Pàgines viscudes

De Casino dels Senyors a Biblioteca pública (2)

 

Deixant de banda totes les peripècies de caràcter jurídic i administratiu, quan l’equip del senyor Antoni Serra Santamans es va fer càrrec de la gestió del Casino, la vida social pròpiament dita ja no podia anar a més de mal borràs. En primer lloc, el criteri original de selectivitat mantingut durant tants anys va impedir l’accés a l’edifici de moltes persones que hi haurien pogut desenvolupar activitats, no solament lícites sinó dignes de rebre suport entusiasta. En barrar descaradament l’entrada dels pelacanyes als seus salons es justificaven a bastament les acusacions de classisme i que es consolidés com un escarni allò de Casino dels Senyors. Però, vet-aquí que a meitat dels anys seixanta, quan la societat ja estava a la bancarrota, els “senyors” van rebaixar els fums obrint de bat a bat les portes a activitats fins no feia gaire titllades de bastardes i vergonyants, d’acord amb els valors d’una burgesia amb tics d’aristocràcia devaluada que no veia de bon grat que es llogués el luxós saló principal per organitzar-hi balls populars i plebeus i que no es demanés el carnet de soci per utilitzar els serveis del bar o fer el fatxenda prenent el vermut o el cafè i la copa, des de la terrassa prohibida als manresans sense pedigrí.

Tanmateix, però, el senyor Serra no va fer res per redreçar aquella precària situació social i patrimonial, ja que la seva única prioritat des que la colla que li feia costat va escombrar de la presidència l’alcalde Moll, consistia en acaparar en les seves mans les accions necessàries per tenir la paella pel mànec. Cal tenir en compte que de les mil accions nominals emeses l’any 1906, a principis de 1960 només se’n tenien controlades set-centes vuitanta-set. Per tant, per arrodonir la jugada especulativa que s’anava perfilant sense cap dubte, el senyor Serra va recórrer al recurs típicament capitalista de l’ampliació estratègica de capital, que es va engegar efectivament el 26 de juny de 1970 amb l’emissió de vint-mil accions a la par. Per tal de capir l’abast exacte d’aquesta operació financera i, sobretot el rerefons d’afany de lucre, cal tenir en compte que els propietaris tenien dret preferent de compra i que per cada acció antiga podien subscriure’n vint de noves, desemborsant només 2.800 pessetes per cada acció antiga, tal com ho expressa la carta que reprodueixo a l’encapçalament i que si us hi fixeu és l’exemplar que corresponia al propi senyor Serra que signa l’acús de rebut signant al marge esquerra superior.

Quan aquesta operació de concentració de capital es va tancar satisfactòriament d’acord amb les previsions dels promotors, el Consell d’Administració que des de bon principi de l’existència del Casino havia ignorat, quan no menystingut, les entitats culturals manresanes, es va despenjar amb una sorprenent proposta: mitjançant una carta personal del propi senyor Serra, de data 28 juliol de 1970, es posava a la consideració de vint-i-una entitats manresanes l’oferta de convertir el Casino en una Casa de Cultura. Per fer-ho més creïble, àdhuc s’havia encarregat a l’arquitecte Josep Maria Esquius un projecte que reflectia el repartiment dels espais d’ambdues plantes de l’edifici entre els i les entitats. Però aquest miratge de flors i violes es va acabar el 7 de setembre, quan en el transcurs de la primera reunió formal entre les parts, la propietat del Casino va posar les cartes sobre la taula sense amagar la de sota: les entitats culturals no hi eren pas convidades a la festa a benefici d’inventari, sinó que havien de comprometre’s a col·laborar en pagar la factura de les despeses generals i les específiques derivades del manteniment i conservació de l’edifici, tot plegat a canvi d’un miserable plat de llenties.

Comprenc que en aquell moment hagués estat temerari, i titllat de fer un judici d’intencions, definir de fanfarronada o de brindis al sol la “generosa” iniciativa del Consell d’Administració del Casino, però totes les parts indirectament o directa afectades van reconèixer que feia malastrugança: l’ajuntament de l’alcalde Soldevila sorprenentment va fer-se l’orni, i la majoria de les entitats arrufaren el nas en veure que el caramel no era de franc sinó que estava enverinat, i que si acceptaven la proposta seria igual que el negoci d’en Robert amb les cabres. A la meva manera de veure, sospito que l’aparentment magnanimitat del Consell es tractava de repartir despeses per mantenir un pou sense fons, aprofitant-se de la necessitat de les entitats i de la seva bona fe. Era, doncs, un risc calculat al mil·límetre per una persona que es considerava tan llesta com per presumir sovint en la seva vida professional de desemmascarar els coixos bo i asseguts.

Mentrestant, la situació econòmica i social s’anava degradant, decantada cap a la fallida inevitable si no es prenien amb urgència per part de la propietat mesures per evitar-ho. Els resultats comptables de l’exercici 1972 feien palès que la tendència dels darrers anys cap a la ruïna ja no tenia aturador, fins a l’extrem que el dèficit corrent equivalia a la meitat del pressupost ordinari. Tanmateix, dins del mateix Consell cada dia eren més evidents diferencies de criteri irreconciliables i la formació de dos blocs més que distants, enfrontats: d’una banda, el del president Serra, a qui feien costat Magí Gallifa d’Argullol i Jaume Masana Naudi; i de l’altra, el encapçalat per Ramon Roqueta Roqueta, Josep Selga Torras i l’advocat Josep Maria Vives Llambí. Cal fer esment que aquest darrer formava part de l’equip jurídic que va demanar la dimissió del senyor Moll, el qual va canviar de bàndol quan s’adonà de quines eren les autèntiques intencions dels “senyors” que apostaven per les tesis del nou president, Antoni Serra.

La partida entre els dos blocs estava plantejada sense embuts ni subterfugis, posant totes les cartes damunt la taula: uns pretenien vendre el Casino i treure’n el màxim benefici possible de les seves accions per facilitar el negoci immobiliari que penjava al darrera de l’operació, mentre que els altres en defensaven la conservació i la restauració de l’edifici modernista. La pena era que aquests darrers no aclarien com s’ho pensaven fer per aconseguir-ho. Però el que passa és que el desenllaç d’aquella partida ja havia perdut tot l’interès des del moment que la colla del senyor Serra tenia a les seves mans tots els trumfos, és a dir: la majoria del capital social, la majoria del qual, per cert, mai es va poder esbrinar amb exactitud, malgrat que les accions eren nominatives i que calia registrar-les. I és que a pesar que l’ampliació de capital va ser totalment legal, el repartiment proporcional es dugué a terme amb tanta discreció que tant de secretisme feia versemblant la sospita de conxorxa.

A més a més, com que hi havia un munt d’accions soltes que no se sabia exactament on paraven, i que s’havien permutat les nominatives per accions al portador sense fer-ne un control rigorós i estricte, era fàcil conjecturar que algú estava fent jocs de mans no gaire catòlics. És per aquesta raó que els opositors requeriren al president una reunió per mirar d’aclarir les coses. Aquesta reunió va celebrar-se el dia 8 de gener de 1973, convocada a les oficines d’Asepeyo, empresa asseguradora participada pel senyor Serra Santamans, i va acabar com el rosari de l’aurora, amb un ultimàtum que resumia fins a quin punt havia arribat la indignació: si no es clarificava satisfactòriament la qüestió de la transmissió d’accions, el grup opositor presentaria una denuncia al jutjat per tal d’escatir-ne, si corresponia, responsabilitats penals.

Però a més a més d’aquest anunci de querella que em sembla no els va fer ni fred ni calor als del grup Serra, en va passar una de més grossa que, al meu parer, fou la que provocà autèntiques cuques als supervivents o hereus de la generació de “senyors” que va protagonitzar l’època gloriosa del Casino. Resulta que se li va reclamar al senyor Serra que, en tant que accionista més novell, es desprengués de les seves les accions a preu de cost més interessos de la inversió, i que això mateix fessin els senyors Masana i Gallifa, amenaçant que s’oposarien legalment que el preu de les accions es fixés d’acord amb el valor hipotètic d’un solar tan cèntric, edificable un cop quedés desembarassat de l’edifici enderrocat. Aquesta advertència si que va complicar les coses, perquè tant a en Masana com a en Gallifa, principalment, els va venir la pressa de “realitzar” la seva inversió per por d’enganxar-s’hi els dits si esperaven massa. Per aquesta raó, el senyor Serra es va veure obligat a moure fitxa.

I no s’hi va entretenir ja que tots els accionistes del Casino reberen l’11 de gener de 1973 – tres dies després de la fallida reunió a l’Asepeyo, perquè veieu com s’estaven precipitant els moviments -, una carta de Gescom S.A., societat de cartera gestionada pel Banc Condal que es presentava com a dipositària del paquet majoritari del capital social del Casino. El contingut de la carta, la còpia de la qual us reprodueixo a l’encapçalament d’aquest capítol, era precís: s’oferia comprar la resta d’accions soltes al mateix preu que n’havien tret el senyor Serra i companyia de les seves, sempre que es decidissin a fer-ho abans d’un mes. Els interessats a vendre podien dirigir-se a les oficines de Fidecaya a Manresa o Barcelona. No cal fer gaires números per comprendre que, sentimentalismes a part, el negoci era rodó. Per aquesta raó les corredisses de “senyors” a les oficines de Fidecaya foren objecte de la xafarderia popular, i encara que corrien molts rumors contradictoris sobre les anades i vingudes, la veritat sigui dita molts pocs propietaris d’accions van estar-se’n de sucar el melindro. Em consta, però, que alguns se’n quedaren una o dues de mostra, vés a saber si amb caràcter testimonial, entre ells el propi senyor Serra Santamans.

Els pocs accionistes encapçalats pels senyors Roqueta, Selga i el penedit advocat Vives Llambí que, segons ells, es varen resistir a la temptació de vendre no varen tenir més remei que acceptar els fets consumats i espernegar impotents. La trama de l’operació estava tan ben lligada que em consta que fins i tot una carta oberta dirigida pels opositors al diari MANRESA el 20 de gener de 1973, en la qual es denunciava amb pèls i senyals la maniobra especulativa, no va veure mai la llum. Potser el director va creure que no tenia interès informatiu o bé que era massa llarga per enquibir-la a la secció de “cartes al director”.

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat