Capsa de records

DESCOBRIR i ACOMPANYAR

 

En una anterior aportació de records personals -“Els llibres parlen”- vaig comentar part de la presentació d’experiències de l’escola de l’hospital de Manresa[1] a les Jornades interprofessionals “Les Biblioteques Públiques: Espais d’Integració Social” (2002).

Ara, voldria compartir-ne unes altres que, per a mi, són importants ja que, reflecteixen què vol dir “fer de mestre/a en un hospital”.

Per definir-ho d’alguna manera, us diré que l’objectiu és donar continuïtat al procés educatiu i de vida de l’infant, tot acompanyant-lo en aquesta situació de trasbals físic i emocional.

Per tant, això vol dir tenir present la malaltia, l’estat en què es troba l’infant, on l’atendrem (aula, habitació …), les característiques específiques (aïllament…) i la durada prevista. Tot això, al costat de la família, i fent equip amb el personal sanitari del centre, i el de la seva escola, sempre tenint present el respecte a la intimitat i el secret professional.

Per arrodonir aquesta explicació, vull recordar les paraules que Salvador Cardús ens va adreçar al IV Congrés europeu de mestres i pedagogs a l’hospital:

“Entenguin la malaltia com un objectiu positiu de l’educació i no com un obstacle”. “El mestre i la mestra, en un centre sanitari, humanitzen la vida hospitalària en la mesura en què l’hospital es reconegui com agent educador”. “Contribueixin a fer de l’hospital una institució educativa”.[2]       

Al títol he destacat un parell d’accions: DESCOBRIR i ACOMPANYAR.

Amb la primera – descobrir – vull compartir l’evolució d’un infant, de 9 anys, ingressat per una malaltia que el feia restar al llit fent un repòs estricte i, per aquest motiu, l’ateníem a la seva habitació.

Un cop haver contactat amb la seva escola de procedència i acordat el que havíem de treballar, ens vam adonar, poc a poc, de què darrere la seva actitud i posat, habitualment reservat, hi havia un altre noi ben diferent: xerraire, observador, divertit i amb una imaginació desbordant. Un gran descobriment!

Això ens va suggerir donar-li l’oportunitat de canalitzar tota aquesta energia creativa interior, mitjançant la redacció de contes.

El resultat va ser tan positiu que ens va donar peu a fer un pas més. D’aquesta reflexió, d’acord amb la família, es va contactar amb en Pep Tort que conduïa un programa de ràdio “A cau d’orella[3], adreçat als infants.

El noi va gravar el seu conte, donant veu i vida als diferents personatges que ell havia creat, convertint-se en un petit heroi radiofònic.

Això ens va portar a ampliar l’oferiment d’aquest projecte pedagògic a tot el nostre alumnat. La ràdio entrava a l’hospital i permetia superar les barreres de l’ingrés i malaltia, i fixar, per uns moments, l’atenció en allò que es comunicava a l’auditori.

Periòdicament, en Pep Tort es desplaçava a l’hospital i feia participar als infants, com una eina ludicoeducativa, i de contacte amb l’exterior, en la que, sense passar massa vergonya al no sentir-se observats, podien dir rodolins, embarbussaments, acudits, consells sobre salut i higiene, sempre en format molt breu, tant individualment, com en grup. A més, un cop gravat, posteriorment, es podia escoltar a la ràdio en el moment de l’emissió, reforçant aquest efecte de superació d’una situació complexa de salut.[4]

La segona acció que us vull explicar és la d’acompanyar: Fer costat. En aquest cas, el protagonista és un infant d’uns set anys, menut, “vell” coneixedor, per la seva malaltia, de tots els racons de l’hospital.

Tots aquests nens i nenes que han fet tantes estades i, moltes vegades també llargues, es fan més grans del compte i, fins i tot, de tant en tant, malhumorat, com una persona gran, amb xacres.

Aquest noiet tenia dies de tot. A vegades, les seves “sortides” et podien fer petar de riure i, altres, deixava anar algun estirabot, especialment quan interrompien la seva feina perquè el venien a buscar per alguna prova.

Havia de fer repòs a l’habitació i, per precaució, no en podia sortir. Què podíem fer, com educadores, en una situació com aquesta? Era del tot important conservar la relació amb ell, ja que érem un personal de l’hospital amb “desconnexió” de tot allò que fes olor a tractament mèdic, i a la vegada érem un enllaç amb allò que ell, com a infant, l’acostava a la normalitat.

D’aquí ens va venir la idea de llegir i/o explicar-li un conte, cada dia.

Teníem poca estona, estava dèbil i no el podíem cansar.

Per allargar aquest moment “màgic”, com que estava enllitat i amb poca possibilitat de moure’s de posició, vam decidir de fer un pòster amb un dibuix relacionat amb el conte, i plantar-lo a la paret on ell li anava millor de mirar i el pogués veure, sense esforç.

Aquest “explicar” el conte volia dir agafar-li la maneta, acariciar-lo, parlar-li dolçament i entrar en altres mons diferents a la dura realitat que estava vivint.[5]

Els dies van anar passant i la paret omplint-se de contes. Les forces del xic van anar minvant. El van haver de traslladar a UCI. Impotència!… però, a continuació… “Sorpresa”! Havia demanat que li poguéssim anar a explicar els contes allà!!!

Aquesta demanda de l’infant ens va confirmar que triar un llibre com a mitjà de comunicació ens havia permès trobar les paraules que ens ajudaven a fer-li costat i continuar a fer-lo sentir infant.

Vam explicar al seu metge la relació que havíem establert amb ell i li vam demanar permís per anar-hi, tenint molt present que, atès que en una UCI, la situació és límit i els controls són molt estrictes, per tant, si en cert moment, algú hi ha d’entrar, ha de ser la família.

Hi vam poder anar. Va ser un comiat ple de contes.

Amb aquestes dues experiències, que recordo amb estima i tendresa, se’m fa encara més palesa la presència humanitzadora d’un/una mestre/a a l’hospital.

 

[1] Escola de l’Hospital General de Manresa – curs 2001/2002 (Mestres: Imma Estela i Antònia M. Gorgas)
[2] IV Congrés europeu de mestres i pedagogs a l’hospital. Barcelona, 18-20 de maig 2000, organitzat per ACPEAH (Associació Catalana de Professionals de l’educació en l’àmbit hospitalari). Amb la coorganització de HOPE (Hospital Organisation of Pedagogues in Europe), Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya i Fundació “la Caixa, i la col·laboració de l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona.
[3] El programa “A cau d’orella” s’emetia, a finals dels anys 80, per Ràdio Manresa.
[4] El febrer de 1989 va començar aquesta col·laboració amb en Pep Tort, al programa “A cau d’orella”, que va continuar, amb la conducció de Montserrat Peláez, el març, i durant tot el curs 1989/90.
Sobre aquesta experiència, la revista Cuadernos de Pedagogia ens va publicar, conjuntament amb en Pep Tort, un article al núm. 175, de novembre de 1989 (pàgs. 49 i 50), amb el títol “¡Estamos en antena!”.
[5] Vam compartir aquesta acció pedagògica amb una alumna de pràctiques que va entendre a la perfecció el perquè i el com d’aquesta atenció educativa.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat