Transcorria el 1975, quan un amic m’explicà la seva voluntat d’integrar-se a la junta de Cineclub Manresa. Jo no coneixia l’entitat, però com que compartíem afició, el vaig acompanyar i acabà sent la meva entitat de referència.

L’amic era en Joan Torradeflot. Havíem coincidit en el Truc, una branca de l’Escoltisme per a joves de més de disset anys que s’havia iniciat poc abans a la ciutat. Agrupava algunes desenes de persones, organitzades per àmbits d’interès. En el nostre cas, coincidíem en el Grup de Cinema junt amb Manel Arrufat, Montse Sensat, Quico Vallespí i Joan Granero.

Després d’algun contacte previ, vam assistir a una convocatòria per presentar-nos i manifestar la nostra voluntat de col·laborar en les tasques que realitzava l’entitat. Qui assistia a les reunions era un grup intergeneracional d’aficionats, coordinat per Josep M. Lliró i acompanyat d’en Lluís Calderer, Joan Rebolleda, Vicenç Plata, Ramon Prat, Jordi Sardans i Albert Macià. Després vaig conèixer que, oficialment, la Junta estava presidida pel Jordi Marsal, però no vaig coincidir mai amb ell. Era habitual no actualitzar els càrrecs previstos legalment, una cosa era la Junta constituïda per motius administratius i l’altra l’equip de treball gestionava les activitats de l’entitat.

Per un temps, nosaltres, seríem els més joves. Aviat s’anirien incorporant altres que ens guanyarien en joventut. Primer, en Jaume Vidal, alumne de la Badia Solé. Després, en Ramon Cornet. Més tard, en Bartomeu Borràs i Joan Dalmau, alumnes del Peguera. I, en la darrera incorporació de la dècada, en Jordi Bordas, Miquel Vilalta i Fèlix Besga. Posteriorment, van començar a incorporar-se algunes noies, casualment vinculades al món de l’ensenyament. La primera va ser la Neus Brunet i després la Carme Botifoll. Actualment, la junta és gairebé paritària.

Malauradament, les noves incorporacions venien acompanyades d’escalonades baixes dels més veterans. Només en Rebolleda es va mantenir fidel en la seva funció de tresorer. Responsable i ordenat, portava una cartera sota el braç on guardava tot el material necessari per a cada moment. Des del canvi per la taquilla als ingressos de la jornada. Sempre es perdia els primers minuts de la pel·lícula i no entrava a la sala fins que tenia tancada la comptabilitat. De nit, acabada la funció, marxava amb la recaptació obtinguda per ingressar-la el primer dia laborable al banc.

En Calderer va ser l’únic amb qui tornaríem a coincidir uns anys més tard, atès que es reincorporaria responent a una crida impulsada per enfortir l’activitat de l’entitat, que es va fer el 2006. Apreciat pel seu activisme cultural, tenia bona memòria per explicar anècdotes. Interessat pel teatre i la literatura, era el candidat preferit per encarregar-li la presentació de les produccions considerades clàssiques.

Als setanta, Cineclub Manresa era una entitat dinàmica que tenia una intensa vinculació amb la societat manresana. Les projeccions s’omplien amb centenars d’espectadors, que seguien fidelment la nostra programació, basada a divulgar cinematografies minoritàries i oferir cicles amplis de la filmografia d’autors o de temàtiques concretes. Es preparaven dossiers que es venien i es comptava amb experts que presentaven les pel·lícules. Tota la programació transmetia voluntat d’agitar el context polític del moment, mitjançant una oferta cultural compromesa.

La nostra primera reunió la vam fer al local de l’entitat. Era un espai llogat, situat a la planta inferior de l’Hotel Pere III. Per entrar-hi calia recollir la clau a la recepció i baixar unes escales que donaven a un llarg passadís, on hi havia altres associacions com els radioaficionats. A continuació, escala avall, es trobava la discoteca Peter’s. Molt freqüentada per joves de la ciutat, probablement desconeixedors de la nostra activitat.

La projecció de les pel·lícules es feia a la Sala Loiola, propietat dels Jesuïtes. L’administrava en Josep M. Morros, que ens ajudava a contractar algunes propostes i facilitava la nostra programació, a canvi d’un lloguer per cada sessió. Amb ell teníem una excel·lent complicitat per aconseguir els nostres objectius.

El 1976, ens va oferir un petit local, situat al primer pis de l’edifici com a nova seu de l’entitat. Era una habitació triangular d’uns sis metres quadrats, situada sobre els WC d’homes. L’espai era molt petit i no hi cabíem, però el canvi va suposar una millora logística per a nosaltres, atès que ens va facilitar les connexions entre el nostre local i la sala de projeccions. Seria el meu primer trasllat, dels quatre que he viscut.

El segon, va ser dins del mateix edifici. Atès que ens vam traslladar a un quarto, encara més petit, d’un nou espai que havia entrat en funcionament, conegut com a “Sala Petita”. Era el resultat d’un projecte ideat pel mateix Morros d’habilitar una sala d’aforament reduït, amb capacitat per una quarantena de persones. Situada darrere la caixa escènica del teatre, tenia accés des de la Via Sant Ignasi, just davant de la Bodega Andalusa, particularitat que permetia l’ús simultani dels dos espais.

Coneixedor de les nostres finances, ens va proposar una bestreta a canvi de  futurs lloguers, amb la finalitat d’adquirir un projector de 16 mm. a l’Abdon Santesmases. Un popular projeccionista que oferia cine ambulant durant les festes dels pobles de la rodalia. Amb la nova maquinària, podríem doblar la nostra programació, naixent les sessions del divendres, paral·lelament a l’oferta habitual dels dissabtes a la nit.

A la “Sala Petita” es van programar importants cicles recordats pels amants del cinema, des de l’Expressionisme alemany a la Nouvelle vague francesa, fruit de la col·laboració institucional que manteníem amb ambaixades i instituts culturals de diferents països, gràcies als contactes d’una reincorporació que s’acabava de produir a l’entitat. Es tractava d’en Miquel Ginestà, un amant del cinema compromès que tenia bona entrada en la majoria de les distribuïdores barcelonines. Per la seva activitat professional, podia visitar-les setmanalment i aconseguir bon material. Retornava a Cineclub després d’un ampli parèntesi, aprofitant el relleu en la figura del coordinador que s’acabava de produir i que assumiria en Ramon Prat. Junt amb en Rebolleda havien participat en les primeres Juntes de l’entitat.

La nostra programació quedava condicionada per la disponibilitat de les pel·lícules que ens interessaven. Després de sortir de la cartellera barcelonina, solien estar compromeses per exhibir-les a les sales comercials de la ciutat o tenien un preu superior a les nostres possibilitats. Les cintes arribaven amb un retard considerable, la manca de còpies feia que després de la seva estrena a la capital, tardessin uns mesos en veure’s a Manresa.

Però, tots els records d’aquest període coincideixen en la intensa experiència que va suposar l’organització de les diverses edicions de les “12 hores de cinema”, des del 1977 fins al 1981. Un esforç enorme que es va veure compensat amb l’assistència massiva d’espectadors, que encara conserven imatges d’aquelles nits sense dormir atents a la intensitat de les històries projectades a la pantalla gran. Es convertí en una de les actuacions àlgides del Cineclub durant la Transició, capaç d’unir espectacle amb transgressió.

Per acabar, deixeu-me fer menció de les observacions d’en Bartomeu Borràs sobre les relacions de Cineclub amb el moment polític de l’època: “La gent es feia soci perquè ser del Cineclub ‘quedava bé'”. Aleshores no hi havia partits polítics i es considerava que feies país essent soci de determinades entitats, com la nostra, que tenien fama de progressista. Això queda reflectit en el fet que a les primeres eleccions democràtiques a l’Ajuntament de Manresa (l’any 1979) dels 8 candidats a alcalde, 6 eren socis del Cineclub, encara que cap d’ells no venia mai regularment.