magisteri i on més tard s’hi instal·larien l’Oficina Gestora d’Ensenyament i l’EAP. Per reforçar la tasca que estava fent la Maria Josep Curero, el març de 1986 vaig ser nomenat al Centre de Recursos com a especialista en Ciències Socials. El setembre s’hi incorporà la Pilar Solanich com a mestra de suport a l’escola rural. Dos anys més tard hi entrà la Loreto Mañosa i s’obrí una delegació del CRP al Moianès amb l’Àngels Baldellou.

Al local del Centre de Recursos s’hi feia préstec de materials diversos: llibres, cassettes, videos, diapositives, a més d’aparells de vídeo, càmeres i televisors. També fèiem clixés electrònics, un gran avenç d’aquell moment perquè eren molt més fàcils de manipular que els de cera i quedaven molt millor. Això permetia a força mestres elaborar materials propis i adaptar els aprenentatges al seu alumnat. La quantitat de materials, en català, per ser utilitzats a classe no era gaire abundant i per aquest motiu la Maria Josep també es dedicava a elaborar-ne. Ben bé 300 mestres del Bages utilitzaven aquests serveis.

De tota manera, no esperàvem només que els mestres hi vinguessin sinó que vam fer diferents activitats per difondre la tasca del Centre entre totes les escoles de la comarca. La principal va ser elaborar un catàleg de recursos i anar-lo a oferir personalment a totes les escoles del Bages, a través de reunions amb els mestres. També es van organitzar activitats, com un cicle de presentacions de museus, propers a Manresa, que disposaven d’activitats preparades per a la canalla, o bé coordinar amb l’ICE de la Universitat Autònoma grups de treball de mestres. També hi havia una coordinació amb la regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament, primer amb l’Agnès Torras i després amb la Teresa Just, que sempre van donar suport a la nostra tasca.

Dels tres anys que vaig passar-hi en guardo molt bon record. Teníem obert de 9 a 7 i coordinàvem el nostre horari amb el de l’Oficina Gestora i el de la Biblioteca de Magisteri per facilitar al màxim les gestions dels mestres. Treballàvem molt perquè ens entusiasmava la feina que fèiem; hi havia molt bon ambient entre nosaltres i els altres serveis d’ensenyament de l’Aulari de les Saleses. En aquell moment ens semblava que tot anava endavant i que aviat aconseguiríem una escola pública catalana modèlica.