No sé si és per l’escalfament global o perquè ara estem més ben alimentats, vestits i calefactats, però en el meu record els hiverns de quan era petit feia més fred. Tinc gravada una imatge molt plàstica d’enormes caramells de glaç penjant d’una teuladeta al pati dels Hermanos. Quan arribava el temps dels abrics i les bufandes hi havia llars on engegaven la calefacció central i els radiadors escalfaven totes les habitacions, i n’hi havia d’altres, jo diria que eren més, on s’engegava una única estufa a la dependència on es feia vida i allà passàvem junts la vetllada, els uns fent deures, altres entretinguts amb alguna joguina, altres planxant i cosint, el cap de casa potser fullejant un diari, i la ràdio sempre present, objecte d’una atenció variable: hi havia estones que estava allà i prou, i estones en que s’aturaven les converses perquè començava un programa amb requesta. En algun moment vaig arribar a fer una mena de caseller, en un full de llibreta quadriculat, indicant quin era el programa vespertí a escoltar els diferents dies de la setmana i a quina hora i emissora el passaven. Recordo que hi constaven Taxi Key, a Rádio Barcelona, i Veredicto, a Radio Nacional de España, sengles espais dramàtics de resoldre crims, el primer amb un plantejament detectivesc i el segon, de tribunals. Totes dues emissores arribaven per ona mitjana des dels centres emissors del Tibibabo, i a mesura que avançava la nit s’anava perdent la qualitat de recepció i el senyal es barrejava amb el d’altres sintonies. Amb l’ona mitjana i els aparells d’aquella època no era estrany haver de moure lleugerament el botó del dial per empaitar una emissora que s’escapava cap a un costat o un altre. Quan ja havia passat prou estona del sopar tocava que la canalla se n’anés a dormir a la seva habitació freda, sota mantes i edredons i en companyia de la bossa d’aigua calenta, un producte de la casa Pirelli; jo m’imaginava que les feien a la fàbrica manresana de la companyia. L’aigua calenta procedia d’una cassola d’alumini perennement instal·lada damunt l’estufa de carbó, transposició urbana de les equivalents a les llars de foc rurals, sempre a punt per facilitar una mica de l’aigua calenta que no proveïa cap inexistent escalfador. Per aconseguir més aigua o més calenta només calia retirar un o més dels cercles concèntrics de ferro que formaven la tapa de l’estufa, mecanisme regulador idèntic al dels fogons de la cuina abans que hi arribés el gas. La bossa d’aigua calenta, en un primer moment, cremava i tot, però no trigava gaire estona a refredar-se; amb sort, llavors ja havíem agafat el son. L’endemà al matí no era cap joia haver-se de rentar amb l’aigua gelada que sortia de l’aixeta. Durant força temps, en el més cru de l’hivern, m’enviaven a escola amb el coll i mitja cara tapats per una mena de bufanda, no sé si de pell o d’alguna altra cosa peluda, anomenada «pràctic», que formava un cilindre tancat amb dues borles, i que era certament calent però, sobretot, no transpirava, de manera que la humitat de l’alè ben aviat xopava el folre, fins a ser desagradable. La part superior de les orelles en quedava a fora, i patien de valent durant el quart d’hora que trigava, a partir dels deu anys, en anar a peu des del carrer de Sant Miquel fins a l’Institut Lluís de Peguera.
