A la Junta de Cineclub Manresa coincidíem diferents sensibilitats cinèfiles. Uns eren amants del cinema com a generador d’espectacle, altres com a vehicle de reflexió i denúncia. Poc després de la meva incorporació a la Junta de l’entitat, viuríem una intensa experiència que posaria a debat aquestes visions parcialment contraposades.

Es tractava de l’organització d’una primera edició de “12 hores de cinema”. La proposta implicava una novetat dins de la programació tradicional de l’entitat i la necessitat de mobilitzar recursos personals i econòmics superiors als habituals. En Josep M. Lliró, coordinador de l’entitat en aquell moment, estava convençut de la seva oportunitat.

Coneixíem la iniciativa realitzada pel Cineclub de Terrassa i decidirem anar-los a veure. Allà vam escoltar la seva experiència i les seves recomanacions. Es tractava d’una fórmula que permetia estirar o reduir el programa segons la voluntat dels organitzadors. En el nostre cas, vam optar pel format de dotze hores. Començar a les deu del vespre i finalitzar a les deu del matí de l’endemà.

Trobàvem diferents motius per justificar la iniciativa: introduir un format cinematogràfic festiu dins de la minsa programació cultural de la ciutat, apropar espectadors potencials a la programació de l’entitat i aconseguir ingressos per finançar nous projectes. Tot plegat es va concretar en una primera edició que se celebraria el 12 de febrer de 1977, amb el títol “12 hores de cinema còmic i de terror”.

La premsa se’n va fer ressò molt aviat. L’Albert Macià, membre de la Junta i crític a la Gazeta de Manresa publicava dos dies abans: “representa un reto al espectador. Puede que le divierta o no, que salga desilusionado, pero, seguro, será una nueva experiencia, el cine ya no será únicamente el molde establecido de las tres horas, puede ser mucho más”. Doncs, va ser un èxit absolut.

Abans de començar ja hi havia llargues cues d’espectadors disposats a passar la nit a la sala, alguns venien equipats amb mantes i menjar dins de la motxila. Per agilitzar la venda d’entrades, vam reforçar la taquilla principal a càrrec de la Joana Mirabete, amb dues més a càrrec nostre, situades al guarda-roba. Recordo l’enorme pressió que suposava veure com la cua avançava lentament.

A l’interior, gairebé estava tot ple. Les dues sales projectaven simultàniament, facilitant els itineraris personalitzats. Els espectadors circulaven per tot l’equipament, especialment durant el descans entre pel·lícula i pel·lícula. A vegades sortint a fumar o a airejar-se, mentre el bar no parava de treballar. La proposta va agradar, especialment, quan els espectadors van trobar l’oportunitat d’interactuar amb la pantalla. Recordo la intensitat de la darrera projecció, quan tothom alertava del perill a la protagonista invident de “Terror ciego” de Richard Fleisher.

Vistos els bons resultats, aviat vam decidir preparar una nova edició, malgrat el relleu en la figura de coordinador, que l’assumiria en Ramon Prat. Per la nova edició es redefiniria el nom a “12 hores de cinema fantàstic i d’humor”, amb un cartell que vaig dissenyar jo mateix. El 9 de febrer de 1978 la Gazeta de Manresa dedicaria un ampli espai a l’entrevista que l’Albert Macià va fer a la Junta de Cineclub. Allà es destaca la voluntat d’organitzar un acte popular i la conveniència d’obtenir ingressos extraordinaris. La sessió celebrada el 17 de febrer de 1978 va ser un altre èxit. En aquesta ocasió, l’èxtasi col·lectiu es viuria a la mitjanit amb projecció de “La noche de los muertos vivientes” de George A. Romero.

El gener de 1979, redefiniria la meva vinculació amb la Junta de Cineclub, atès que vaig marxar de la ciutat per fer el servei militar a Tenerife i, després, per canviar la meva residència a Vilanova i la Geltrú. Des d’aquell moment, vaig passar a tenir un lligam intermitent amb l’entitat i no vaig poder viure directament la preparació de les següents edicions que corresponien als anys 1979, 1980 i 1981. Únicament vaig assistir com espectador a la que seria la darrera celebració.

La tercera edició es va celebrar el 17 de febrer de 1979, simplificant amb el títol “12 hores de cinema”. Quatre dies abans, el crític Artur Bargay publicava al diari Regió 7: “La experiencia de las 12 horas puede ser muy emocionante; se rompe la temporalidad impuesta por los circuitos comerciales y si bien se margina la habitual postura de investigación de Cineclub, el público trasciende, y esto es lo importante, de la noción de espectáculo y la sala adquiere un carácter de fiesta. En todo caso el hecho que años anteriores haya tenido tanta aceptación pone de manifiesto que las 12 horas llenan un vacío.” I, el mateix dia 17, escriu: “Una vegada més Cineclub Manresa ens dona l’oportunitat d’emborratxar-nos i gaudir d’aquest batibull de pel·lícules que constitueixen les “12 hores de cinema”, destacant la programació que acabarà amb la projecció de “El mundo está loco, loco, loco, loco, “ film sobradament conegut i rabiosament divertit que complementa de forma òptima amb el tarannà descocat i conyon que regna a la sala durant l’última projecció de la nit (que ja és matí).”

El balanç de les primeres edicions començava a identificar amb més claredat els costos ocults de la proposta. Els espectadors venien tan disposats a passar-s’ho bé que es produïen algunes conductes inadmissibles. El mobiliari quedava perjudicat de tant divertiment i el personal de la sala i els mateixos organitzadors començaven a comprendre l’allunyament dels objectius desitjats.

Vistes aquestes valoracions, la quarta edició aportaria algunes novetats. Es faria més tard, per la vigília de Sant Josep; amb la meitat de pel·lícules, perquè no s’utilitzaria la Sala Petita i no l’organitzaria Cineclub. Segons es pot llegir al diari Regió 7 del 13 de març: “Per quart any consecutiu, es celebren les 12 hores de cinema, que enguany havien quedat en suspens, ja que semblava que Cineclub Manresa, habitual organitzador de l’espectacle no se’n faria càrrec. Finalment, s’ha rellançat novament la idea però de la mà del C.A.I. (Centre d’Art/Imatge).”

El 14 de febrer de 1981 es faria la cinquena edició i última de les 12 hores, organitzades per Cineclub i amb el seu format habitual. Després es deixarien de celebrar. El western “Muerde la bala” de Richards Brooks, tancaria definitivament aquesta recordada experiència. Bartomeu Borràs apunta les causes: “Finalment, però, el mateix èxit de públic ens va desbordar. Van començar a haver-hi problemes a la taquilla amb borratxos que volien entrar tant si com no; els espectadors cada cop feien més bretolades amb el mobiliari de la sala i els jesuïtes (propietaris de la Sala Loyola) ens van fer arribar la seva inquietud, ja que els constava que algú havia utilitzat els lavabos per a fer actes sexuals… Nosaltres també ens vàrem qüestionar si un Cine Club havia d’organitzar aquests festivals per a adolescents on el de menys era la qualitat de les pel·lícules… Ho vàrem deixar córrer.” (entrevista realitzada a Bartomeu Borràs, el curs 2005-2006, publicada a la web de l’entitat: http://cineclubmanresa.cat/martomeu-borras/)

Posteriorment, altres entitats van intentar agafar el relleu de forma puntual, però mai es va assolir l’impacte de la proposta inicial. Mentrestant, alguns encara somnien tornar a organitzar una nova edició.