Coses viscudes

El 1931, l’any del meu naixement

La proclamació de la Segona República Espanyola va ser un fet històric, un esdeveniment important, molt important per al nostre país.

Per a mi, aquest any 1931 del segle passat, a part de pel fet en si mateix, és especialment significatiu ja que aquest any vaig néixer jo, vaig irrompre a la vida. Si bé en la data de la proclamació de la República encara no havia tret el cap al món, ni tampoc no havia estat engendrat -sóc setmesó-, vaig néixer el 29 desembre de l’històric 1931.

Això de néixer setmesó és el que sempre em van dir els meus pares, Josep i Elena, però també hi havia d’altres fets que m’ho avalaven. M’explico: a casa durant anys hi havia una mena d’ ampolles llargues o tubs d’obra refractària, segons en deien. Sempre m’havien dit que durant mesos havien estat plenes d’aigua calenta i cobertes de cotó fluix i que estaven al costat del meu llitet. Ara, en aquests casos, els prematurs com jo van a un servei d’incubadores, però setanta anys endarrere això era del tot impensable.

També durant molts anys i jo ja casat, la mare guardava les meves primeres sabatetes que cabien als peus d’una nina, de petites que eren. La veïna del carrer, Maria del Remei Novau Casasayas, casada amb Pere Pusó Rubinar, sempre que al carrer de Sant Llorenç de Brindis es parlava de criatures nascudes petites feia referència a mi. M’ho retreia dient “com aquest, cap més, pitjor que un conillet”.

El meu pare explicava que després del part a casa, com es feia en aquells temps, nascut a casa cap a les nou del vespre, un cop acabat tot, va haver d’acompanyar la llevadora a aquelles hores del vespre fins al lloc on el vigilant tenia la parada. Jo encara recordo haver vist el lloc on el vigilant penjava la llanterna. La llevadora em sembla que es deia Sra. Vilajoana o un nom molt semblant. Aquesta senyora, anant jo amb la mare per ciutat, la mare la saludava, s’aturaven i intercanviaven paraules fent referència a nosaltres, al meu germà i a mi.

Si al lloc de guàrdia del vigilant no hi havia ningú calia picar de mans enmig del silenci del  vespre. Llavors hi havia molt més silenci que no ara. No hi havia ràdio o molt poques i encara menys televisors. El pare no recordo haver-li sentit dir mai si va haver d’esperar gaire estona el vigilant o sereno.

Però sí dir el sereno al pare “Què, com ha anat?”, cosa que per ell ja devia ser habitual com a ritual de bona educació. La llevadora deia que va contestar “La mare bé, ara la criatura…” i no va dir res més, segons comentava el pare. Sempre deia “és clar, jo era allà i la llevadora no es va allargar”. Malgrat la meva delicada situació, la cosa va anar bé i ha durat.

Vull aclarir que la llevadora, en fer-se’n càrrec el sereno o vigilant en el meu cas que a casa vivien a la part alta de Les Escodines, no volia dir que aquest vigilant hagués d’acompanyar aquesta senyora fins al seu domicili, sinó que l’acompanyà fins al primer lloc de guàrdia del vigilant i d’aquest fins arribar al de la demarcació on vivia la llevadora. En aquell temps i més en el cor de l’hivern, tot fosc, era impensable anar una senyora, una dona en general, sola pel carrer.

Com he dit, malgrat tot, la cosa va rutllar i fins avui. Era tan delicat el meu estat, però, que a casa m’explicaven que s’havia plantejat de fer venir un vicari a batejar-me a casa, però era el primer fill i a més era un nen, havia trencat la rauxa anterior que en la família de la mare tot havien estat nenes.

Volien fer un bateig amb tots els ets i uts d’aquell temps. Cal dir que abans no era com ara que es bateja tard; abans els nadons es batejaven al cap de pocs dies d’arribar al món i d’això no fa pas gaires anys. Diria que el costum de retardar els batejos ha arribat després del Concili Vaticà II.

Del bateig, és clar, tampoc no me’n recordo. La mare m’havia explicat moltes vegades que vam anar a la Seu, a la parròquia. Hi vam anar amb cotxe, un taxi. Quan hi vam pujar el xofer ja estava esperant que baixessin del pis, però no sé si es va haver d’esperar poc o molt.

El xofer llegia el diari quan hi van pujar i què els va dir? No saben pas què estava llegint. “El govern expulsa els jesuïtes, aquests són expulsats d’Espanya”. Deia la mare que tots van dir a l’ uníson “Ca!”. I el taxista va dir “A mi també m’ho sembla; una companyia tan potent com la companyia de Jesús…” Quan la mare m’ho deia emfatitzava i suposo, pel que em deia, tot el petit grupet que va encabir al cotxe.

Del bateig no en sé res més, ni si va batejar-me un vicari o un altre capellà, ni si era vell o jove. La mare, la cosa de què parlava era de la notícia dels jesuïtes que li havia dit el taxista. Sí que deia que la tia gran, la Trini, germana del pare i potser la que va pagar el taxista, malgrat el fred que devia fer aquell diumenge 24 gener de 1932, en sortir del bateig enlloc d’anar directament cap a casa va voler fer marrada i passar pel passeig. Per això suposo que deuria ser aquesta tia i qui paga mana, i més tractant-se de la tia Trinitat.

El padrí fou el germà gran del pare, de nom Leandre. Per sort em va posar Lluís, sempre millor que Leandre. Encara que els sants tots són sants i bons, el nom de Leandre no m’ha entusiasmat mai. Per què el nom de Lluís? No ho sé. Si el padrí hagués estat un home de missa hauria pensat en una especial devoció envers aquest sant, però no era el seu cas, ni de bon tros.

Pensant en el nom de Lluís, he arribat a la conclusió que hi va haver uns anys que el nom de Lluís es va fer popular per una cançó de moda d’aquells temps, on sortia el nom de Lluís repetides vegades, una mica com la cançó de l’enfadós. Sempre he pensat que per això i per res més em va clavar el nom de Lluís.

El padrí mai no em va pagar la mona. L’única cosa que va arribar a donar-me un any fou un calendari de la Ferreteria Armengou i encara me’l donà perquè l’estampa que hi havia era una reproducció de la Puríssima de Murillo, i no per res més. El segon nom és Josep com el meu pare  i també de l’avi patern, que no vaig conèixer mai. El tercer nom, Ignasi, nom del meu besavi i fill gran de l’avi francès Pierre Mouminoux.

La meva padrina fou l’àvia materna, mare de la  meva mare, de nom Maria, que es va haver de consolar a donar-me el tercer nom, Ignasi. La mare sempre deia que del seu avi i a mi besavi jo havia heretat les celles que ell les tenia molt poblades. A casa d’això de les celles grosses en dèiem que són celles de rabiüt.

La padrina, l’àvia, aquesta sí que recordo haver-me pagat la mona, però va durar poc. Va venir la guerra i tot se’n va anar en orris,ç. De manera una mica borrosa recordo les mones en plural perquè el meu germà, que va tenir de padrina la tia Trinitat, aquesta sí que li pagava la mona, que juntament amb la de la meva padrina eren dues mones que recollien a casa. El que més recordo d’aquests pastissos són aquells arbrets o plomes de colors que es posaven a les mones i que encara es posen a moltes mones d’ara.

Parlant de l’any de la meva naixença, de l’any 31 de la segona república i de l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya, que tant el taxista com la mare i tots van trobar tan descabellat que no s’ho cregueren, ignoraven que no era la primera vegada que eren expulsats.

La mare comentava que un jesuïta va anar a acomiadar-se d’una família manresana. Aquesta família va mostrar la seva estranyesa que es deixessin expulsar, i deia que el jesuïta els va dir molt distès “Nosaltres, els que marxem, encara ens donen temps per fer la maleta, però els que quedin [ja s’ho trobaran]!”. La mare ho deia, i no es va equivocar, certament que no. Els sagnants fets del juliol del 36 ho asseveraren. La mare, de la família que s’anà a acomiadar el jesuïta en deia que era a cal Olotí, lloc que jo mai he sabut on era.

Una altra cosa d’aquest famós any 31: el pare treballava a la fàbrica de vetes que hi havia al començament del carrer de Sant Fruitós, gairebé davant del camp de futbol del Pujolet, fàbrica coneguda com a cal Suaña, i aquest 14 d’abril a mig matí en ser proclamada la república els van fer plegar i que se n’anessin cap a casa.

El pare, a mig matí, es presentà a casa. Els avis eren a baix als baixos on tenien quatre telers de vetes. Treballaven a mans i així malvivien. Explicaven   que quan se’ls va presentar el gendre estaven nuant, cosa molt freqüent a fer cada vegada que havien de començar una nova peça. Els avis, en veure’l a mig matí a casa, van demanar-li -cosa molt natural- el que passava i el pare els va dir “Ens han fet plegar perquè ha pujat la república”. Els avis deien que li van dir “Sí, la república a dalt d’un fanal!”.

Es veu que els dies i temps precedents a la república hi havia el costum de dir “Sí, la república a dalt d’un fanal!”. Aquesta fou la resposta que els avis donaren al seu gendre i aquest els contestà “Sí, va de veritat, he passat per la plaça de l’Ajuntament i estaven cremant el retrat del rei Alfons XIII”.

Tant la mare com la tieta, germana de la mare, en aquell temps totes dues treballaven al Salt, una fàbrica que hi havia al començament del carrer de Sant Bartomeu. Em sembla que el seu nom correcte era de Vives i Companyia, fàbrica que acabada la guerra encara subsistí durant molts anys, creuria que fins a l’arribada de la crisi del tèxtil. Ara, d’aquesta fàbrica, només en queda l’alta xemeneia com a testimoni mut del que havia estat.

Fins aquí tot el meu record indirecte que puc tenir d’aquest esdeveniment de la Segona República i de l’any que vaig arribar al món, l’any que vaig ésser cridat a la vida i que d’això, el proper 29 de desembre en farà noranta anys, en dono gràcies a Déu.

 

 

 

 

 

 

 

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat