Acariciant la memòria

De tites

19/09/1995: visita de Luis García Berlanga a Manresa, trenta-quatre anys després del rodatge del film Plácido (Foto: Salvador Redó)

 

El trànsit entre projectes artístics acostuma a convertir-se en un moment estrany, causa buidor creativa i sensacions invalidants que qüestionen la capacitat d’abordar noves iniciatives. Estava així, quan va aparèixer una idea extraordinàriament atractiva, però difícilment realitzable.

Consistia a recuperar una vivència de joventut, quaranta anys abans. No soc expert en tites. Tal vegada, era la raó del meu impacte.

El gener de 1979, vaig marxar de Manresa per complir amb l’obligació de fer el Servei Militar a Tenerife. Després d’unes setmanes al campament de reclutes d’Hoya Fria, em van destinar a un batalló d’artilleria de la Caserna del Cristo a La Laguna. Allà convivien uns 90 soldats durant totes les hores del dia. Però, de totes les històries viscudes, una era realment impressionant. Es tractava de la verga que lluïa un dels soldats que, a ulls d’un ignorant, era sobrenatural.

De fet, no es tractava d’un secret. Si no que se n’enorgullia i aprofitava qualsevol oportunitat per mostrar els seus genitals. Soc incapaç de descriure amb objectivitat la seva llargada, però era inversament proporcional a l’estatura del personatge, d’uns 150 centímetres d’alçada. Com que els militars estaven obsessionats a ordenar els grups humans en sentit decreixent, a les formacions militars sempre tancava el grup. Per la seva estatura era l’últim del batalló. Tal vegada, aquesta era la raó del seu exhibicionisme i necessitava compensar-ho amb altres tipus de mesuraments. Jo mateix, amb 165 centímetres, havia intentat diverses vegades avançar alguna posició, però era impossible. La meticulositat dels responsables de la formació era impecable i sempre em retornaven a la posició que em tocava.

No recordo res més, ni el seu nom. Només que era gallec, amb un accent molt autèntic. Imaginava que, la recerca d’aquest noi, podia convertir-se en un documental divertit, que tindria la finalitat de verificar si les seves mides mereixien el títol que havia ideat com una broma: “la tita més llarga del món”. Però, com d’altres, la idea va quedar en el sac dels projectes irrealitzables.

De fet, el plaer per mostrar les pròpies parts, no és l’únic comportament patològic relacionat amb el penis dels homes. A part dels exhibicionistes, com a mínim, se’n troben dos més. Els observadors i els incívics.

A la Manresa franquista recordo dos urinaris públics. El més utilitzat i popular era el que es trobava a la plaça Santo Domingo, ara Sant Domènec. Situat, sota la Sala Mestre Blanch. Disposava de dues divisions, una pels homes i l’altra per les dones. Al mig, hi havia un petit tancat, on quedava situada l’empleada municipal, responsable de la neteja de les instal·lacions. Des d’allà controlava les entrades i sortides de la clientela, amb un platet col·locat discretament per si queia alguna propina. Si algú necessitava evacuar, li subministrava el paper de vàter. Actualment, el servei ha quedat substituït per una cabina sanitària que es neteja automàticament i l’indret ha perdut la centralitat que tenia. Sortosament, la instal·lació passarà a la història per ser un dels escenaris principals, on transcorrien algunes escenes de la pel·lícula Plácido, filmada per Luis G. Berlanga l’any 1961 a la nostra ciutat. Molt celebrada per l’impacte que va tenir el rodatge entre els manresans. Però, que va desagradar a la classe dirigent local, per la imatge decadent que mostrava de la ciutat.

Un segon urinari públic, menys conegut i poc freqüentat, era a la Baixada dels Jueus, en un local situat a un nivell inferior de la planta baixa de l’Ajuntament. En l’actualitat, és un espai annex a l’Oficina d’atenció ciutadana, accessible per una escala de cargol. Quan es va tancar, es va oferir com a alternativa el que estava situat a l’entresòl de la Casa Consistorial. Però, per la seva ubicació, va perdre usuaris i va acabar només per a ús intern.

Per allà freqüentaven els observadors. Especialment, pel primer. Homes encarats a la paret, com si volguessin orinar, però amb la mirada atenta cap a la resta d’usuaris que entraven i sortien ràpidament per fer les seves necessitats. Em costa comprendre aquesta pràctica, que també s’exercia en els lavabos dels cinemes de la ciutat. Sempre eren els mateixos, instal·lats llargues estones en el seu espai de distracció.

Finalment, també se solien veure els incívics. Tal vegada, per la poca inversió pública en urinaris públics i per la minsa educació cívica de l’època, alguns homes solien trobar diversitat de racons per orinar al carrer quan ho necessitaven. Es tractava d’una operació ràpida, exercida amb naturalitat i sense sentir avergonyiment. Era una pràctica bastant freqüent durant els darrers anys del franquisme.

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat