El grup musico-humorístic La Trinca va enregistrar a finals dels anys setanta un munt de cançons que podríem qualificar d’agosarades o, si es vol, de vehicle per esbravar les ànsies d’irreverència reprimides sota la dictadura. Una d’aquestes cançons era El canonge de la Seu, que narrava un embolic d’alcova amb participació d’un fadrí enamorat, la noia objecte dels seus sospirs, i l’oncle d’aquesta, justament canonge a la Seu d’una població que no es concretava. «El canonge de la Seu té una neboda. Ja l’ha filada en Tomeu, i tant li agrada que dormiria prop seu, que porta pressa, veieu?, en Tomeu». El tercet vocal –format pels maresmencs Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual– es feia un fart d’actuar a les festes majors de tot el país amb un espectacle que any rere any enriquien en tots els aspectes, entre ells el vestuari. Així, quan el 2 de setembre 1980 van aplegar més de sis mil persones al camp de futbol del Pujolet (avui desaparegut, i que es trobava al lloc on s’alça el pavelló poliesportiu del mateix nom), ja realitzaven diversos canvis d’indumentària al llarg de la funció, i en algunes de les cançons es disfressaven segons el contingut de la lletra. En concret, per interpretar El canonge de la Seu es cobrien amb suposats hàbits religiosos: mitres abacials o episcopals, birrets de rector antic, toques de monja, casulles i vestits llargs d’aparent vellut vermell; amb aquest abillament i en companyia d’uns quants extres igualment guarnits entonaven la cançó. Així van fer-ho també al Pujolet. La següent edició de Regió7, amb data del dijous 4 de setembre, va publicar una crònica amb entrevista signada per Lluís Torra amb fotos de Jordi Pasqual. Una de les fotos, però, era un fotomuntatge: la imatge del grup amb les disfresses religioses dalt de l’escenari havia estat perfilada i sobreposada a una imatge del portal nord de la basílica manresana de Santa Maria de la Seu –el que s’utilitza com entrada habitual–. Era una mena d’acudit gràfic: la Seu manresana com escenari d’El canonge de la Seu. En aquells moments ja feia quasi dos anys que formava part de la redacció del diari i recordo les reaccions. A molta gent els va fer gràcia. A d’altres els va deixar indiferents. Alguns ho van trobar irreverent però no li van donar més importància. I no va mancar qui sí que n’hi va donar. Aquest va ser el cas del doctor Josep Maria Gasol Almendros, personalitat molt respectada, cronista i director de l’arxiu i el museu de la ciutat, i autor de llibres de divulgació sobre la història i la realitat manresanes, al qual li va saber molt de greu el que va considerar com una manca de respecte i una broma de mal gust que ofenia els sentiments religiosos, el temple més important de la ciutat… i la figura dels canonges. I va trobar la manera de fer-nos-ho saber. Cal dir, però, que en Gasol tenia un motiu particular de queixa: ell era, justament, canonge de la Seu. I és que la basílica de Santa Maria, per la seva antiguitat i per la preeminència que havia tingut quan la ciutat i la parròquia eren una mateixa cosa, és una col·legiata, és a dir, que té un capítol de canonges, i el doctor Gasol tenia aquest títol i càrrec, motiu pel qual seia al presbiteri, en un lateral, a les misses de festa major, entre altres. Si no vaig errat, durant un temps va ser l’únic canonge a banda del rector de la parròquia.
