Vivències

D’Andalusia a Manresa: vivències d’infància i joventut

 

Canvia el temps i canvien els somnis
però el passat perdura a la memòria
com un espai discret, on retrobar-se
sovint té l’aire d’una descoberta.
Acumular records és una tendra
manera d’enriquir-se i de comprendre’s,
acumular records i conservar-ne
l’empremta i la claror que amb passes lentes
ens han configurat i ens ha fet créixer.
Vivim d’allò que som i dels projectes
que ens confereixen força i esperança,
però al racó més íntim de nosaltres,
com un recer que els anys fan més solemne,
és bo de conservar-hi el gust i el tacte
de tot allò que ha estat vida viscuda.

                                 A tall de comiat
Miquel Martí i Pol

 

Nascuda a Andalusia

Encara que molts no s’ho creuen quan els ho dic, vaig néixer a Almodóvar del Río, província de Córdoba, un poble molt bonic amb un castell d’origen berber (1). Llavors els meus pares vivien en un altre poble, Guadalcázar, però com era habitual en aquella època, vaig néixer a casa dels avis materns. Aleshores, les nostres mares anaven a parir a casa de la mare, així que jo vaig néixer al llit dels meus avis. D’aquell llit encara en conservo la capçalera (2,3). M’agrada guardar les coses que han viscut una part important de la meva vida.

Corrien anys de postguerra. De ben petita, ja vaig anar a l’escola pública del poble. Així em consta en la foto típica de l’època que ens van fer a l’escola, on surto amb la meva germana Conchi amb el mapa d’Espanya darrera (4). Eren escoles unitàries i hi convivíem nens i nenes de totes les edats. Els meus pares solien explicar que a l’escola els deien “esta niña sirve para estudiar”. Potser aquesta cantarella influís en el meu futur.

El meu pare tenia l’ofici de ”Guarnicionero” (baster): treballava la pell, feia corretges, alforges i muntures per cavalls, mules i rucs. També feia bosses, cinturons, etc. Era un ofici familiar: el meu avi i els meus tiets l’han exercit. Amb tot, el meu pare no s’hi guanyava la vida. Eren temps difícils i els “señoritos” (terratinents-latifundistes) no tractaven gaire bé a la gent pobre, l’explotava. L’any 1962 el meu pare va emigrar sol a Alemanya. Era l’època de “Vente a Alemania Pepe”, potser heu vist la pel·lícula. No va poder suportar el treball a la mina on va treballar i va tornar al poble.

En aquella època, quan un familiar emigrava i aconseguia treball, buscava feina i vivenda a d’altres familiars del poble. Uns ajudaven als altres. Així, els emigrants dels diferents llocs d’Espanya, s’agrupaven per viure i coincidien en barris. Aquells anys van emigrar molts andalusos a Manresa, com a d’altres llocs de Catalunya. Eren els considerats més tard com a “Els altres catalans”. És l’època on es creaven barris obrers on vivien pràcticament només habitants andalusos que havien vingut del mateix poble. El Xup, La Barriada Mión, Sant Pau, entre d’altres.

D’emigrats del meu poble n’hi havia a Santpedor i a Manresa, però no agrupats, que jo sàpiga. Per un cantó, un germà del meu pare, més jove, treballava a Ca l’Obradors de Manresa, una de les carrosseries d’autobusos més importants de Catalunya i Espanya de l’època. Per l’altre, uns cosins de la meva mare havien emigrat anys enrere i vivien a Santpedor.

El meu pare va venir l’any 1963 a la primavera. Es va allotjar a casa d’uns “paisanos” que vivien a la Culla, més o menys per allà on ara hi ha el Centre Cívic Joan Amades. S’ajudaven mútuament. Va venir sol. Més tard, ens vam reunir amb ell la mare i 2 dels 3 germans que érem. La meva germana més gran es va quedar amb els meus avis materns al poble. Això també era un costum habitual i que ara veiem també amb els migrants d’altres indrets. La pobresa feia que no es pogués fer d’una altra manera.

Va ser el meu tiet, que treballava a Ca l’Obradors, que li va aconseguir una feina com a tapisser: quina sort que vam tenir! Anecdòticament, avui en dia mantinc una bona amistat amb un descendent dels Obradors.

Maleta de cartró a l’estació de França

Com a les pel·lícules que volen recordar aquella època, vam arribar en tren el juliol de 1963 a l’estació de França amb una maleta de cartró i farcells plens de menjar (5,5bis). La meva mare, el meu germà petit i jo vam arribar en un tren on ens amuntegàvem tots els que veníem a buscar fortuna. El meu pare ens esperava a l’estació: va ser un moment molt emotiu, jo tenia 8 anys. Quan veig pel·lícules de l’època em sembla veure’m allà. El tren que portava de Sevilla a Barcelona és feia dir El Sevillano, i el mateix de Barcelona a Sevilla es feia dir “El Catalán”. Els seients eren de fusta i solíem tardar gaire bé 24 hores a fer el trajecte. Ja us podeu imaginar com arribàvem, “hechos un cuatro”, però contents per l’esperança de la nova vida que havíem somiat.

La vida a Santpedor

Els nostres parents ens van ajudar a buscar una vivenda a Santpedor, el mateix poble on ells vivien. Era un pis al carrer Berga: hi he anat posteriorment i malauradament no l’he sabut trobar.

Els records d’aquells temps els he tingut sempre molt presents. Quan vam estar instal·lats, la meva germana més gran ja va poder venir.

Van ser dos anys fantàstics. M’agradava jugar al carrer i podia ser lliure pel camp. Era freqüent que jugués amb nois i ens tiràvem pedres. Encara conservo alguna cicatriu d’aquells jocs. Les nenes no solien jugar al carrer. Anava al Convent, l’escola pública de Santpedor, que en aquells temps estava molt malmès. Com era habitual en l’època hi havia dos grups, el dels nens i el de les nenes (6). El que més recordo és que tot i ser molt joveneta podia anar a escola tota sola. Un trajecte no exempt de perills ja que en aquells anys em va atropellar una bicicleta i una vespa. També tinc present que a la classe hi havia una estufa de llenya enorme, d’aquelles rodones de ferro, i una olla molt gran on cada dia s’escalfava llet en pols del Pla Marshall per assegurar-nos almenys un got de llet diari. Ho recordaré sempre.

Els dissabtes anàvem a comprar a Manresa. Fèiem el trajecte amb l’autobús de línia i sempre passàvem per la plaça de Sant Domènec, on hi havia arbres i coloms i, per sort, també uns lavabos.

El meu pare anava i venia cada dia de Manresa a treballar. Tenia una moto molt petita, una Guzzi vermella. Els dies de festa ens portava a passejar. Davant hi anava el meu germà de 5 anys i darrera hi anàvem la meva mare, de costat, i jo a sobre. Gens malament! Crec que és una imatge que hem vist a les pel·lícules italianes, 4 persones a sobre d’una moto molt petita.

L’enyor

Amb la família dividida, ens enyoràvem molt. Als pocs mesos vam tornar al poble per passar el Nadal amb avis i parents. Una altra vegada tren avall, tren amunt. Ens reconfortava. Quan el meu pare va tenir el primer cotxe (un Gordini de 2a mà al què deien “matasuegras”, amb el motor a darrera i molt inestable) anàvem al poble amb cotxe per Setmana Santa, ho necessitàvem. Jo era molt feliç quan anava al “pueblo”, tot i cansat que era. El meu pare plegava de treballar el migdia del Dijous Sant i ja enfilàvem la carretera de Can Massana cap al Bruc. Aleshores encara no existia el túnel i només començar la baixada ja trobàvem una caravana de cotxes que feien com nosaltres: Nacional II, la Panadella i cap als seus respectius pobles. Arribàvem el Divendres Sant al matí sense descansar i quan vèiem a la distància el castell ens posàvem molt contents (7). Especialment tenia moltes ganes de veure els cosins de la meva edat i a “los abuelos” (8). Era una festa. Els meus tiets, cosins, coneguts i veïns deien “ya han llegado los catalanes”. Cansats com estàvem, anàvem a totes les cases dels parents i tots ens donaven menjar. El Dilluns de Pasqua enfilàvem una altra vegada la carretera cap a Manresa. En total eren 1.100 km anar i 1.100 km tornar. Com quan veia el castell a l’arribar, anys després recordo que em posava molt contenta quan, a la tornada, veia Montserrat i de cop em sentia a casa. (9)

El fet d’anar d’un lloc a un altre i d’allà ser “los catalanes” i aquí “els andalusos” va fer que, durant bastant anys, no em sentís ni andalusa ni catalana.

Viure a Manresa

Quan vaig tenir 10 anys, el meu pare va trobar un pis a Manresa i ens vam traslladar al carrer Numància, darrere del camp del Pujolet. Des de la finestra podíem veure una porteria i mig camp de futbol: ara ja no existeix. Sempre he pensat que vaig tenir molta sort pel lloc on vam anar a viure: estic convençuda que el fet de no estar agrupats amb altres emigrants em va facilitar la integració.

A la zona de la plaça Catalunya hi havia molt poques cases, el carrer no estava asfaltat i havia molts descampats. A la plaça Catalunya, llavors sense asfaltar, hi havia un edifici abandonat i enrunat que li deien “El matadero dels gossos”, més o menys on actualment hi ha l’escola bressol l’Espurna. Els nens no ens atrevíem a entrar, almenys els que jo coneixia. També saltàvem terraplens, jugava a futbol en els descampats on ara hi ha els edificis del carrer Lepant, on hi havia el CAP Plaça Catalunya. La canalla jugava al carrer, posteriorment ho hem recordat amb alguns dels nens amb els què jugàvem.

Jo no havia tingut mai cap joguina i des de petita em vaig inclinar a jugar amb els nens. No tenia gaire referents i a més el meu pare ens vestia i ens feia les trenes. Per relació amb la seva feina, també cosia. Crec que no vaig tenir mai molt clars els estereotips. Per altra banda, la meva mare ha dedicat la seva vida a cuidar els fills i el marit, com manava el franquisme. Així, tot i que era clar que les nenes havíem de preparar-nos per la maternitat, jugar a jocs de nenes i servir als familiars homes, em vaig rebel·lar ràpid. Quan la meva mare em deia que fregués i em fes el llit, i en canvi al meu germà mai li deia i li feia ella, jo marxava a jugar al carrer i sempre em renyaven.

L’escolarització a la Renaixença

El primer any d’estar a Manresa vaig anar al col·legi de la Renaixença, llavors “Generalísimo Franco”. Tenia 10 anys. No recordo passar-ho malament, era bona estudiant i això ajuda. Conservo una foto que forma part de la història de Manresa. En Josep Maria Gasol va escriure “La història de Manresa explicada als infants” i a les primeres edicions hi ha una foto d’uns nens fent cua a la font que hi havia al parc de la Seu, durant una sortida amb l’escola. Hi sortim el meu germà i jo, i dels altres només reconec una altra nena que és diu Jové i que està darrere nostre. Quan ho vaig veure no m’ho podia creure: jo immortalitzada a la portada de llibre de la Història de Manresa. (10). En aquell any hagués pogut començar batxillerat elemental a l’institut, però no vaig poder entregar els papers a temps. Necessitava una partida de naixement i l’havia de demanar al poble. En aquells temps era difícil fer aquests tràmits i el document no va arribar a temps.

A la Renaixença ens feien resar el parenostre cada dia i no sé si fins i tot cantàvem el “Cara al sol”. Al maig es celebrava el mes de Maria i el primer divendres de cada mes ens feien anar a missa.

Després va venir l’examen d’ingrés a l’Institut Lluís de Peguera. Recordo el passadís que anava d’una ala a l’altra davant de la sala d’actes, amb uns pupitres alineats, només un alumne per pupitre. La veritat és que era intimidatori als 10 anys.

L’època de l’insti

El 1966-67 va ser el primer curs de batxillerat elemental a l’institut Lluís de Peguera. (11)

En aquells temps ja vaig prendre consciència de la meva situació d’emigrant. Jo parlava castellà i vaig començar a tenir molt enyorament: veia que les nenes que anaven a la mateixa classe eren amigues des de la primària. Per mi era important allò del sentiment de pertinença i les arrels. A més ja no tenia a prop els amics de la infantesa i els que havia fet a Santpedor tampoc no els veia. Això és un fet que m’afectava molt i un record que sempre he tingut. Potser aquesta consciència va fer que m’esforcés molt per integrar-me i que m’acceptessin al fer amics. No era fàcil: ni compartíem experiències prèvies, ni cultura, ni llengua. Tot i així m’anaven acceptant prou bé i només hi havia una professora que se’n reia dels meus cognoms, especialment de l’últim. Quan es passava llista hi havia el costum de dir el nom de pila i primer cognom i havies de respondre amb el segon. Quan jo responia Coca, la professora se’n reia i clar, les nenes també. No diré el nom, i encara que ho vaig resistir prou bé quan la veig pel carrer el record és punyent.

En aquest sentit, el meu nom va generar diverses reaccions. Els nens al pati em deien “Moraleja compre una Agni y tire la vieja”. Era d’un anunci que es feia a la tele. Jo els corria al darrere i m’enfadava molt.

Això em va ajudar a ser forta i a saber riure de mi mateixa, que diuen que és molt sa.

Amb tot, he de dir que els anys que vaig passar a l’Institut han estat dels millors de la meva vida i sempre he dit que, si havia de tornar a viure alguna etapa anterior, voldria tornar a la de l’Institut.

Recordo que m’agradava molt l’institut tal com era antic i original. Recordo les classes del senyor Menéndez, del senyor Betoret i d’altres. Un mossèn ens impartia religió. I quina por que ens feia amb aquella sotana negra i la cara que ens posava, jo crec que veiem el dimoni! També hi havia la senyoreta Sala, la senyoreta Trini (de la Sección femenina) on ens ensenyaven labors i cuina.

A l’institut hi havia l’ala dels nois i la de les noies, separades per la Sala d’Actes. Al pati jugàvem a la cadena, a pilota, al mocador, a saltar a corda, etc. Acostumàvem a jugar amb nens més grans que nosaltres. Allò que diuen que les nenes maduren abans…

A la zona de la Plaça Catalunya hi vivíem uns quants nens i nenes que fèiem el mateix curs i quedàvem per anar plegats a l’Institut. Una vegada arribàvem a la cruïlla de l’actual carrer del Bruc amb Prolongació Guimerà, per no donar la volta pel Passeig, passàvem per la via, actualment carrer Carrasco i Formiguera. Érem imprudents i no vèiem els perills, ho he de reconèixer, però qui no ha estat imprudent quan ha sigut nen? El fet és que no passaven gaire trens. Allà mateix hi havia l’antic Baixador, ara un aparcament públic.

El català

Els que em coneixen de la meva primera època a Catalunya (1963) em diuen que no he parlat mai andalús. Com us podeu imaginar, jo parlava castellà, encara que pel què sembla sense massa accent andalús. El que més recordo al principi és que no distingia els sons de les a/e neutres. De fet, quan intentava parlar en català no se m’entenia gaire i la gent tampoc s’esforçava massa per ajudar-me.

A l’època de l’insti, la meva integració progressava adequadament, encara que jo continuava parlant castellà, que era el que es parlava a casa meva. De fet, l’ensenyament era en castellà i no hi havia gaire oportunitats d’escriure i llegir en català, a banda del que es parlava col·loquialment.

El meu primer contacte amb l’ensenyament del català va ser l’any 1968, en què vaig fer un curset que impartia Òmnium Cultural i que gairebé es considerava clandestí. Va ser a partir de llavors quan vaig aficionar-me a llegir els llibres que trobava en català, i és així com vaig anar-ne aprenent. Els demanava en préstec a la biblioteca popular de Manresa que estava situada a l’edifici de l’institut. (12,12bis). Va ser un fet rellevant per sentir-me més acollida i integrar-me. Com he comentat abans, ser acceptada era un tema que em preocupava molt i el cert és que vaig aconseguir que els manresans ho fessin com una més.

Vaig trigar 9 anys des de la meva arribada a parlar en català.

L’ensenyament de l’època

Durant els primers 4 cursos del batxillerat elemental érem molt jovenetes, teníem entre 10 i 14 anys. Els nens i nenes estudiàvem separats. Malgrat eren temps de canvi, ens adoctrinaven. A les nenes ens ensenyaven a cosir i, per contra i en general, les noies no volien acceptar estereotips i a moltes els costava seguir o no volien fer el que dèiem “Las labores” (13). La veritat és que a mi m’agradava molt aprendre’n: vaig valorar que era útil i ho vaig fer de bon grat. Als nens, en canvi, els ensenyaven “Formación del espíritu nacional (FEN)” i Formación Política.

Una de les assignatures que més em costava era dibuix. Els treballs de dibuix lineal, amb el tiralínies i la tinta xina, eren molt difícils. Les eines que teníem feien que la tinta sortís de la ratlla i, si això passava, s’havia de repetir la làmina. El professor era molt sever i teníem por del què ens diria. En aquella època ja existien els “rotrings”, però eren molt cars. Jo de l’únic que disposava era d’un compàs i uns tiralínies molt antics, que encara conservo, i que m’havia regalat el germà capellà del meu pare. (14)

Els primers cursos anàvem a escola els dissabtes al matí. No fèiem assignatures de les que ara en diríem curriculars. Teníem un professor que ens explicava els animals. Quan en parlem amb altres noies d’aquelles classes, totes recordem quan ens explicava “el gato”. Érem molt mogudes i mentre fèiem classe jugàvem a pagar penyora. Una anava a parlar amb el professor i l’entretenia i mentrestant alguna altra anava pels passadissos d’entremig dels pupitres caminant a quatre grapes, fins que ens descobria i ens feia fora de la classe. Teníem clar quan una matèria comptava per la nota i no era el cas d’aquesta.

El senyor Balaguer ens ensenyava cançons en diferents idiomes que ell coneixia. Ens en va ensenyar una en francès “Auprés de ma blonde”; encara la recordo ara.

La gimnàstica era fantàstica, m’agradava molt. La senyoreta Ratés, tot i la seva “rigidesa”, ens va oferir l’oportunitat de participar en els jocs esportius escolars que es feien a la ciutat. Participàvem a tot el que s’organitzava: atletisme (van destacar posteriorment Montserrat Selga i Loles Vives), natació (Neus Panadell), voleibol, handbol i futbol. Conservo la medalla d’or que l’equip de l’institut femení de voleibol del que formava part va guanyar als Primers Jocs de Sant Jordi que es van fer a Sabadell el 1970 (I JUEGOS DEPORTIVOS PROVINCIALES, TROFEO SAN JORGE, Excma. Diputación Provincial de Barcelona) (15,15bis). Era un equip de primera. Ens ho passàvem molt bé jugant a voleibol, solíem entrenar a l’hora del pati. També vam tenir de professora de gimnàstica a la Margarita Martínez que era gairebé tant jove com nosaltres i que ens va animar molt a fer esport.

Els nois tenien com a professor de gimnàstica el Sr. Touriño i recordo que els feia córrer al voltant de l’institut pràcticament tota l’hora, i els deia: “parecéis unas bailarinas”.

L’educació sexual

Educació sexual? Què era això? La influència de l’església catòlica va ser decisiva en aquest aspecte de la vida. Estava prohibit parlar de sexe, era pecat i la majoria tenia por d’anar a l’infern. No recordo que es parlés d’aquest tema en cap de les matèries que s’impartien. No ens van explicar mai l’anatomia del cos humà amb les diferències home–dona o l’aparell sexual-reproductor. Ho vam anant descobrint amb el temps, a l’igual que els canvis que s’anaven produint.

Era l’època en què ens deien que els nens venien de Paris i que els portava la cigonya. O que les noies es podien quedar embarassades a la banyera, que als nois se’ls assecaria la medul·la espinal si es masturbaven… Moltes nenes, quan els venia la menstruació, es donaven un bon ensurt i ningú -mares, pares, professors- ens havien explicat que això passava a les noies i que era normal i fisiològic. Quan passava i li deies a la mare, no t’explicava res: et donava uns “panyos”, unes tovalloles de rus petites, i et deia que mentre tinguessis “allò” (que se li deia de moltes maneres, la regla, la tia, el període) no podies banyar-te ni dutxar-te. Quines bestieses! No conec cap company d’aquella època que estigui paralític, així que entenc que no se’ls va assecar la medul·la a causa de masturbar-se.

Realment érem reprimits. Tot i així ens espavilàvem i érem autodidactes. Els nois miraven revistes com el Play-boy i Penthouse. Hi havia unes quantes noies que volíem fer el que ens venia de gust i vestir-nos com volíem. Algunes ens vam atrevir a posar-nos minifaldilla. Ens havien inculcat el puritanisme i vam ser molt criticades, sobretot per les mateixes companyes. Els canvis són difícils d’encaixar, però va ser el moment en el què em vaig adonar que les noies podem fer allò que decidim per nosaltres mateixes.

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat