Acariciant la memòria

Colònies a Vilada

Peu de foto: Hotel Picancel de Vilada. (Arxiu municipal de Vilada). Col·lecció Empremtes del primer estiueig. Diputació de Barcelona.

 

Aquells dies percebia sensacions estranyes a casa. Normalment, les complicitats entre la mare i l’àvia materna eren elevades. Però, aquells dies desprenien una intensitat superior.

Habitualment, l’àvia assumia els encàrrecs que s’havien de fer al centre de la ciutat, mentre la mare treballava a la petita fàbrica que teníem als baixos de casa, junt amb el pare. Ben aviat vaig descobrir la missió especial que tenien entre mans. Em volien inscriure a unes colònies d’estiu. Seria la meva primera ocasió per marxar uns dies de casa.

Es tractava d’un programa de colònies per a nens a Vilada, organitzades per la parròquia de la Seu. Les inscripcions es gestionaven des de la Tintoreria Gros del carrer Sobrerroca, sempre que es complissin els requisits. Suposo que l’edat i el preu eren imprescindibles.

Una vegada l’àvia havia recollit tota la informació i confirmat que tot encaixava amb el meu perfil, hi vam tornar la mare i jo per formalitzar la inscripció. La senyora que ens va atendre vivia prop de casa, al carrer Sant Maurici cantonada amb la Ctra. Pont de Vilomara, on hi havia una torre envoltada de jardí que va ser enderrocada durant el boom immobiliari de principis del dos mil, per fer-hi un bloc de pisos. Un final compartit, amb la resta de torres que hi havia per la zona.

Tinc records fragmentats d’aquesta activitat. Primer, el viatge amb autobús. Res a veure, amb la carretera actual. El trajecte de Manresa fins a Vilada era llarg, amb un traçat lent i ple de revolts. Per amenitzar el viatge, els monitors ens convidàvem a cantar o explicaven algunes anècdotes. Tot plegat, fins a arribar al nostre destí, situat a la part oriental de l’Alt Berguedà. Després de la Font dels Clotassos i entrant a la població, aviat es veia l’Hotel Picancel, on quedaríem allotjats. Era un antic hotel reconvertit en casa de colònies, preparat per encabir un grup nombrós de persones, repartides en alguna de les seves cinquanta habitacions.

El segon record és el paisatge. Vilada era una població petita, amb poc més de sis-cents habitants. Situada a 750 metres d’altitud, envoltada per muntanyes mitjanes, desprenia una tranquil·litat saludable. Des de la nostra habitació, situada a la part del darrere de l’edifici, es podia veure l’església, construïda en un punt més elevat del poble. La façana principal de l’edifici tenia una entrada precedida per un pati gran i espaiós, amb bona vista a la Serra de Picancel.

Finalment, el tercer record és el programa d’activitats. Diàriament, fèiem sortides a indrets meravellosos de la zona, per banyar-nos o per jugar, tot gaudint de l’entorn i les seves vistes. Des del Molí del Cavaller fins al planell de la Font del Saltant.

A les tardes, el metge del poble s’acostava a l’Hotel per parlar amb els monitors, fins que un dia ens va oferir una breu xerrada. No sé si clandestina. Es tractava d’una petita introducció a la vida d’en Marcel·lí Massana, un maqui nascut a Berga el 1918 que, després de la Guerra Civil, entrava des de França per realitzar actes de resistència per diferents punts del territori (sabotatges, segrestos, robatoris…). Aquest guerriller anarquista s’havia convertit en una llegenda per aquella zona, on va actuar fins a principis dels anys cinquanta. Vista la repressió franquista dels anys seixanta, era d’apreciar la voluntat divulgadora d’aquest metge rural, adreçada a un grup de canalla de la Catalunya Central, absoluts desconeixedors d’aquestes lluites revolucionàries, en dates properes a la celebració propagandística dels vint-i-cinc anys de pau.

Als vespres fèiem activitats lúdiques. Recordo l’aportació en valors que va significar la representació del conte “El plat de fusta”. Una bona lliçó a favor del bon tracte cap a les persones grans, a partir de la història d’una família que cuida d’un avi a casa.

Gairebé seixanta anys més tard, encara reconec alguns companys, amb qui vaig compartir l’estada en aquelles colònies, quan els trobo pel carrer. Alguns més grans que jo. Del grup de monitors recordo poca cosa, el responsable principal era en Jordi Vilarassa, nebot de la senyora que s’ocupava de les inscripcions i que aviat va marxar de Manresa.

Pocs anys després, vaig tornar a Vilada amb el grup d’escoltes de l’Agrupament Cardenal Lluch. En aquesta ocasió, va ser una acampada al planell de la Font del Saltant, situat prop de la carretera, direcció cap a Borredà. Una nit vam tenir un fort temporal, amb una pluja molt intensa, que ens va inundar el campament. Ens van evacuar de la zona urgentment, per portar-nos a la masia dels propietaris dels terrenys, on vam acabar dormint al paller. L’experiència va ser inquietant, però també divertida.

Records feliços i divertits d’aquestes estades a Vilada. Aquelles complicitats femenines, que tramaven una missió especial per a mi, eren encertades.

 

Últims records

La Universitat Catalana d’Estiu a Vic i els pas de la Marxa de la Llibertat

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat