Els meus anys 70 dels meus 70 anys

Dues misses

13/10/1975: nota informativa de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona sobre l’homilia que Joan Aurich havia pronunciat el dia abans denunciant els maltractes que patien els militants antifranquistes detinguts a Manresa. En relació amb aquesta nota, Joan Aurich afirma: “Ni soc nat el dia que diu, ni ma mare es deia Rosario, ni he estat mai a l’Argentina.” (Arxiu General de la Delegació del Govern a Catalunya).

En la meva infantesa, a Ripoll no hi teníem guàrdies civils. Hi havia civils. La paraula indicava dues realitats ben diferents. Els “números de la Benemérita” per un cantó ,i per l’altra, les arengades que s’exposaven solemnement a la porta del colmado del meu carrer en uns cèrcols de fusta de castanyer recolzats en una caixa qualsevol.

Quan sortia de la caserna de la Guardia Civil de Manresa aquell diumenge d’octubre de 1975 vaig recordar els civils de la meva infantesa als anys 50 al carrer Batet de Ripoll. És estrany oi? Però la ment fa uns salts inversemblants quan es posa a relacionar situacions. I el salt me’l va provocar la situació rocambolesca que acabava de viure: el Cap de la Comandància de Manresa, un civil com els de Ripoll, m’havia fet anar a la caserna per renyar-me i fer un sermó a un capellanet per unes poques paraules dites fent el seu sermó.

Comencem pel començament. Un diumenge a mig matí, a la sagristia de Crist Rei amb Mossèn Jubells i algú altre, a punt de dir la missa de les 11. Aquella setmana havien detingut la colla de manresans del PSUC. Va entrar, esverada, una persona coneguda i ens va dir que hi havia constància que els detinguts eren torturats. Em sembla recordar que es referia sobretot a la Maria Teresa Vilajeliu. Faltaven menys de cinc minuts per la missa i tot lamentant i maleint la situació vaig sortir a l’altar indignat i nerviós. Vaig començar la homilia si fa no fa així: “una persona ens acaba de dir que ha sabut de bona font que els detinguts aquests dies són torturats a les dependències dels grisos. Si és així, els cristians hem de denunciar fermament aquests fets. Aquesta gent ha sigut detinguda per defensar pacíficament uns drets socials bàsics” Em sembla que no hi vaig fer cap més esment durant la celebració.

Hi ha molts detalls que no recordo gens. No sé com vaig rebre l’ordre de presentar-me a la caserna de la GC. En arribar-hi un “número” em va conduir al despatx, solemne, del Tinent Coronel situat a la primera planta en la corba que fa l’edifici donant al Cardener. Amb cara de pomes agres em va etzibar una filípica. El guió recorria els tòpics tan coneguts: que si els capellans joves ens deixem manipular pels comunistes, que no ens hem de posar en política, la religió i la política són coses diferents… Jo escoltava devotament aguantant-li sempre la mirada, estava molt tranquil i més aviat sorprès per una situació el guió de la qual podia ser de Guareschi. Acabat el discurs vaig forçar una mica per dir-hi la meva: no estem manipulats sinó que pretenem viure l’evangeli en la nostra realitat personal i social. Que si jo era allà no era per “haver fet política“ sinó perquè he denunciat la tortura i els maltractes que mai es poden justificar èticament i, per tant, cristianament. Evidentment em va negar que hi hagués tortura ni cap mena de maltractament, que precisament aquesta mentida era la prova de la manipulació.

Acabat el sermó em va presentar un document curt perquè el signés si és que expressava justament el que havia dit a missa. Vaig dir que sí. Que ho havia dit en català però que trobava correcta la traducció. L’observació no li va pas fer gràcia. Vaig signar i ens vam acomiadar educadament. Dubto de si em va insinuar alguna amenaça en cas de recaiguda

Aquests records suren en un mar de desmemoriament. Qui va entrar a la sagristia per fer-nos saber les tortures? Qui em va denunciar? Em van parlar d’algun GC que solia venir d’incògnit a aquella missa. Com em va arribar l’ordre de presentar-me a la caserna? A través de qui? Quan? Aquell mateix dia? Segurament sí perquè sé que vaig anar a la caserna un dia de festa, abans de dinar. Si és així va anar rapidíssima la cosa. I no hi havia mòbils!!! El document per ser signat ja era a punt al despatx o va entrar algun “número” a dur-lo?…

Desmemoriament de molts detalls però en canvi m’han quedat gravats la sortida de la caserna i el camí cap a casa, a la Residència Sacerdotal a dinar. Migdia gris, la Ctra. de Cardona deserta i a dintre meu un estat d’ànim fruit d’un gruix de sensacions i percepcions que es concentraven en aquell fet ridícul que acabava de viure. Estat d’ànim fet amb una barreja de sentiments no m’és pas fàcil d’expressar. Sensació optimista de viure els últims espeternecs de la dictadura. La GC m’apareixia com un cos caduc: tricornis, “Todo por la patria”… (d’aquí venen els civils als quals m’he referit abans). El to autoritari i paternalista situat en el nacionalcatolicisme en el qual estava instal·lat encara el comandant (uns torturats al calabós i el capellà només sermonejat) i que feia anys que s’havia fet miques per part de la nostra generació… Per l’altre cantó, la ràbia per les detencions, les tortures i maltractes, el sofriment de les famílies ho veia com a preu de la democràcia que ben aviat assoliríem. Pocs dies abans, a més, havíem viscut l’execució de cinc condemnats a mort. Per damunt de tot això, però, lluïa més la llum del final del túnel de la dictadura. En Franco jeia en el llit d’on ja no es llevaria

Arengades i civils, els civils i la Guàrdia Civil.

Aquells civils que jo jutjava decadents intentant barrar el pas a una societat que anhelava llibertat i democràcia formen part – part més important del que em pensava aleshores – d’un Estat enemic que ens barra el pas com a poble. Les arrels del franquisme perduren i són ben vives. Els civils que ens torturaven el 75 són els “piolins” que, al crit del “a por ellos” comandat pel Borbó, armats fins a les dents, ens van atonyinar l’1 d’octubre.

Pena de mort

El dia 5 d’octubre del 75 la majoria de capellans de Manresa vam redactar i llegir a les misses celebrades a la ciutat una homilia contra la pena de mort. Aquest fet cal emmarcar-lo en la lluita d’una part important de la societat manresana contra la dictadura franquista amb tot el que aquesta comportava també, és clar, en l’àmbit religiós. Condemnar l’execució de les penes de mort era condemnar el Règim que les dictava.

Vull fer constar que aquesta acció, com algunes altres, portada a cap pels capellans responia de fet a una vivència eclesial de moltes persones, laiques i laics, que maldaven per viure la fe cristiana en la realitat, amb desig d’un protagonisme eclesial que fugís d’un clericalisme encara dominant. Els capellans miràvem de ser-ne animadors.

L’anècdota que explico em sembla que és bona mostra del clima social i religiós que vivíem en aquells moments.

Conservo la còpia ciclostilada de l’homilia que comença així:

Després de l’execució de 5 penes de mort hem hagut de sofrir de veure la mort de 5 servidors de l’ordre públic en acte de servei.

Un grup de capellans hem reflexionat junts i ara volem reportar-vos la nostra reflexió, com un servei de la Paraula”.

Aquella època solia dir la missa vespertina dominical a Crist Rei. Aquella missa era una de les més concorregudes de la ciutat. Tinc ben present que aquell dia tots els bancs eren plens. En començar l’homilia hi havia un silenci expectant, dens, gairebé sonor. En aquest clima, tot just llegides aquestes paraules d’introducció, des dels últims bancs es va alçar un senyor de mitjana edat. En comptes de sortir per la porta principal del Passeig, com hauria sigut normal, va recórrer tot el lateral de la nau, a poc a poc, ostensiblement, per sortir de l’església per la porta lateral del presbiteri al carrer Carrió. Era, no diré un prohom, però sí una persona molt coneguda.

Amb ell érem col·legues al Peguera. Durant aquells anys de franquisme i transició vam mantenir sempre una relació més aviat distant situats tots dos en grups oposats a dins del claustre. En el transcurs dels cursos la nostra relació va anar esdevenint més propera i gairebé càlida. Mai no vam fer esment d’aquella situació viscuda anys ha.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat