A un quart d’onze de la nit, cada dilluns, mitja dotzena de joves que volíem canviar el món ens anàvem apropant amb discreció a la cruïlla del carrer Guimerà amb els Esquilets, sense formar grup, però, com si no ens coneguéssim, ben distants uns i altres. Ni ens miràvem. Érem a la meitat de la dècada dels seixanta.

Un home afable que deuria rondar la seixantena ens obria un portal des de dintre. Entràvem en silenci i en silenci pujàvem l’escala en fila índia. En arribar al pis ens assèiem a l’entorn d’un parell de taules. Els finestrons, tancats.

Amb un somriure, el professor Josep Calmet Safont encetava la reunió:

— Avui us parlaré dels pronoms febles.