Immers en aquest ambient no em podia pas quedar amb els braços plegats. Això llegeixo en el meu Quadern vermell:

«9 de juny de 1973. Ahir al vespre vaig anar a repartir propaganda subversiva per les bústies de les cases [Aquells anys no sols era compromès divulgar propaganda subversiva, sinó també imprimir-la, cosa que fèiem a vegades des de les parròquies on sabíem treballar com ningú amb el ciclostil, amb la màquina amb què fèiem el full parroquial; llavors no hi havia fotocopiadores].

El disc d’Esquirols, que va sortir per Sant Jordi, es va venent bastant. Ara el vaig a comprar i el regalaré a en Xesco Boix. (Hores després) Torno de can Jorba. Volia portar el disc, però m’han dit que se’ls ha esgotat. Bon senyal.»

De seguida que vaig poder vaig fer arribar el disc a en Xesco i ell molt amablement em va escriure quatre ratlles:

«Dijous, 26.7.1973… Estimat Joan: Moltes gràcies pel disc Cants al vent L’he escoltat molt. Aquesta nit, però, d’una manera més atenta. Volia veure-hi les coses bones i les coses dolentes. Volia veure si EDIGSA també fa faltes d’ortografia i tipogràfiques. Això ho hem de cuidar molt. En els vostres i en els nostres discos. No ho creus?

M’agrada molt aquest «Cada dia surt el sol». M’agrada el coratge d’aquesta cançó. M’ha fet gràcia la «Va passar a Collsacabra»; jo la sabia en italià. He assaborit els detalls d’esquellots, d’arpes de boca (que hi fan molt bonic), d’ocells, d’harmòniques a segon terme, de corn. Alguna cançó es veu fluixa de veus i d’esperit com «Amb la tramuntana» [va ser la primera que vam enregistrar i es nota, la cantem amb por], «L’amic de la campada». Que maca el «Somriu minyó».

Molts us el titllaran d’“escúltic” [Avui en diuen kumbaià o xirucaire. Quanta raó tenia!]. Ara està de moda enfonsar l’escoltisme. Jo també enfonso l’escoltisme feixistoide carca i no mixt, però he sigut escolta i estimo molt aquell temps en certs aspectes. Res, Joan. El primer sempre és una mica vacil·lant. Tireu endavant que m’heu fet passar uns moments molt bons. Encoratja els teus companys de part meva. A veure si m’escrius o et vinc a veure. Teu. Xesco»

D’aquest primer disc, no en vam fer mai la presentació perquè teníem ànsia de cantar el repertori nostre, amb què a Osona, al Ripollès i al Bages se’ns venia coneixent temps ha. De fet com que el disc va néixer d’una proposta que ens va fer EDIGSA vam aconseguir que ens hi deixessin introduir dues cançons nostres de regust muntanyenc: «Rústic-camp», una cançó d’en Joan Crosas, que ironitza sobre el consumisme en el món de pagès, a muntanya, i «Va passar a Collsacabra» una adaptació lliure d’una cançó italiana que vaig aprendre a Saintes (Charante-Maritimme), a França, quan hi vaig anar a fer de «chifonier d’Emmaüs» amb en Joan Guillamet i l’Àngel Colom (futur líder de la Marxa de la Llibertat i dirigent d’ERC). La traducció és signada per mi, i feta amb un cop de mà d’en Joan que va venir a veure’m a Manresa i em va engrescar a fer-ne una versió encara més lliure que la que li vaig ensenyar. Compareu-la amb l’original i veureu que hi abandonem el lirisme, de la típica cançó d’enamorats que té la lletra original, i en fem una adaptació local i jocosa, amb la qual cosa aconseguim que tingui un cert regust del Cabrerès osonenc.

 

Caramba

E lassú sul Monte Nero

c’e una picola caverna

ci son dodici briganti

al chiaror de una lanterna .

Caramba beviamo del wisky,

caramba beviamo del gin,

e tu no dar recta al cuore

que tutto passera

 

Ma dei dodici btriganti

uno solo resta muto,

ha il bichchiere ancora pieno

perchè mai non ha bevuto.

 

Ma non puo’ dimendicare

il brigante la sua bella,

gli occhi suoi color del mare

la sua bocca tanta bella

 

Va passar a Collsacabra

Tot baixant de Collsacabra

hi ha una petita taverna

amb tres o quatre excursionistes

a la llum d’una llanterna.

 

D’aquests quatre bordegassos

un n’hi ha que no carbura,

vol sortir de matinada,

és tossut com una mula.

 

«Mestressa, jo vull ratafia.

I una droga-cola, per a mi;

porteu-me una aspirina,

demà hem de fer camí.»

 

El diàleg que mantenen

ens el priva la censura.

Cadascú que s’ho imagini,

contemplant-se la natura.

 

Si passeu per Collsacabra

i hi trobeu una taverna,

no deixeu de fer la tassa

a la llum d’una llanterna.

En la nostra versió hi ha però una expressió difícil d’interpretar. Per què diem «contemplant-se (així, reflexiu) la natura»? Perquè rima amb censura, tràfec propi de l’època,  però també per no dir collons!, la primera paraula que diem tots quan ens discutim. Tot un esforç d’imaginació, oi?

El disc Cants al vent el vàrem enregistrar durant les vacances de Nadal als estudis de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona. La Rosa Maria Sadurní se’ns hi va enamorar del tècnic de so, en Josep M. Rodon i, aquest, aviat va passar a ser un més de la colla tot i que no actuava, però sempre ens va fer costat en tot amb el seu tarannà conciliador. A «Serra d’Or», Jordi Garcia-Soler parlant del disc escrivia:

«Cants al vent és la primera obra fonogràfica dels Esquirols, un conjunt vocal i instrumental format per gent jove de la Plana de Vic, dedicat a la interpretació de cants de muntanya, amb els quals han confegit aquest disc de durada màxima. Hi interpreten un total de disset composicions, des de cançons populars tradicionals […] fins a cants molt més recents […], i encara una de composició pròpia: Rústic-camp, oferint-nos doncs una selecció molt àmplia i diversa d’una utilitat prou evident per als amics de la muntanya, i d’un interès popular força notable. D’aquest disc cal destacar, ultra l’encert de la tria de les cançons […] la qualitat de totes les interpretacions, que fa que les disset composicions ens siguin servides d’una manera sòlida i eficaç, sense concessions fàcils ni encarcaraments innecessaris. Sempre en un to molt espontani, els Esquirols canten i toquen senzillament, correctament, i ens fan ben evident el to eminentment popular d’aquests cants. Aquest és el gran mèrit de Cants al vent, un disc que sens dubte interessarà un nombre molt alt dels nostres aficionats muntanyencs, que hi podran trobar no solament un record de les seves sortides, sinó també una bona bases per renovar el seu sempre prou abundós repertori de cançons.»

Val a dir aquest disc ens va ajudar a ser coneguts, però ens va fer més mal que bé ja que molta gent que ens coneix superficialment es queda amb la primera imatge dels Esquirols xirucaires, de foc de camp, kumbaiàs, digueu-ho com vulgueu. Un etiqueta, al costat de la de grup de folk, que amb els anys no vam aconseguir esborrar. Perquè sí que ens havíem fet nostres les cançons del cançoner A flor de llavi i del Grup de Folk, però també les de la Nova Cançó. Nosaltres fèiem pròpiament Cançó, i en grup.

L’ESCOLA JOVIAT

A Manresa, per guanyar-me les garrofes vaig treballar de mestre durant tres anys al col·legi Joviat de Sant Joan de Vilatorrada. El local de Sant Joan eren uns blocs de pisos rehabilitats com a escola que hi ha en un carrer orientat de l’església parroquial al riu Cardener. Hi vaig entrar com a professor de religió, assignatura que era aleshores obligatòria, però hi feia de tot. El senyor Vilaseca, l’amo i director de la Joviat, em va fer obtenir el títol de professor «Auxiliar en letras», gràcies a la convalidació amb els estudis eclesiàstics a través del Col·legi de llicenciats, i a partir de llavors em va tocar fer tots els papers de l’auca: des d’ensenyar a llegir i a escriure als més menuts fins a classes de filosofia als de PREU o COU de l’època, francès, castellà, música, història… per al senyor Vilaseca jo era un autèntic comodí. I li feia fins i tot la religió i la història de l’art de les classes nocturnes, a l’acadèmia de la carretera de Vic on suplia sovint Lluís Badia i Torras (1920-1998), poeta, i més tard columnista de «Regió 7», aleshores director de l’Escola Tècnico-Professional Diocesana de Navàs.

La primera mensualitat que vaig cobrar va ser d’unes set mil cinc-centes pessetes. No cotitzava, però, a la Seguretat Social; és a dir no em tenia assegurat. Ni a mi ni a la majoria del professorat, fins que amb l’empenta d’en Florenci Codina i en Joan Sala Alegre, dos militants del PSUC molt actius, després de diverses reunions, sota amenaça de denúncia vam aconseguir que el senyor Vilaseca (així l’anomenàvem) ens assegurés.

CURS 1972-1973

El setembre, tot just va haver començat el nou curs escolar 1972-1973 vaig assistir com a animador, amb la guitarra, a unes colònies per a nens del barri de Miralpeix, organitzades per en Josep M. Jubells, a Sant Martí de Merlès, i com que treballava a la privada abans vaig haver de demanar festa al senyor Vilaseca, que gustosament me la va concedir, ja que un seu fill, en Josep, hi feia de monitor juntament amb dos estudiants de medecina: la Maria Àngels Vidal i en Jaume Rosal, i la Teresa Comas, àlies la Tere, que llavors estudiava farmàcia i que poc després va passar a formar part de l’equip de monitors del barri Mion-Puigberenguer. Qui m’havia de dir que aquella mossa, la farmacèutica, que vaig veure per primera vegada acabaria essent la meva mitja taronja!

Per Nadal els del Moviment Júnior (el Mijac de l’època) vam fer teatre als locals parroquials del Poble Nou. El grup de nois que portava jo, i en aquest cas he de dir nois perquè la coeducació encara no es feia (el bisbe de Vic s’hi resistia, malgrat que molts consiliaris ho reivindicàvem) van interpretar El rei se va al campo, a partir de la traducció que en vaig fer jo mateix de El llogaret una obreta de teatre de Maria Novell, treta del Cavall Fort, que ja havíem escenificat a Folgueroles. Com ens havíem de veure! Aquells anys la normalització lingüística, encara estava pitjor que la coeducació! Qui feia la immersió lingüística era jo.

També fèiem caramelles per Pasqua. Els primers anys en català i en castellà, (traduïdes també per mi): Ya llegó la Primavera/ salgan todos al balcón/ a escuchar las caramelles/ al compàs de esta canción…, amb la música d’ «Ai adéu, cara bonica».

Però com que la majoria de famílies del barri eren de fora de Catalunya i en desconeixien la tradició, ben poca gent sortia al carrer a escoltar-nos. Fins se’ns feia difícil trobar barretines i faixes no diguem. En prescindíem. Que diferent de Folgueroles!

Poc a poc però, al barri, les caramelles i balls de bastons van anar arrelant i encara ara cada any es canten i només en català. Confiem que duri.

El grup dels monitors, primer era format pràcticament només per noies: Isabel Gutiérrez, Marina Salguero, Josep Subirana, Encarna Sánchez, Anna Bonet, Florenci Costa. Maria Francitorra , Carme Fargas, Montserrat Ratés, Anna Gutiérrez, Montserrat Aloy, Mercè Sala  i  Teresina Torras. Poc a poc s’hi van incorporar,  a més de la Tere Comas i en Josep  Vilaseca, l’Àngel López, en Quico Costa, en Gabriel Marsinyach, l’Albert Bagués, en Quim Aranda, en Joan Álvarez…

Vam dinamitzar totes les festes que fèiem al barri, especialment la Festa de Primavera que vam instituir en col·laboració amb l’Associació de Veïns, una de les primeres associacions de veïns de Manresa, que tot just acabava de ser legalitzada. En Florenci Costa era l’ànima de l’associació; n’imprimia i redactava el butlletí i amb el seu «savoir faire» repartia joc com qui no fa res i tothom se’n sentia protagonista.

A l’estiu vam fer Colònies a Creixell, al Tarragonès. Residíem a la rectoria de Creixell on vam poder anar gràcies a la influència de les germanes de la companyia de Maria, que tenien un col·legi a Tarragona i ja havien fet servir la rectoria com a casa de colònies.

Llavors a la platja de Creixell no hi havia gairebé ni una casa, i els nois més atrevits pescaven un pop diari. El primer any els monitors érem l’Àngel López (Lupa), en Sebastià (Sebas), la Montse Aloy, l’Anna Gutiérrez i jo (el Rape). Mossèn Canamasses era el consiliari i la Paquita Solanes, la monja més gran i encantadora de l’equip del barri Mion, filla de la Riera (un poble veí de Creixell), ens feia de cuinera. Ens ho vam passar d’allò més bé.